Se n’ha anat Joaquim Mallafrè amb el seu posat entre amable i sorneguer, una mitja rialla que es podia capgirar. Se n’ha anat el professor i el traductor, que va fer que molts tinguem a casa aquella edició de l’Ulisses de Joyce que ell va traduir el 1981 per Leteradura, amb aquell blau grec que venia de l’edició que va promoure Sylvia Beach, la llibretera editora de la Shakespeare de París. Més tard reeditat per Edhasa i Proa.
Un llibre com aquest que ha donat tants fils per tibar, el que ara és un clàssic modern, va ser prohibit durant més d’una dècada, en van confiscar i cremar més d’un miler d’exemplars a banda i banda de l’Atlàntic, se’n va prohibir la distribució tant a la Gran Bretanya com als EUA.
Aquesta perillositat, aquest seguit de prohibicions, és en part el que va interessar a Mallafrè per acabar-ne fent la traducció durant set anys, que són els mateixos que va estar Joyce escrivint-lo. I per fer-ho es va abeurar en el llenguatge popular reusenc. L’Ulisses és ple de frases i acudits i per mirar d’acostar aquests registres li va anar molt bé aquesta reconnexió amb la llengua de casa.
Mallafrè, connectat amb Joyce, ens va fer el servei de dur-nos al català aquest text universal. Però és clar que també ho va fer amb altres grans noms de la literatura i el teatre anglosaxó: Samuel Beckett, i Harold Pinter, o Laurence Sterne i Vida i opinions de Tristram Shandy (Proa i Navona) i tants i tants altres. Encara aquests últims anys treballava en diferents traduccions per Adesiara, ja fos de Sterne, amb Un viatge sentimental per França i Itàlia, o Zanoni d’Edward Bulwer Lytton, o La dotzena, a més bon preu de Frank B. Gilbreth Jr.
El neguit i curiositat de Mallafrè anaven més enllà, i la seva dedicació a la docència, la universitària i la de l’institut deixen un bon gruix de deixebles que en parlen amb gran devoció. Algú estimat per la seva manera de fer, pel seu domini de la llengua, pel seu exemple i compromís. En aquests temps tan durs de nou pel català, pel seu ús social, pel seu menysteniment, per la seva persecució des d’allà on governen dreta i extrema dreta, a les Illes i al País Valencià i a l’Aragó, on de nou es vol trossejar, i esborrar, és bo repassar trajectòries com les de Mallafrè que sumen just en l’altre sentit, el de la dignitat, la mirada ampla, i la connexió amb el món. Lluny de mesquineses.
Un llibre com aquest que ha donat tants fils per tibar, el que ara és un clàssic modern, va ser prohibit durant més d’una dècada, en van confiscar i cremar més d’un miler d’exemplars a banda i banda de l’Atlàntic, se’n va prohibir la distribució tant a la Gran Bretanya com als EUA.
Aquesta perillositat, aquest seguit de prohibicions, és en part el que va interessar a Mallafrè per acabar-ne fent la traducció durant set anys, que són els mateixos que va estar Joyce escrivint-lo. I per fer-ho es va abeurar en el llenguatge popular reusenc. L’Ulisses és ple de frases i acudits i per mirar d’acostar aquests registres li va anar molt bé aquesta reconnexió amb la llengua de casa.
Mallafrè, connectat amb Joyce, ens va fer el servei de dur-nos al català aquest text universal. Però és clar que també ho va fer amb altres grans noms de la literatura i el teatre anglosaxó: Samuel Beckett, i Harold Pinter, o Laurence Sterne i Vida i opinions de Tristram Shandy (Proa i Navona) i tants i tants altres. Encara aquests últims anys treballava en diferents traduccions per Adesiara, ja fos de Sterne, amb Un viatge sentimental per França i Itàlia, o Zanoni d’Edward Bulwer Lytton, o La dotzena, a més bon preu de Frank B. Gilbreth Jr.
El neguit i curiositat de Mallafrè anaven més enllà, i la seva dedicació a la docència, la universitària i la de l’institut deixen un bon gruix de deixebles que en parlen amb gran devoció. Algú estimat per la seva manera de fer, pel seu domini de la llengua, pel seu exemple i compromís. En aquests temps tan durs de nou pel català, pel seu ús social, pel seu menysteniment, per la seva persecució des d’allà on governen dreta i extrema dreta, a les Illes i al País Valencià i a l’Aragó, on de nou es vol trossejar, i esborrar, és bo repassar trajectòries com les de Mallafrè que sumen just en l’altre sentit, el de la dignitat, la mirada ampla, i la connexió amb el món. Lluny de mesquineses.