Ha costat, però després de superar les cues ja he aconseguit votar! Aquestes, però, han estat unes cues més tranquil·les, més avorrides. No hi havia el perill, com va passar el passat 1 d’octubre, que en qualsevol moment arribessin uns individus amb porres a la mà i ens comencessin a atonyinar per voler votar. Ni nervis, ni tensions, ni falses alarmes d’allò que ens podia passar. Cua anodina per a unes eleccions de les quals, quan llegireu aquestes ratlles, ja en coneixereu els resultats.

He votat i ho he fet més emprenyat que content. A diferència de Miquel Iceta, jo no m’he divertit en aquesta campanya. Jo no m’he divertit gens en una campanya on no hem pogut veure alguns dels candidats perquè eren tancats a la presó. En una campanya on mentre alguns ballaven damunt dels escenaris dels actes polítics, altres rebien els càstigs d’Institucions Penitenciàries per intentar fer arribar missatges als electors.

No. No m’he divertit gens en una campanya enormement desigual en què alguns podien llançar els seus missatges sense cap mena de topall i altres havien de vigilar molt què deien, perquè tenien sobre el seu cap l’espasa de Dàmocles de tornar a entrar a la presó. Amb la indecència democràtica de veure Enric Millo parlant en nom de la Generalitat de Catalunya, amb les finances catalanes intervingudes, amb l’extrema dreta campant amb total impunitat pels carrers de casa nostra, amb tants i tants ciutadans d’aquest país –humoristes, mestres, actors, bombers, tuitaires, cambrers...– acusats d’un delicte d’odi fruit d’una filigrana jurídica ben poc democràtica, amb més de 700 alcaldes en el punt de mira de la fiscalia per haver estat fidels a aquells que els van escollir.

No m’he divertit gens, però he votat. Amb el cor i amb el cap. I també amb l’estómac. I ho he fet contra les imposicions i contra la dictadura. Contra aquells que ens volen desinfectar, contra els que desitgen arrasar l’escola catalana, contra els que destil·len odi per cada un dels seus porus, contra els que ens van pegar l’1 d’octubre i els que van justificar les agressions, contra els que han tancat a la presó o enviat a l’exili el nostre govern. Contra la foscor i la resignació, contra la normalització de la repressió, contra els que ens volen fer retrocedir 40 anys.

He votat i ho he fet amb ràbia, però també amb esperança. Pels Jordis. Pel Quim. Pel meu amic Oriol. Pels més de mil ferits i per tota la gent que va defensar les urnes i la democràcia el passat 1 d’octubre. Pels exiliats. Pels represaliats actuals i, per desgràcia, pels que han de venir. Per la llibertat i per la determinació d’un poble que vol guanyar. Pels que ens han precedit i pels que han de venir. Per un país lliure i decent.