A la primera convocatòria s’hi van presentat vuit propostes que encaixaven amb els requeriments de les bases: qualsevol activitat d’arts escèniques i visuals en viu i en directe, pensada per a sala, carrer o altres espais i destinada a qualsevol tipus de públic; bé sigui teatre, circ, música, dansa, projectes en nous formats (electrònics, digitals...), projectes artístics pluridisciplinars, intervencions, performances, happenings...
Al final, els projectes guanyadors van ser “Terminal” d’Insomni, associació cultural pel foment audiovisual i “La millor defensa per un bon atac és estar preparat” (que al final es dirà “Calavera+Soplet”) d’Iñaki Ãlvarez i Job Ramos.
“Terminal” fusiona disciplines com la música (en directe), el cinema, el teatre o les performances. La trama parteix de quatre personatges en un espai tancat que es vincularan a través de la història oculta d’un d’ells:
“‘Vivim en un món terminal. Tots ho sabem, però preferim mirar cap a una altra banda. No és culpa nostra, no podem fer-hi res. Un home terminal. Tots ho saben, tots el miren. No és culpa seva, no poden fer res, però ho fan. Un moribund, somnia, recorda, delira, des del llit d’una petita habitació amb vistes al Montseny. Una infermera busca venjança en un fantasma que reposa en una dolorosa habitació. Un capellà, que no perdona, acaba la seva obra en una incòmoda habitació. Un germà amb remordiments resa en una habitació perillosa”.
El muntatge, del qual se’n poden veure els detalls a http://vyxer.com/terminal/, es representarà diumenge a les 6 i a les 8 de la tarda al Teatre Cirvianum.
Pel que fa a l’altre projecte guanyador, “Calavera+Soplet” es podrà veure al Teatre Cirvianum, divendres a dos quarts de 9 i a dos quarts de 12. Aquest espectacle presenta “en un format híbrid entre el teatre i altres coses que potser no ho són, un grup d’actors i aspirants a actors que presenten les Deu regles per enfrontar-se al pànic. Un document generat per un psiquiatre mediocre ara fa més de 15 anys. Fragments que no queda clar el que són, accions enllaçades, trossos que passen massa ràpid, mentre unes veus en off dicten ordres i s’escolten unes musiquetes... La sensació que transmet aquesta proposta és que si els rebels tinguessin la llibertat que reclamen senzillament no sabrien què fer-ne”.
