La sega del camp, a la plana de Vic. Foto: Toni Coromina 

El Departament de Cultura de la Generalitat va editar el llibre “Femer fa graner, feines i eines de pagès”, escrit per l’antropòleg de Folgueroles Jacint Torrents i Buxó, professor de la Universitat de Vic i membre del GREUV (Pedagogia de Museus). Es tracta d’una mirada certera al món de la pagesia, un ofici exercit per diverses classes socials d’agricultors, des de propietaris, masovers, arrendataris fins a  jornalers. Un sector social imprescindible que durant anys i panys ha gestionat amb eficàcia i saviesa els productes que ens regala la terra, el territori, el bestiar, els boscos i els erms. Tot plegat amb la finalitat de treure’n el màxim rendiment, aplicant les tècniques adequades i seguint els cicles estacionals, les rotacions de conreus i les fases biològiques de la cria del bestiar.

Per descriure el pas de la feina manual a la mecanització del camp, dels fems i l’herbejar a mà als adobs minerals i els herbicides, del fangar i l’arada al tractor amb l’arada giratòria, i del segar a mà a la segadora batedora, Torrents es va documentar a consciència. Primer va recollir de fonts orals la memòria històrica sobre els sabers, les habilitats i els utillatges emprats en el conreu de la terra i en la cria del bestiar, que encara es conserva en l’imaginari dels pagesos i menestrals de la plana de Vic. I a banda de localitzar altres fonts documentals i definir les etapes de canvis tècnics, l’autor va sintetitzar la informació recollida per reconstruir l’evolució i els processos tècnics emprats pels pagesos.

El seu camp d’estudi es va centrar en l’àmbit geogràfic de la plana de Vic, una llarga depressió buidada pel riu Ter i alguns dels seus afluents al  nord, i pel riu Congost al sud. El territori, una plana central envoltada de zones que van prenent més altura, és el marc ideal per acollir la mítica boira que es genera gràcies a la inversió tèrmica.
El motor de l’agricultura catalana sempre s’ha associat a la figura del masover, el protagonista indiscutible de la pagesia. Havia de tenir cura i esporgar els arbres, i plantar la varietat d’espècies que li ordenava l’amo. Cada any havia d’informar per escrit de les garberes collides de gra; conservar les terres, els usos i els costums dels pagesos del país; conservar els camins, els recs, les rases i els marges; vigilar el bosc; aplegar fullaraca, desferres de blat de moro i els materials orgànics de la comuna del propietari. També havia de pesar i donar compte al propietari de les càrregues de carbó vegetal; portar cada estiu les càrregues de llenya estipulades a casa de l’amo; tenir cura de l'honorabilitat de l’amo i de l'església, informant de les blasfèmies i crítiques que li pogués fer el veïnat.

Per contra, el masover tenia prohibit vendre els fems, la palla, les hortalisses i  els farratges produïts a l'explotació, sense permís exprés de l'amo. I tallar arbres o fer llenya sense el seu consentiment; extreure aglans i herba del bosc; criar més bestiar del que especificava el contracte, en especial la cria de cabres; deixar pasturar bestiar d'altres explotacions a les terres arrendades; i exercir cap altre treball que no fos el de la masoveria.

L’exemple del mas El Colomer

Per il·lustrar el seu treball i com a exemple d’una explotació agrària a la plana de Vic, Torrents va escollir el mas Colomer, al terme municipal de Taradell, per la seva situació geogràfica, l’abundància dels materials etnogràfics que s’hi conserven i la quantitat i qualitat de la informació oral que en va poder obtenir durant la seva recerca. Per fer la feina amb garanties, va tenir molt present les valuoses informacions proporcionades pel propietari  hereu del mas, Joan Lleopart (difunt) i la seva família, a partir dels records i les seves vivències directes.

Així, va considerar el mas com a una propietat agrícola formada pel conjunt de les terres de conreu, les hortes, els boscos, les pollancredes, els arbres singulars, els erms i les terrers gestionats des de la masia principal, que dona nom a la propietat, i on l’amo establia els contractes amb els masovers, els parcers i els jornalers.
En relació a la cria del bestiar, fa referència a l’alimentació i cura dels animals de treball, l’aviram i els conills criats per a l’autoconsum. Però també als animals de companyia que conviuen amb els pagesos, com gats i gossos (per al control dels rosegadors i dels ramats, i per a la caça). I, finalment, els animals d’entreteniment: ocells de cant, perdius i guatlles, fures per caçar conills al cau.  

A “Femer fa graner” hi trobem descrites les principals feines dels conreus de la terra: llaurar, rasclar, aplanar i trullar, en una primera fase. Després, sembrar o plantar patates, blat de moro, blats, forments i xeixes, ordis i mestalls, civades, trepadelles i alfals. Quan el cicle s’havia acabat, tocava collir, guardar, ensacar i emmagatzemar els productes. Però no hi podien faltar els bous, cavalls, eugues, burros i els mulats. O les llavors, els fertilitzants, els agents atmosfèrics, els instruments de treball i els oficis menestrals lligats  a la pagesia.

El mas El Colomer de Taradell. Foto: Toni Coromina

El llibre acaba reflexionant sobre els canvis més radicals, coincidint amb l’accelerada mecanització de la dècada dels seixanta, durant la qual la força de tracció animal va ser substituida pels tractors i altres màquines mogudes  amb combustible fòssil, primer amb motors de gasolina i més tard de gas-oil. Ben aviat van arribar les segadores-batedores i es va començar a sembrar una gran varietat de cereals moderns, més productius, de palla més curta i més resistents. Però es van abandonar alguns cereals que presentaven dificultats per a la maquinària.

Amb la mecanització sobtada del camp, hi va haver una ràpida davallada dels animals de treball davant dels tractors i la cria intensiva en estables de vaques de llet, amb la introducció de noves races més productives, especialment de vaques holandeses. Tot plegat va transformar els sistemes d’aprofitament dels farratges amb la introducció de les sitges de fermentació i emmagatzematge, i les bales que facilitaven la seva conservació durant l’any. Finalment, la proliferació de la cria massiva de porcs i el canvi de la varietat local per races més productives, van acabar de modificar els sistemes agrícoles i el paisatge rural de la plana de Vic i d’arreu de Catalunya.

Glossari d’eines i utensilis de pagès

En el pròleg del llibre “Femer fa graner”, Jesús Contreras Hernández, catedràtic d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona explica que el llenguatge i el vocabulari relacionat amb la vida de pagès ha quedat relegat a l’ostracisme. Un exemple: dels 25 termes que comencen per la lletra “a”, el diccionari català del cercador Google només en reconeix nou. Aquest diccionari  tampoc reconeix oficis com baster, escloper, corder... relacionats amb l’ofici de pagès.  Segons l’antropòleg, ens trobem davant “d’un indicador de fins a quin punt les transformacions han estat fortes i de fins a quin punt i amb quina rapidesa poden haver desaparegut de la nostra memòria”.

Per Contreras, no es tracta únicament de reconstruir un ofici desaparegut, sinó també d’una restitució patrimonial a les generacions de pagesos i l’oportunitat de coneixement per a les generacions ja no han viscut l’esplendor de la vida de pagès. En aquest sentit, el glossari  d’eines de pagès i d’oficis menestrals que figura al llibre, i que recull 279 termes, és de consulta imprescindible.

Demaneu a un jove metropolità si sap què és una aixada, un aixadell, un alforja o una arada i és molt probable que no sàpiga de què li esteu parlant. Potser tampoc no sabrà què és un braser, una fanga o unes esmorralles, o quina utilitat tenia la brida de cavall, a no ser que es tracti d’alguna persona relacionada amb el món de l’equitació. El mateix passarà amb un cabàs de segador, un dall o un podall, una dalladora o una embaladora.

És possible que per a l’ús generalitzat que se’n fa, o per haver-ne sentit parlar, gairebé tothom sap què és un càntir, una ferradura, un sarró, un fanal de carro, un carretó, un cistell, una forca, una tartana, una  esquella o una destral. Però amb tota seguretat molts desconeixen l’existència de l’escalfallits de vímet, una gran cistella amb tres llargues nanses creuades on es posava un fogó de terrissa amb caliu i que servia per escalfar els llençols del llits a l’hivern abans d’anar a dormir. O la funció d’una estripadora, un filaberquí, un gaiato, un garbell, un jou de coll i un jou de cap, un llum de carburo i un llum d’oli, una màquina de batre, una esquiladora, una ventadora, una lligadora, un morralet,  un morrió o unes xurriaques de batre.

Els àpats dels segadors

Durant les dues setmanes que durava la sega a mà, com que la feina era molt dura i anava acompanyada d’una intensa calor, la que habitualment fa a la plana de Vic a principis de juliol, els segadors s’havien d’hidratar i alimentar molt bé. Vet aquí els àpats que feien, a mitjans del segle XX els jornalers de Prixana de Dalt, a Gurb.
Començaven la jornada a dos quarts de sis. A les set del matí paraven de segar i les dones els portaven l’esmorzar al camp, habitualment un bon plat de sopes de pa, patates, mongetes o cigrons, amb un tall de cansalada, pa i vi. A les nou feien una segona parada i recuperaven forces amb la beguda del matí, acompanyada d’una amanida de ceba i tomàquet, costelles de porc confitades, botifarra o llonganissa de sang. A les onze hi havia un nou recés que aprofitaven per menjar fruita (albercocs, cireres, préssecs, plàtans, peres). I continuaven treballant  fins que, abans de dinar, lligaven les garbes segades al matí.

A les dotze del migdia els portaven el dinar al camp; o si eren a prop, anaven a la masia. Es tractava d’un àpat “fluixet”: un plat d’escudella, carn d’olla, un tall de pilota, pa i vi. I després venia una estona de migdiada a l’ombra d’algun arbre. A tres quarts de dues de la tarda es feia un crit als endormiscats per tornar  a treballar, amb l’esperança que arribés ben aviat el vent de marinada. Abans, però, no hi faltava un tros de pa sucat amb vi i sucre, un cafè i un raig de conyac o d’anís.

A les quatre de la tarda hi havia una nova aturada per fer la beguda de la tarda, l’àpat més suculent i que tothom esperava amb més delit: arròs amb conill fet a la cassola, estofat amb patates, coll de vedella amb pèsols, cap-i-pota amb ceba i tomàquet, bacallà amb samfaina i pebrot verd, a més d’una amanida.

Abans de començar la darrera segada de dia, esmolaven el volant i treballaven fins les set de la tarda, que feien l’anomenada “aixecada de l’ase”, una beguda semblant  a la primera del matí. Després lligaven les garbes i les aplegaven en garberes. A dos quarts de nou del vespre plegaven i anaven a sopar a la casa: una sopa, patates aixafades, verdura, pa i vi. I cap a dormir.

El mas El Colomer, en el reportatge del mateix autor: 'L'Ecomuseu del Blat, finestra de futur oberta al passat'