Carracárdaba és el topònim inventat d’un poble de Castella. I és també el títol d’un llibre que vaig tenir l’honor de presentar a Cantoni fa uns dies. El seu autor, castellà (de Castella) de naixement i menorquí d’adopció, l’està presentant per la Península i, com qui no vol la cosa, va decidir també presentar-lo a Cantoni. I com que em van demanar si podia apadrinar-lo, vaig dir que sí abans de llegir-lo pensant-me que presentaria una mena d’experiment literari d’un escriptor novell per allò de fer un favor, i... resulta que em vaig trobar que tenia una petita joia literària a les mans.

Luís Camarero Lázaro (pareu atenció a aquest nom, és possible que aviat soni molt) escriu en castellà, però no en qualsevol castellà: en molts fragments de la seva prosa s’hi podria confondre el traç rigorosament artístic de Miguel Delibes o Camilo José Cela. El seu protagonista parteix, al començament del segle XX, de les normes mai no escrites (però seguides sempre al peu de la lletra) d’una Castella aspra i dura pel que fa a la família, a la terra, a les tradicions. I, d’aquí, recorrent camps i maneres diverses de viure, acaba desembocant a l’illa de Menorca, a les ments més obertes i amables del Mediterrani i, sobretot, al mar. Perquè, si la primera part d’aquesta història t’atrapa per la solidesa del relat, la segona et sedueix com l’ha seduït a ell el mar.

Carracárdaba és una oda al mar i a la Menorca que Luís Camarero estima. És un llibre àgil, que enganxa des del primer moment, que se t’endú a buscar una llibertat que costa de trobar i que, finalment, s’assoleix (encara que no com el lector s’espera).

No acostumo a fer crítiques de llibres, però si Camarero ha vingut a Cantoni per oferir-nos aquesta perla, em ve de gust descriure-la, oferir-vos-la, recomanar-la.