En una escola totes som essencials. Mestres, educadores socials, integradores, educadores d'educació especial, etc. Cadascuna d'aquestes figures és clau per fer que la comunitat educativa funcioni. Però l'educació d'avui no és la de fa 10 anys ni la de fa cinc, i malauradament el Decret d'Inclusió 150/2017 continua sent més una declaració de bones intencions que una realitat consolidada.

El Departament d'Educació es posa medalles anunciant recursos i noves figures, però ho fa sense explicar què es retalla al darrere. Parlen de reforçar, mentre desfan equips i precaritzen professionals que fa anys que treballen a les aules.

Un exemple clar són les Tècniques d'Integració Social (TIS) i les Educadores Socials (ES). Fa anys que depenem de programes temporals i fons europeus. Són qui acompanya l'alumnat més vulnerable, qui fa seguiment de famílies, qui treballa per prevenir absentisme i gestiona gran part dels conflictes. Però cada tres anys hem de començar de zero en un centre nou, perdent vincles que costen mesos i mesos de construir. Com es pot parlar d'inclusió sense continuïtat?

El 31 d'agost finalitza el Programa de complexitat TIS cofinançat pel Fons Social Europeu, que durant tres anys ha donat cobertura a 343 professionals TIS. El nou programa anunciat pel Departament tindrà només dos anys de vigència i suposa una retallada significativa, es reduiran a 243 les places de Tècniques d'Integració Social i un 30% les d'Educadores Socials.

Els TIS i ES amb plaça el curs 25-26 començaran a treballar en un centre diferent, en molts casos, el dia 15 de setembre, mentre que la comunitat educativa ja seran al centre 15 dies abans, programant, coordinant-se i tot el que comporta un inici de curs.

Sense figures socials, desapareixen tutories individuals, acompanyament emocional, suport a famílies nouvingudes o gestió d'ajuts, entre moltes altres coses. I sí, sense nosaltres, tot això recaurà en docents ja sobrecarregats, adéu feina en equip, adéu equip, adéu bona feina!

Les places estructurals no són un caprici: són l'única manera de garantir una educació realment inclusiva. Demanem estabilitat, perquè sense estabilitat no hi ha vincles, i sense vincles no hi ha transformació possible.

Al final, no és només una qüestió de contractes ni de números. Estem parlant de nens i nenes que necessiten algú que els miri als ulls i els digui: "Jo hi seré". Estem parlant de famílies que arriben amb la maleta plena de pors i esperances i que necessiten trobar una persona que els agafi de la mà i els acompanyi en aquest procés, parlem d'infants sense acompanyament emocional, famílies vulnerables, etc. Cada vegada que ens mouen de centre, tot això es trenca, és aleshores quan la precarietat amb què ens tracten no només ens afecta a nosaltres de rebot, també a tota la comunitat educativa. Si volem una escola inclusiva i justa, necessitem estabilitat.