Les darreres trobades internacionals han deixat una imatge preocupant del paper dels Estats Units en l'escenari global, especialment quan Donald Trump hi està al capdavant. El seu estil agressiu i la seva manera de concebre les relacions diplomàtiques com si fossin una negociació empresarial han convertit fòrums multilaterals com l'OTAN en espais de pressió, gairebé de xantatge, més que no pas de col·laboració.
A la recent reunió de l'OTAN, Trump va tornar a exercir el seu paper habitual: reclamar als aliats europeus que augmentin la seva despesa en defensa fins al 2% del PIB, una exigència que defensa amb una visió totalment mercantilista de la seguretat internacional. No és la preocupació pel futur comú o per l'estabilitat global el que el mou, sinó la promoció d'un negoci multimilionari: la venda d'armes nord-americanes.
L'actitud servil del secretari general de l'OTAN davant Trump va resultar, per a molts observadors, directament humiliant. Fins i tot la premsa internacional es va fer ressò d'un tracte gairebé paternalista cap a l'expresident, com si es tractés d'un "baby" consentit a qui cal donar-li tot perquè no es posi a cridar. Un nen mimat amb arsenal nuclear.
Enmig d'aquest escenari, la veu del president espanyol Pedro Sánchez va destacar com una de les poques que van mantenir el seny. Sánchez va recordar una obvietat que sovint s'oblida: que els estats tenen el deure de garantir la seva seguretat, sí, però sense posar en perill el seu estat del benestar. Apuntar-se cegament a la cursa armamentística pot tenir conseqüències devastadores en sanitat, educació o protecció social.
Perquè això afecta directament el ciutadà de peu. Si Espanya decideix augmentar la seva despesa militar fins al 5% del PIB -tal com reclama Trump-, això suposaria afegir uns 10.000 milions d'euros anuals al pressupost de defensa. Aquesta xifra no és abstracta: són recursos que deixen d'anar, per exemple, a rebaixar les llistes d'espera sanitàries, millorar els sous del professorat, augmentar les beques per a joves o garantir unes pensions dignes. És a dir, afecta la qualitat de vida real de milions de persones.
A més, aquesta pressió no va acompanyada d'una voluntat de consens. Quan algú discrepa, la resposta de Trump no és el diàleg, sinó l'amenaça. Aranzels, sancions o bloquejos comercials són les eines que utilitza per imposar la seva voluntat. I tot plegat, amb una profunda ignorància (o menyspreu) per les normes internacionals: val la pena recordar que la política comercial europea no la decideixen els estats membres individualment, sinó la Comissió Europea, que actua en nom de tota la Unió.
Trump no entén (o no vol entendre) el que representa la diplomàcia: l'acord, la moderació, el respecte mutu. Prefereix el "jo guanyo, tu perds". I això, en un món cada cop més interdependent, és una recepta per al conflicte.
La seguretat no es construeix amb imposicions ni amb discursos incendiaris. Es construeix amb aliances sòlides, confiança mútua i una visió compartida del futur. Si Trump no és capaç d'entendre-ho, potser ja és hora que algú li recordi que no tot gira al seu voltant. I que, si continua en aquesta línia, tard o d'hora toparà amb els límits que la resta del món democràtic està disposat a defensar.