He llegit Temperamentales de Francesc Candel, que segurament tots coneixeu per ser l'autor entre d'altres, d'Els altres catalans (la visió del país segons els que van venir de fora a instal·lar-s'hi). Temperamentales (en castellà) va ser publicat el 1960 i reeditat el 1984. En aquesta darrera versió, la que jo he llegit, s'inclou entre claudàtors tot el que a la primera edició havia escapçat la censura franquista (tot força innocent, per cert).
El 1947, Francesc Candel va agafar la tuberculosi. La malaltia llavors era molt freqüent, i mortal en molts casos. De fet, la seva germana n'havia mort dos anys abans. A en Francesc el van enviar a un dels llocs on s'enviava a respirar l'aire pur de 1000 metres la gent que tenia el mateix problema: Cantonigròs. I d'aquí sorgeix Temperamentales, sobre la seva experiència amb els altres estadants d'una de les tres fondes que hi havia al poble i que tenien hostatjats tant estiuejants com malalts... o no, perquè es deia només que estaven "delicats". Així ningú tenia por de contagiar-se de res.
Abans de la guerra, l'única fonda del poble era la de cal Corder (Fonda Oliu), a casa la meva mare. És cert que hi anava molta gent a recuperar-se de malalties que havien tingut, però no hi tenien "delicats" perquè a la família hi havia una infermera que havia vist què passava si no es prenien precaucions amb les persones tísiques. Per tant, els hostes, als anys 30, havien d'instal·lar-se a la fonda amb un certificat del metge que digués que només necessitaven recuperar forces, que ja estaven bé de salut.
Tanmateix, el personal sanitari no és a tot arreu, i després de la guerra, les tres fondes que hi havia en uns temps molt difícils, van fer el que van poder per acollir "delicats", entre els quals Joan Triadú (que, per cert, va ensenyar català a Francesc Candel). Candel descriu al detall l'ambient de la fonda on ell es trobava, els embolics entre uns i altres, relacions banals o no, baralles i amors que s'acabaven de seguida que es tornava a casa, normalment a Barcelona, on s'esperaven la família, la dona, el marit, el promès o la promesa. Per tant, tot el que vivien eren núvols d'estiu que s'escolaven pels passadissos i ennuvolaven el que els mateixos malalts anomenaven, segons diu Candel, "la colònia dels avariats".
El sentit de l'humor no hi falta. Tampoc algunes interaccions amb gent del poble, el capellà, les tradicions, la Festa Major i "unos Juegos Florales" (que entenc que és el Concurs Parroquial de poesia instigat per Triadú). Tampoc hi manquen les explosives tempestes d'estiu, les suaus passejades (els "delicats" no estaven per pujar al pla d'Aiats), les xerrades, els intercanvis de lectures i moltes opinions sobre llibres.
Cantonigròs no es diu Cantonigròs, és clar, sinó "un pueblo del Alto Pirineo". I l'Esquirol, "Santa Maria del Guirigall", i Rupit, "Florit". Però Candel recupera el Comarquinal de Miquel Llor per parlar de Vic.
Gràcies a qui em va dir que existia aquest llibre. Ha estat un descobriment, una Muntanya Màgica de Thomas Mann en petit i molt més pròxima, que ara mateix ens pot servir per dir adeu i llançar-nos de cap a celebrar l'estiu. Aprofiteu-lo tant com pugueu!