La legislació espanyola estableix que només les universitats poden emetre títols universitaris oficials. Tot i això, no és estrictament necessari cursar els estudis corresponents directament en una universitat, ja que existeix la possibilitat de fer-ho en altres centres, generalment de caràcter privat, coneguts com a centres adscrits. Aquests han d'estar vinculats a una universitat, que és qui finalment emetrà les titulacions oficials. La majoria de les universitats catalanes tenen centres adscrits. Però quin és l'origen d'aquests centres?
L'oferta de títols universitaris ha anat creixent amb el temps. De la mitja dotzena de titulacions que oferien les primeres universitats medievals, al segle XXI aquest nombre ha augmentat de manera vertiginosa. Un nombre important dels graus actuals té el seu origen en estudis no universitaris impartits tradicionalment per centres públics i privats que no tenien la categoria d'universitat. En alguns casos, eren estudis de formació professional avançada i en altres tenien diversos reconeixements acadèmics, sempre no universitaris. Durant les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, molts van anar convertint-se en diplomatures i enginyeries tècniques, títols ja universitaris. Exemples d'aquests estudis originals serien els ajudants tècnics sanitaris (ATS), els perits mercantils, els perits industrials o els aparelladors. Amb el temps, aquests es van transformar en les diplomatures d'Infermeria i Ciències Empresarials, o en les titulacions d'Enginyeria Tècnica Industrial i d'Arquitectura Tècnica.
El fet que molts d'aquests estudis s'impartissin en centres no universitaris -ja que no era necessari disposar d'una estructura universitària per oferir-los- va portar a buscar una solució per tal d'integrar-los: crear la figura del centre adscrit. Aquests centres s'adscrivien a una universitat, que supervisava la qualitat dels ensenyaments i finalment atorgava el títol amb el seu nom. Així, el centre adscrit X vinculat a la universitat Y oferia els estudis Z que la universitat reconeixia amb un títol d'aquesta universitat.
Amb més o menys èxit així va continuar la situació durant dècades. La implantació de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), l'any 2010, va canviar les coses. Van desaparèixer les diplomatures i les llicenciatures, que van esdevenir graus universitaris, i es van introduir els màsters universitaris. En aquest nou escenari, els centres adscrits imparteixen els graus i els màsters universitaris, i en alguns casos fins i tot programes de doctorat. La universitat de referència continua sent la que emet la titulació corresponent.
A casa nostra, els centres adscrits han tingut una gran importància. Abans de la Llei de reforma universitària, que va permetre a les comunitats autònomes crear universitats, a Catalunya només hi havia la de Barcelona, l'Autònoma de Barcelona i la Politècnica de Catalunya. Hi havia centres adscrits d'aquestes universitats a nombroses ciutats catalanes, que van acabar sent l'origen de la majoria de les altres universitats existents en l'actualitat.
A Vic, el primer centre adscrit va ser l'Escola Universitària de Mestres Jaume Balmes, l'any 1977, i després van arribar els altres, fins a la creació de la Universitat de Vic, l'any 1997. A Manresa, el primer centre adscrit es va originar l'any 1990, i estava dedicat als estudis en ciències de la salut. Més tard, va venir l'acord federatiu, que va donar lloc a l'actual Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), l'any 2014, amb la incorporació dels centres adscrits del Bages a la Universitat. Actualment, la UVic-UCC té quatre centres adscrits. El primer va ser BAU, Centre Universitari d'Arts i Disseny (2008). Posteriorment, s'hi van sumar EADA, Escola d'Alta Direcció i Administració (2010); ESERP, The Barcelona School of Business and Social Science (2012) i, més recentment, el Campus Docent de Sant Joan de Déu (2024).
Els centres adscrits són un element important dins l'estructura de la UVic-UCC i els contemplem com una part de la universitat. En el futur han d'esdevenir una font de noves possibilitats de col·laboració tant en docència, com en recerca i formació contínua. En aquesta direcció treballem.
