Vaig llegir que havien detectat al Senegal un voltor anellat a Osona. Això passa també amb altres ocells, per exemple, amb les cigonyes, que s'han anellat a diferents llocs del món i que després migren amunt i avall totes plegades.
Abans de l'era d'internet, del telèfon i de l'electricitat, l'única manera no humana d'enviar missatges era a través dels coloms. Arribaven notícies, històries i qui sap si esdeveniments cabdals escrits en un paper que havia portat aquest animal com qui diu sota l'ala. Ara, al segle XXI, els coloms missatgers són un entreteniment com un altre per a gent que hi és aficionada (almenys al primer món).
Una de les cançons més nostrades diu "Rossinyol que vas a França... encomana'm a la mare...". Els ocells, almenys a mi, em fan pensar en el lloc d'on venen, on van. El rossinyol, efectivament, viatja cap al nord. En canvi, el pit-roig a l'hivern ve d'allà. Me l'imagino passant l'estiu a l'esplèndida ciutat d'Estocolm, a Durham o a Escòcia. I quan el veig en les solellades d'hivern de Cantonigròs, imagino que em porta una mica vent glaçat i de pensament lliure.
El voltor anellat a Osona devia ser un dels molts que volen pel cel del Collsacabra. D'aquelles avionetes vives de més de dos metres d'amplada que fan pensar que la natura és més espectacular que el més impressionant dels invents. Ens passen per damunt del cap o per sota els peus (depèn d'on siguem) i ens recorden que tot és eteri i temporal. Que no hi ha res que duri. Que tot el que arriba, se'n va. Al Senegal, a Estocolm o a Escòcia. Com el vol d'aquests ocells enormes que porten missatges sempre. Això sí, s'han de saber llegir.