El final tan inesperat de les negociacions entre JxS i la CUP ha deixat la classe política espanyola en un estat de perplexitat que, des de fora, resulta hilarant. Els observadors internacionals constaten que, mentre Catalunya va per feina en la construcció d’un estat, l’Estat espanyol no entén res i, des del punt de vista polític, està en situació de fallida. El govern de concentració nacional que pretén formar el senyor Rajoy no solucionarà res.

Tanmateix, l’ independentisme segueix tenint un problema, que és l’insuficient recolzament social dels catalans. La mobilització alegre, continuada i compromesa de dos milions de persones és molt notable, però insuficient encara.

Atès que sóc incapaç de trobar un sol argument que justifiqui que val la pena seguir formant part d’Espanya, em pregunto on són els ciutadans –en minúscula- que trobem a faltar a les files independentistes. Òbviament, hi ha raons sentimentals de moltes persones que tenen família en províncies espanyoles i no volen sentir-se estranys en el que consideren el seu país. Res a dir. També s’entén la inquietud –encara que no sempre ben fonamentada-  dels que poden patir pels seus interessos, si treballen en empreses o projectes destinats a la globalitat del mercat espanyol. Són preocupacions ben legítimes, que cal respectar.

El que costa més de comprendre és la inhibició de molta gent, inclosos intel·lectuals d’esquerres, no inclosos en els grups anteriors, que tot i reconèixer que estaríem millor un cop deixéssim de ser súbdits espanyols, es miren el procés amb escepticisme i distanciament. Pel que sembla, l’escepticisme va lligat a un realisme pessimista, que es podria resumir en un “això és impossible, no ens deixaran mai, i ho sabeu”.

És curiós que qui titlla la nostra il·lusió de somni impossible s’identifiqui amb lemes del tipus “sí que es pot”, o que militi en partits que tradicionalment han lluitat per causes que semblaven perdudes, però que han fet progressar el món de manera extraordinària. Si no fos pels homes i dones valents que van lluitar per l’abolició de l’esclavatge, del dret de cuixa, de la discriminació política de la dona i a favor dels drets dels treballadors, encara tindríem esclaus, suportaríem abusos, les dones no votarien i la jornada laboral seria de 14 hores.

¿Com és que tants autodenominats “socialdemòcrates” de la Catalunya interior no lligats per vincles econòmics ni familiars amb províncies espanyoles es mostren tan repatanis a l’hora de defensar la causa d’alliberament nacional? Creuen que ja no val la pena lluitar per causes massa difícils? O simplement s’instal·len en la comoditat d’apostar per la solució teòricament menys agosarada (una tercera via d’allò més vaga i inconcreta) i esperar l’oportunitat de dir-nos “jo ja ho deia que éreu una colla d’il·lusos”?

La paradoxa és que, sovint, el seu argument en contra de les tesis sobiranistes es basa en l’absència de majoria social a favor de la independència. Doncs mira: per assolir aquesta majoria social, el primer pas és que ells en vulguin formar part i recuperin l’idealisme que sempre havia caracteritzar el pensament d’esquerres i el socialisme. La política no és com les ciències físiques: l’actitud de l’observador sí que condiciona el resultat de l’experiment.

Apel·lo a aquests observadors savis perquè no prioritzin el seu desig de guanyar l’aposta individual sinó que defensin sense embuts la llibertat nacional, que en el fons, estic segur que també desitgen.