Aquest 2025 commemorem el centenari del naixement de Paco Candel (1925, Casas Altas, València), autor de Els altres catalans, una obra clau per entendre la Catalunya construïda a partir de les grans onades migratòries del segle XX. Candel, des del barri de Can Tunis, no només va donar veu a aquells que venien de fora a buscar una vida millor, sinó que també va assenyalar els riscos de la segregació i va reivindicar la convivència i el mestissatge com a camins per a una societat cohesionada.
Ell mateix escrivia: “Catalunya no pot girar l’esquena als qui han vingut a fer-la gran, perquè també són seus els carrers que han asfaltat, els hospitals que han construït i les escoles on estudien els seus fills”.
Aquests dies he rellegit Els castellans (2011), de Jordi Puntí, un relat sobre el Manlleu dels 70 i 80 al voltant dels pisos Garcia, i no costa gaire trobar-hi paral·lelismes amb la situació actual. Avui també vivim l’adaptació a una nova onada migratòria, hem canviat els Antonios i les Manolis per Mohameds i Jenifers, amb nous barris i ciutats on algú podria, altra vegada, penjar un cartell que digués: "Aquí acaba Catalunya". I, tanmateix, com aleshores, només amb l’esforç col·lectiu i la voluntat política podrem evitar la fractura de la societat.
L’experiència ens diu que ni l’assimilació forçada ni els subsidis com a eina de contenció de la pressió social són la resposta. La sortida ha de ser estructural, a través d’una inversió pública decidida. En aquest sentit, el nou Pla de Barris anunciat pel Govern de la Generalitat hauria de ser una proposta clau. Aquesta iniciativa planteja una inversió de 1.000 milions d’euros al llarg de deu anys per revertir les desigualtats socials i urbanes a 200 barris vulnerables de Catalunya. L’objectiu és millorar l’habitatge, l’accés als serveis públics, la seguretat, l’educació i la convivència, apostant per una transformació profunda que beneficiï tothom.
La majoria dels immigrants d’avui, com els d’ahir, treballen tant o més que qualsevol altre. Però la majoria ho fan sense una xarxa familiar o social que els sostingui. Parteixen de zero. I per això la millor ajuda no és un ajut econòmic puntual, sinó la possibilitat real de treballar, contribuir i prosperar. Des d’un punt de vista personal, és imprescindible una regularització àmplia que permeti incorporar al mercat laboral totes aquelles persones que ja són aquí, que volen treballar i que tenen molt a aportar. Fer-los esperar dos o tres anys, malvivint amb por o depenent de l’ajuda pública, és una decisió que perjudica el conjunt de la societat. A vegades les respostes estan en l’experiència.
També cal garantir el respecte mutu, la participació ciutadana i la curiositat per la cultura de l’altre. Recordem com, en dècades anteriors, les cases culturals andaluses, els casals gallecs o els grups folklòrics de diverses regions van formar part indissociable del teixit cultural català. Catalunya és filla d’aquella convivència. I si aleshores vam créixer com a societat, ara tenim una nova oportunitat per fer-ho.
“Catalunya serà el que vulguin que sigui els catalans, i això inclou també els nouvinguts”, va dir Candel en una entrevista als anys 80. Escoltem-lo i escoltem-nos.
Tots som ciutadans. Tots tenim drets i deures. I la llengua, el català, pot tornar a ser —com ja va ser als anys vuitanta i noranta— un factor d’integració i de cohesió. La política d’immersió lingüística, impulsada en gran part pel PSC, va permetre que nens i nenes de tots els orígens compartíssim les mateixes aules, els mateixos coneixements i un projecte comú de país. És un model d’èxit reconegut, i cal reforçar-lo, no debilitar-lo. No com una imposició, sinó com una eina d’integració.
Per això cal continuar apostant per polítiques que sumin, no que restin. I, sobretot, cal tenir memòria. No una memòria històrica distant, sinó la memòria recent: la d’aquells que, fa quatre dies, encara eren anomenats xarnegos. Que no ho oblidem: abans-d’ahir, molts dels nostres pares o avis també eren “els altres catalans”.