La Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) ha celebrat enguany dues graduacions ja que, a causa de la pandèmia, la promoció d’alumnes del curs passat no va poder fer cap festa l’any 2020. Només vaig anar al primer acte del 4 de juny, que va correspondre a la fornada d’estudiants que ara acaben la carrera. El padrí de la cerimònia va ser el periodista Ramon Besa, que va fer unes reflexions oportunes sobre les diferències entre els joves d’avui i el món adult.
No reproduiré les paraules dites en aquell acte perquè ja estan recollides en el blog de la facultat. Sí que em ve de gust, en canvi, posar la meva cullerada en la idea del xoc generacional que es reflecteix en un fet simbòlic. Els estudiants que han acabat ara els seus estudis són nascuts l’any 1999. Són, per tant, els últims del segle XX, els últims que tenen el 1900 i no el 2000 en l’inici de la seva cronologia vital. Però el simbolisme no s’acaba aquí. Es produeix, a més, la circumstància que, per raons d’edat, crec que no hi ha encara cap professor que sigui nat l’any 2000. Amb 21 anyets encara s’és massa tendre per treballar en la docència universitària.
Conclusió simbòlica: durant alguns anys i fins que no creixin els joves que van pujant; els profes i alumnes de Grau serem fills de dos mil·lennis diferents. Sigui dit, és clar, sense tenir en compte les excepcions d’alumnes repetidors, d’estudiants que provenen d’una altra carrera, o d’aquells que han fet cicles formatius i han trigat algun any més a accedir a la universitat; o bé aquells (pocs) que decideixen estudiar en edat madura. El gruix gros de la comunitat universitària estarem separats, de naixença, per un mil·lenni. Això, que encara no passava de manera completa, ja és una realitat creixent.
És llei de vida. Segur que vindran a treballar professors joves nous i alhora se’n jubilaran de sèniors. Si fa no fa, continuarà havent-hi, de mitjana, la mateixa diferència d’edat entre docents i alumnes. Però el simbolisme ens recordarà, durant un cert temps, aquesta esquerda temporal que impressiona tant a aquells que ja passem dels cinquanta i que tenim els records d’infantesa en fotografies en blanc i negre.
No cal ser cabalístic ni supersticiós, ni amant dels jocs de xifres per aturar-se una estona davant d’un número rodó o d’una curiositat numèrica. Els humans som així. Ni nostàlgia ni mitificació del passat que s’escola. Tampoc cap enlluernament màgic davant d’una societat nova que irromp amb força. L’actitud universitària més honesta passa per mirar endavant per intuir cap a on anem, però al mateix temps, girant els ulls cap al retrovisor per ser conscients dels orígens, per valorar la tradició i la continuïtat històrica. Per això, amb els alumnes de primer, vam recordar un dia a classe el bicentenari de The Manchester Guardian i un altre dia vam convidar un youtuber a l’aula.
Què ens separa els uns dels altres? Un univers, és clar. Abans tot funcionava pel paradigma de la causa-conseqüència. “Si estudies, tindràs feina”, ens repetia la cançó de l’enfadós; “si treballes en una entitat bancària, aconseguiràs estabilitat laboral”, “si et compres un cotxe dièsel, et sortirà més a compte”. Ara, les veritats absolutes ja no colen. Avui tot és més incert, canviant, dispers, volàtil i més aleatori —gran paraula repetida cada dia pels adolescents—. Al segle XXI tots anem fent salts de pantalla a pantalla, sense concentrar-nos prou en una sola cosa i sense aturar-nos a pensar una estona llarga.
L’interès per llegir i escriure, també davalla? Aquest curs, un alumne nascut l’any 2000 m’ha sorprès amb la publicació d’una novel·la d’aventures. Felicitats ben merescudes, Joan Torres Alberch, pel títol L’herència del temps. La portada del seu llibre té la foscor misteriosa o llegendària d’un capvespre urbà, en un paisatge solitari i devastat amb runes a terra i una punta de llum que s’albira a l’horitzó entre edificis. Començo ara encuriosit la lectura d’estiu d’un autor de la generació Z, sense saber si hi descobriré els enigmes que ens separen d’una generació perduda o esperançada.
No reproduiré les paraules dites en aquell acte perquè ja estan recollides en el blog de la facultat. Sí que em ve de gust, en canvi, posar la meva cullerada en la idea del xoc generacional que es reflecteix en un fet simbòlic. Els estudiants que han acabat ara els seus estudis són nascuts l’any 1999. Són, per tant, els últims del segle XX, els últims que tenen el 1900 i no el 2000 en l’inici de la seva cronologia vital. Però el simbolisme no s’acaba aquí. Es produeix, a més, la circumstància que, per raons d’edat, crec que no hi ha encara cap professor que sigui nat l’any 2000. Amb 21 anyets encara s’és massa tendre per treballar en la docència universitària.
Conclusió simbòlica: durant alguns anys i fins que no creixin els joves que van pujant; els profes i alumnes de Grau serem fills de dos mil·lennis diferents. Sigui dit, és clar, sense tenir en compte les excepcions d’alumnes repetidors, d’estudiants que provenen d’una altra carrera, o d’aquells que han fet cicles formatius i han trigat algun any més a accedir a la universitat; o bé aquells (pocs) que decideixen estudiar en edat madura. El gruix gros de la comunitat universitària estarem separats, de naixença, per un mil·lenni. Això, que encara no passava de manera completa, ja és una realitat creixent.
És llei de vida. Segur que vindran a treballar professors joves nous i alhora se’n jubilaran de sèniors. Si fa no fa, continuarà havent-hi, de mitjana, la mateixa diferència d’edat entre docents i alumnes. Però el simbolisme ens recordarà, durant un cert temps, aquesta esquerda temporal que impressiona tant a aquells que ja passem dels cinquanta i que tenim els records d’infantesa en fotografies en blanc i negre.
No cal ser cabalístic ni supersticiós, ni amant dels jocs de xifres per aturar-se una estona davant d’un número rodó o d’una curiositat numèrica. Els humans som així. Ni nostàlgia ni mitificació del passat que s’escola. Tampoc cap enlluernament màgic davant d’una societat nova que irromp amb força. L’actitud universitària més honesta passa per mirar endavant per intuir cap a on anem, però al mateix temps, girant els ulls cap al retrovisor per ser conscients dels orígens, per valorar la tradició i la continuïtat històrica. Per això, amb els alumnes de primer, vam recordar un dia a classe el bicentenari de The Manchester Guardian i un altre dia vam convidar un youtuber a l’aula.
Què ens separa els uns dels altres? Un univers, és clar. Abans tot funcionava pel paradigma de la causa-conseqüència. “Si estudies, tindràs feina”, ens repetia la cançó de l’enfadós; “si treballes en una entitat bancària, aconseguiràs estabilitat laboral”, “si et compres un cotxe dièsel, et sortirà més a compte”. Ara, les veritats absolutes ja no colen. Avui tot és més incert, canviant, dispers, volàtil i més aleatori —gran paraula repetida cada dia pels adolescents—. Al segle XXI tots anem fent salts de pantalla a pantalla, sense concentrar-nos prou en una sola cosa i sense aturar-nos a pensar una estona llarga.
L’interès per llegir i escriure, també davalla? Aquest curs, un alumne nascut l’any 2000 m’ha sorprès amb la publicació d’una novel·la d’aventures. Felicitats ben merescudes, Joan Torres Alberch, pel títol L’herència del temps. La portada del seu llibre té la foscor misteriosa o llegendària d’un capvespre urbà, en un paisatge solitari i devastat amb runes a terra i una punta de llum que s’albira a l’horitzó entre edificis. Començo ara encuriosit la lectura d’estiu d’un autor de la generació Z, sense saber si hi descobriré els enigmes que ens separen d’una generació perduda o esperançada.