Aquest, la Clotildina (Clotilde quan es va fer gran), és l'últim personatge que ha investigat i convertit en llibre l'escriptora Maria Carme Roca i que tindré l'honor de presentar a Muntanya de Llibres de Vic el dia 12 de gener. El llibre en qüestió es diu Les illes interiors, i té un toc osonenc perquè el senyor Ildefons Cerdà, pare de la Clotildina (i, és clar, de l'Eixample barceloní), era de Centelles.
La Clotilde Cerdà era una arpista de renom i fama internacionals, que actuava sota el pseudònim d'Esmeralda Cervantes. Va recórrer tot el món amb la seva arpa i va sorprendre nobles, reis, burgesos i el poble en general. A més, es va dedicar a la docència i va saber ensenyar els altres a estimar la música.
I què en sabem, d'aquesta dona? Doncs ben poca cosa, suposo que perquè era dona, i li va tocar viure entre els segles XIX i XX, quan el seu pare ja havia deixat un llegat imponent a la capital de Catalunya. La seva dona, la mare de la Clotildina, també es deia Clotilde i era pintora. I d'ella tampoc en sabem res, o ben poca cosa. La Maria Carme n'apunta alguns detalls que fan intuir un altre gran món que ens hem deixat perdre.
Que hi hagi persones -dones o homes- com la Maria Carme Roca que fan lluir els diamants que han quedat abandonats com una pedra vulgar al camí de la història, és una cosa que ens convé si volem recuperar el que tenim o el que hem tingut i que en general sembla que no ens preocupa gaire. I estem de sort que ho faci algú com aquesta escriptora, que fa anar la ploma de manera planera, directa i clara perquè no hi hagi ni subterfugis ni equívocs. Potser ara és l'hora de recuperar les illes. Les interiors, vull dir.
La Clotilde Cerdà era una arpista de renom i fama internacionals, que actuava sota el pseudònim d'Esmeralda Cervantes. Va recórrer tot el món amb la seva arpa i va sorprendre nobles, reis, burgesos i el poble en general. A més, es va dedicar a la docència i va saber ensenyar els altres a estimar la música.
I què en sabem, d'aquesta dona? Doncs ben poca cosa, suposo que perquè era dona, i li va tocar viure entre els segles XIX i XX, quan el seu pare ja havia deixat un llegat imponent a la capital de Catalunya. La seva dona, la mare de la Clotildina, també es deia Clotilde i era pintora. I d'ella tampoc en sabem res, o ben poca cosa. La Maria Carme n'apunta alguns detalls que fan intuir un altre gran món que ens hem deixat perdre.
Que hi hagi persones -dones o homes- com la Maria Carme Roca que fan lluir els diamants que han quedat abandonats com una pedra vulgar al camí de la història, és una cosa que ens convé si volem recuperar el que tenim o el que hem tingut i que en general sembla que no ens preocupa gaire. I estem de sort que ho faci algú com aquesta escriptora, que fa anar la ploma de manera planera, directa i clara perquè no hi hagi ni subterfugis ni equívocs. Potser ara és l'hora de recuperar les illes. Les interiors, vull dir.