En aquells temps, el profeta s'enfilà a la trona per anunciar l'adveniment de l'Apocalipsi. Revestit amb la seva toga de catedràtic i en videoconferència per a tot el món occidental, mirà de fit a fit la càmera i digué solemnement: "Us ho dic amb tota veritat: l'economia mundial viu un impressionant desgavell".
Aquelles paraules, venint d’un savi de vast currículum que havia estat assessor de diversos governs i d'un munt de corporacions econòmiques internacionals, deixà garratibada l’audiència. Gaudint de la impressió que la seva frase inicial havia produït en l'auditori, el profeta s’animà: "A la indústria del cotxe li falten semiconductors"- amollà, deixant esbalaïts uns quants concessionaris de l’automòbil i tot el sector dels tallers de reparació. Més enardit encara, el conferenciant continuà: "L'escassesa de pesca provoca tensions entre Gran Bretanya i França".
El director de la sucursal de l'entitat bancària, aficionat a pescar truites als rius del Pirineu, arquejava les celles. "L'agressivitat de la Unió Europea pescant en caladors africans és la causa d'un drama migratori". L'empleat de Correus, un senegalès que havia arribat en pastera quinze anys enrere, arrufava el nas. "Empreses nord-americanes acaparen la fusta europea". Cara de circumstàncies del fabricant de mobles local, que cada cop ha de pagar preus més esbojarrats per la fusta d’importació". Aràbia Saudita es queda tota la carn de primera qualitat". Els del club de vegetarians i naturistes del poble es miraven els uns als altres, amb un somriure mofeta als llavis. "La Xina acapara moltes matèries primeres i ens deixa sense res. Les seves indústries cremen carbó i fan que la lluita contra el canvi climàtic sigui una causa perduda". En Xu- en- Li, amo d’un basar on es podia trobar de tot, pensava demà m'afaitaràs.
"A Europa falten peces per fabricar bicicletes i recanvis per reparar-les". El reparador de bicicletes assentia, pensant si no s’hauria de fabricar ell mateix les pastilles dels frens de disc. "El petroli i el gas s’enfilen a preus exorbitants, però Catalunya, que té una enorme dependència energètica, va lenta en la transició cap a les renovables. A més, no tenim prou liti, magnesi ni terres rares que ens calen per a la producció de plaques fotovoltaiques i bateries. També anem curts d’alumini i d’acer". Els socis fundadors de la cooperativa energètica es miraven de reüll, atuïts.
"Costa aclarir-ne les causes, però el comerç mundial va de cap per avall, amb centenars de vaixells que no poden descarregar els contenidors a l'hora i companyies navilieres abusant del seu oligopoli. L’escassesa fa pujar els preus. La inflació se’ns menjarà de viu en viu” Les cares del públic s’anaven empal·lidint, el regidor d’economia estava decandit, les forces vives s’anaven esmorteint. L’orador pontificà encara durant tres quarts d’hora, i al final dictà sentència: "Senyors, el col·lapse és inevitable".
Mentre el públic, esgarrifat, es posava les mans al cap, s’esquinçava les vestidures o es disposava a ofegar les penes en alcohol, ignorant que les penes suren, un senyor assegut a la darrera fila de butaques, més vell que Matusalem, confessava al seu veí: “Quan jo era jove, a casa no tenien ni llum artificial, ni ràdio, ni tele, ni nevera ni cotxe. Anàvem a buscar aigua a la font. L’excusat era fora de casa i donava a un pou cec. No teníem calefacció, i per lluitar contra els penellons, ens arraulíem tots a la vora de l’estufa de llenya de la cuina. Menjàvem del que donava l’hort i dels ous de l’aviram. De tant en tant, caçàvem un senglar i ens atipàvem de carn tota una setmana. A l’hivern matàvem l’estona amb interminables partides de cartes o d’escacs. A l’estiu treballàvem de sol a sol. I érem feliços. Ai las, gent jove, pa tou.”
El seu veí de butaca, un homínid encara més vell, pelut, amb els braços llargs i el cul pelat, assegut al seu costat, contestava. “Nosaltres no teníem ni casa, ni hort, ni aviram. Passàvem el dia saltant d’una branca a l’altra, menjàvem plàtans i nabius, no fotíem cop i cardàvem a cor què vols, cor què desitges. I si les femelles no ens feien cas, en la pelàvem amb tota impunitat.”
- I què us va passar, doncs? – Preguntà Matusalem a l’homínid.
- Que un ximple va baixar de l’arbre i es va posar a fer invents: va començar amb un gaiato, va continuar amb una destral, després l’aixada, i els seus hereus van acabar fent neveres, ràdios, cotxes i mòbils. Llur tribu va créixer i es va multiplicar fins a convertir-se en una espècia invasora. I ens van fer fora del bosc. Ara només ens trobaràs en reserves protegides i al zoo.
Matusalem i l’homínid es van mirar el profeta i l’audiència, somrient amargament. Abans de col·lapsar-se a ells mateixos, els humans havien aconseguit col·lapsar la resta d’espècies. Potser per això s’autoproclamaven doblement sàpiens.
Aquelles paraules, venint d’un savi de vast currículum que havia estat assessor de diversos governs i d'un munt de corporacions econòmiques internacionals, deixà garratibada l’audiència. Gaudint de la impressió que la seva frase inicial havia produït en l'auditori, el profeta s’animà: "A la indústria del cotxe li falten semiconductors"- amollà, deixant esbalaïts uns quants concessionaris de l’automòbil i tot el sector dels tallers de reparació. Més enardit encara, el conferenciant continuà: "L'escassesa de pesca provoca tensions entre Gran Bretanya i França".
El director de la sucursal de l'entitat bancària, aficionat a pescar truites als rius del Pirineu, arquejava les celles. "L'agressivitat de la Unió Europea pescant en caladors africans és la causa d'un drama migratori". L'empleat de Correus, un senegalès que havia arribat en pastera quinze anys enrere, arrufava el nas. "Empreses nord-americanes acaparen la fusta europea". Cara de circumstàncies del fabricant de mobles local, que cada cop ha de pagar preus més esbojarrats per la fusta d’importació". Aràbia Saudita es queda tota la carn de primera qualitat". Els del club de vegetarians i naturistes del poble es miraven els uns als altres, amb un somriure mofeta als llavis. "La Xina acapara moltes matèries primeres i ens deixa sense res. Les seves indústries cremen carbó i fan que la lluita contra el canvi climàtic sigui una causa perduda". En Xu- en- Li, amo d’un basar on es podia trobar de tot, pensava demà m'afaitaràs.
"A Europa falten peces per fabricar bicicletes i recanvis per reparar-les". El reparador de bicicletes assentia, pensant si no s’hauria de fabricar ell mateix les pastilles dels frens de disc. "El petroli i el gas s’enfilen a preus exorbitants, però Catalunya, que té una enorme dependència energètica, va lenta en la transició cap a les renovables. A més, no tenim prou liti, magnesi ni terres rares que ens calen per a la producció de plaques fotovoltaiques i bateries. També anem curts d’alumini i d’acer". Els socis fundadors de la cooperativa energètica es miraven de reüll, atuïts.
"Costa aclarir-ne les causes, però el comerç mundial va de cap per avall, amb centenars de vaixells que no poden descarregar els contenidors a l'hora i companyies navilieres abusant del seu oligopoli. L’escassesa fa pujar els preus. La inflació se’ns menjarà de viu en viu” Les cares del públic s’anaven empal·lidint, el regidor d’economia estava decandit, les forces vives s’anaven esmorteint. L’orador pontificà encara durant tres quarts d’hora, i al final dictà sentència: "Senyors, el col·lapse és inevitable".
Mentre el públic, esgarrifat, es posava les mans al cap, s’esquinçava les vestidures o es disposava a ofegar les penes en alcohol, ignorant que les penes suren, un senyor assegut a la darrera fila de butaques, més vell que Matusalem, confessava al seu veí: “Quan jo era jove, a casa no tenien ni llum artificial, ni ràdio, ni tele, ni nevera ni cotxe. Anàvem a buscar aigua a la font. L’excusat era fora de casa i donava a un pou cec. No teníem calefacció, i per lluitar contra els penellons, ens arraulíem tots a la vora de l’estufa de llenya de la cuina. Menjàvem del que donava l’hort i dels ous de l’aviram. De tant en tant, caçàvem un senglar i ens atipàvem de carn tota una setmana. A l’hivern matàvem l’estona amb interminables partides de cartes o d’escacs. A l’estiu treballàvem de sol a sol. I érem feliços. Ai las, gent jove, pa tou.”
El seu veí de butaca, un homínid encara més vell, pelut, amb els braços llargs i el cul pelat, assegut al seu costat, contestava. “Nosaltres no teníem ni casa, ni hort, ni aviram. Passàvem el dia saltant d’una branca a l’altra, menjàvem plàtans i nabius, no fotíem cop i cardàvem a cor què vols, cor què desitges. I si les femelles no ens feien cas, en la pelàvem amb tota impunitat.”
- I què us va passar, doncs? – Preguntà Matusalem a l’homínid.
- Que un ximple va baixar de l’arbre i es va posar a fer invents: va començar amb un gaiato, va continuar amb una destral, després l’aixada, i els seus hereus van acabar fent neveres, ràdios, cotxes i mòbils. Llur tribu va créixer i es va multiplicar fins a convertir-se en una espècia invasora. I ens van fer fora del bosc. Ara només ens trobaràs en reserves protegides i al zoo.
Matusalem i l’homínid es van mirar el profeta i l’audiència, somrient amargament. Abans de col·lapsar-se a ells mateixos, els humans havien aconseguit col·lapsar la resta d’espècies. Potser per això s’autoproclamaven doblement sàpiens.