No és inusual llegir a la premsa o escoltar als mitjans de comunicació audiovisual que una universitat ha concedit un doctorat honoris causa a una persona normalment coneguda pel gran públic. I tampoc és estrany que aquells que no pertanyen a la comunitat universitària es demanin quin és el significat d’aquesta distinció i quins són els criteris que s’apliquen per atorgar-la a una persona determinada.
Per poder contextualitzar el significat de la distinció, primer cal fer una mica d'història. Les universitats actuals de l'Europa Occidental tenen un origen comú en les escoles catedralícies i els monestirs, que van ser els responsables de l’educació superior fins a principis del segle XIII. En aquell moment, i fruit de la seva evolució, va ser quan aparegueren les universitats tal i com ara les coneixem, tot i que encara amb una forta dependència de les autoritats religioses i reials. La tipologia de títols que atorgaven aquelles primeres universitats eren tres que, de més a menys importants, eren el de batxiller (l’antic llicenciat i actual graduat), el de mestre o magíster (equivalent al que ara anomenem màster) i el doctorat.
Val a dir que, fins a principis del segle XX, el doctorat no era com el coneixem ara, sinó que, almenys a les universitats espanyoles, era el reconeixement a un discurs magistral, més o menys original. En qualsevol cas, el títol de doctor era el de més nivell que podien atorgar, i aquesta característica sí que encara es manté a les universitats del segle XXI. Per tant, la seva concessió, sobretot quan es tracta d'un doctorat honoris causa, és un acte important al qual cada universitat dona més o menys solemnitat.
En algunes tot el tribunal, i fins i tot el públic que tingui el títol de doctor, porta la toga tradicional que recorda, almenys en la roba, l’origen religiós de les universitats occidentals. Afortunadament, en les universitats més modernes aquest codi de vestimenta no és un requisit, tot i que la cerimònia que es duu a terme segueix essent solemne, amb un ordre i una litúrgia que posen de manifest la importància del títol que es concedeix. Així doncs, queda clar que la concessió del doctorat honoris causa sempre és un esdeveniment summament important, tant per qui el rep com per tota la comunitat universitària.
L’expressió que li dona nom és una locució llatina que, de manera literal, vol dir alguna cosa com “doctor causa d’honor”, és a dir, que l’entrada de la persona a qui se li concedeix el títol al claustre de la universitat suposa un motiu d’orgull per a tota la institució. El títol té un caràcter honorífic, i les universitats i centres d’estudis superiors que l’atorguen ho fan per distingir persones que reuneixen mèrits elevats en l’àmbit professional, polític, científic i artístic i que, encara que no necessàriament tinguin els requisits acadèmics per obtenir el títol de doctor en sí, la universitat considera que el mereixen com un guardó a la seva activitat i aportacions en alguns d’aquests àmbits.
Sembla que el primer que es va concedí va ser a Lionel Woodville (Anglaterra, 1446-1484) a l’entorn de 1470 i per la Universitat d’Oxford. En realitat, el títol fou un doctorat honorífic en dret canònic previ al de rector de la mateixa universitat, càrrec que Woodville, que a més pertanyia a una important família britànica i va ser bisbe de Salisbury, va ostentar entre 1479 i 1483. En els segles següents, moltes universitats començaren a atorgar-los i algunes persones a col·leccionar-los. Sembla que el que més n’ha tingut és Theodore Martin Hesburgh (1917-2015) que en va rebre més de 150. També era capellà i fou president de la Universitat de Notre Dame durant trenta sis anys.
A Catalunya el primer doctor honoris causa va ser atorgat per la Universitat de Barcelona l’any 1931 a dos professors de la Universitat de Montpeller, el fisiòleg Emmanuel Hédon (1863-1933) i el cirurgià Émile-Auguste Forgue. Passaren cinquanta-sis anys fins que li arribà el torn a la primera dona, la cantant Maria Victòria dels Àngels (1923-2005) que fou distingida l’any 1987. Cinc anys abans, però, la Universitat Autònoma de Barcelona l’havia concedit a la cardiòloga María Victoria de la Cruz (1916-1999). Val a dir que en els darrers anys la proporció d’homes i dones en rebre el guardó ha estat més equilibrada del que ho va ser en els primers temps.
A la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya s’han atorgat deu doctoratshonoris causa, el primer l’any 2012 i el darrer a principis de novembre d’enguany. El primer distingit fou l’escriptor Emili Teixidor i Viladecàs (1932-2021), pedagog, periodista i escriptor, autor de la coneguda obra Pa negre entre molts altres títols de novel·la i de literatura infantil i juvenil. Després d’ell vingueren el cardiòleg Valentí Fuster de Carulla (2013), el farmacèutic Federico Mayor Zaragoza (2014), l’economista Henry Chesbrough (2014), la biòloga Anna Veiga i Lluch (2015), l’informàtic Martin Dougiamas (2016), la infermera Linda H. Aiken (2017), la pedagoga i mestre Maria Teresa Codina i Mir (2018), el periodista Ramon Besa i Camprubí (2019) i el publicista Lluís Bassat i Coen (2021).
Fou el passat 4 de novembre quan gairebé cinc-centes persones es reuniren al teatre L’Atlàntida per presenciar la concessió del doctorat honorari a Lluís Basat. L’acte seguí la litúrgia tradicional de la UVic-UCC, amb l’entrada dels doctors amb la medalla corresponent, seguits per les autoritats acadèmiques i amb el rector tancant la comitiva.
Una vegada dins de la sala, la secretaria general de la UVic-UCC, Anna Sabata, llegí el nomenament del nou doctor, requisit previ i necessari al moment en què el padrí del nou doctor, en aquest cas el degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació, Josep Burgaya, acompanyà el guardonat fins a l’escenari. Després es realitzà un reconeixement dels mèrits del candidat amb un discurs anomenat laudatio i el rector imposà la medalla de la universitat al nou doctor i li entregà el diploma corresponent. Finalment, el nou doctor llegí el discurs d’investidura i l’acte es tancà amb un parlament del rector i amb el cant de Gaudeaumus igitur, l’himne universitari.
Lluís Bassat és un referent de la publicitat després de més de seixanta anys d’activitat professional i la seva empresa ha participat en moltes campanyes exitoses que han permès crear i afermar nombroses marques. És un important col·leccionista d’art i ha col·laborat amb diverses universitats espanyoles i estrangeres. A la UVic-UCC, Bassat participarà en la posada en marxa de la propera càtedra de Màrqueting, que vol ser un referent en la recerca i desenvolupament de nous projectes en l’àmbit universitari. Tot plegat el fa més que mereixedor del guardó atorgat per la nostra universitat.
Per poder contextualitzar el significat de la distinció, primer cal fer una mica d'història. Les universitats actuals de l'Europa Occidental tenen un origen comú en les escoles catedralícies i els monestirs, que van ser els responsables de l’educació superior fins a principis del segle XIII. En aquell moment, i fruit de la seva evolució, va ser quan aparegueren les universitats tal i com ara les coneixem, tot i que encara amb una forta dependència de les autoritats religioses i reials. La tipologia de títols que atorgaven aquelles primeres universitats eren tres que, de més a menys importants, eren el de batxiller (l’antic llicenciat i actual graduat), el de mestre o magíster (equivalent al que ara anomenem màster) i el doctorat.
Val a dir que, fins a principis del segle XX, el doctorat no era com el coneixem ara, sinó que, almenys a les universitats espanyoles, era el reconeixement a un discurs magistral, més o menys original. En qualsevol cas, el títol de doctor era el de més nivell que podien atorgar, i aquesta característica sí que encara es manté a les universitats del segle XXI. Per tant, la seva concessió, sobretot quan es tracta d'un doctorat honoris causa, és un acte important al qual cada universitat dona més o menys solemnitat.
En algunes tot el tribunal, i fins i tot el públic que tingui el títol de doctor, porta la toga tradicional que recorda, almenys en la roba, l’origen religiós de les universitats occidentals. Afortunadament, en les universitats més modernes aquest codi de vestimenta no és un requisit, tot i que la cerimònia que es duu a terme segueix essent solemne, amb un ordre i una litúrgia que posen de manifest la importància del títol que es concedeix. Així doncs, queda clar que la concessió del doctorat honoris causa sempre és un esdeveniment summament important, tant per qui el rep com per tota la comunitat universitària.
L’expressió que li dona nom és una locució llatina que, de manera literal, vol dir alguna cosa com “doctor causa d’honor”, és a dir, que l’entrada de la persona a qui se li concedeix el títol al claustre de la universitat suposa un motiu d’orgull per a tota la institució. El títol té un caràcter honorífic, i les universitats i centres d’estudis superiors que l’atorguen ho fan per distingir persones que reuneixen mèrits elevats en l’àmbit professional, polític, científic i artístic i que, encara que no necessàriament tinguin els requisits acadèmics per obtenir el títol de doctor en sí, la universitat considera que el mereixen com un guardó a la seva activitat i aportacions en alguns d’aquests àmbits.
Sembla que el primer que es va concedí va ser a Lionel Woodville (Anglaterra, 1446-1484) a l’entorn de 1470 i per la Universitat d’Oxford. En realitat, el títol fou un doctorat honorífic en dret canònic previ al de rector de la mateixa universitat, càrrec que Woodville, que a més pertanyia a una important família britànica i va ser bisbe de Salisbury, va ostentar entre 1479 i 1483. En els segles següents, moltes universitats començaren a atorgar-los i algunes persones a col·leccionar-los. Sembla que el que més n’ha tingut és Theodore Martin Hesburgh (1917-2015) que en va rebre més de 150. També era capellà i fou president de la Universitat de Notre Dame durant trenta sis anys.
A Catalunya el primer doctor honoris causa va ser atorgat per la Universitat de Barcelona l’any 1931 a dos professors de la Universitat de Montpeller, el fisiòleg Emmanuel Hédon (1863-1933) i el cirurgià Émile-Auguste Forgue. Passaren cinquanta-sis anys fins que li arribà el torn a la primera dona, la cantant Maria Victòria dels Àngels (1923-2005) que fou distingida l’any 1987. Cinc anys abans, però, la Universitat Autònoma de Barcelona l’havia concedit a la cardiòloga María Victoria de la Cruz (1916-1999). Val a dir que en els darrers anys la proporció d’homes i dones en rebre el guardó ha estat més equilibrada del que ho va ser en els primers temps.
A la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya s’han atorgat deu doctoratshonoris causa, el primer l’any 2012 i el darrer a principis de novembre d’enguany. El primer distingit fou l’escriptor Emili Teixidor i Viladecàs (1932-2021), pedagog, periodista i escriptor, autor de la coneguda obra Pa negre entre molts altres títols de novel·la i de literatura infantil i juvenil. Després d’ell vingueren el cardiòleg Valentí Fuster de Carulla (2013), el farmacèutic Federico Mayor Zaragoza (2014), l’economista Henry Chesbrough (2014), la biòloga Anna Veiga i Lluch (2015), l’informàtic Martin Dougiamas (2016), la infermera Linda H. Aiken (2017), la pedagoga i mestre Maria Teresa Codina i Mir (2018), el periodista Ramon Besa i Camprubí (2019) i el publicista Lluís Bassat i Coen (2021).
Fou el passat 4 de novembre quan gairebé cinc-centes persones es reuniren al teatre L’Atlàntida per presenciar la concessió del doctorat honorari a Lluís Basat. L’acte seguí la litúrgia tradicional de la UVic-UCC, amb l’entrada dels doctors amb la medalla corresponent, seguits per les autoritats acadèmiques i amb el rector tancant la comitiva.
Una vegada dins de la sala, la secretaria general de la UVic-UCC, Anna Sabata, llegí el nomenament del nou doctor, requisit previ i necessari al moment en què el padrí del nou doctor, en aquest cas el degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació, Josep Burgaya, acompanyà el guardonat fins a l’escenari. Després es realitzà un reconeixement dels mèrits del candidat amb un discurs anomenat laudatio i el rector imposà la medalla de la universitat al nou doctor i li entregà el diploma corresponent. Finalment, el nou doctor llegí el discurs d’investidura i l’acte es tancà amb un parlament del rector i amb el cant de Gaudeaumus igitur, l’himne universitari.
Lluís Bassat és un referent de la publicitat després de més de seixanta anys d’activitat professional i la seva empresa ha participat en moltes campanyes exitoses que han permès crear i afermar nombroses marques. És un important col·leccionista d’art i ha col·laborat amb diverses universitats espanyoles i estrangeres. A la UVic-UCC, Bassat participarà en la posada en marxa de la propera càtedra de Màrqueting, que vol ser un referent en la recerca i desenvolupament de nous projectes en l’àmbit universitari. Tot plegat el fa més que mereixedor del guardó atorgat per la nostra universitat.