Es compleixen trenta anys de la publicació d’una de les novel·les més extraordinàries del segle XX, La Galeria de les Estàtues, del gran Jesús Moncada. La Biblioteca de Taradell ho celebrarà dijous, 21 d’octubre, a dos quarts de vuit, amb un homenatge a l’autor.
Tres anys abans de La Galeria de les Estàtues, Moncada havia sorprès el món amb un altre llibre fascinant, Camí de Sirga; amb l’excusa de rescatar de l’oblit la vella Mequinensa, engolida pel pantà de Riba-roja, va construir una història coral de la vila, des dels records del vell Arquímedes Quintana a la batalla de Tetuan fins al sepeli de Pasqual de Serafí, que coincideix en el temps amb demolició de la primera casa, l’abril de 1970, que havia construït Llorenç de Veriu, voluntariós jugador d’escacs d’escassa fortuna.
En el batec de la vila s’hi reflecteix la història del món; el tret que forada el front del quadre del pròcer Jaume de Torres a mig pintar s’escau el mateix dia que l’assassinat de Sarajevo desencadena la Primera Guerra Mundial; la mort del vell Quintana coincideix amb la proclamació de la República, l’abril del 31. La història, que en alguns passatges té tints de tragèdia, es llegeix amb un permanent somriure als llavis gràcies a la fina ironia de Moncada, i amb esclats absolutament hilarants; els afers lúbrics dels personatges són narrats amb una sornegueria delirant, i sovint reportats amb escarni per les minyones del casal dels Torres que batxillegen pels descosits i s’afanyen a donar informació a la menuda de com els senyors llauren amb embranzides fogoses les seves amants.
A missa de dotze tothom guarda les aparences, però la vila va plena dels detalls que les minyones han fet córrer, sense deixar al sac ni un grinyol de somier, ni una ranera agònica ni un sospir gemegós de les vilatanes més arrauxades. Quant als afers polítics, són esmicats pels tertulians del Casino de la Roda des d’una perspectiva patrícia i replicats pels assidus al Cafè del Moll que en tenen una visió plebea, si no directament revolucionària, liderats per l’irrepetible Honorat del Rom i pel Nelson, el patró més fi dels llaüts que naveguen per l’Ebre.
Moltes de les embrolles dels vilatans tenen lloc al cafè, al casino, al teatre o als camerinos d’aquella casa de disbauxa que fou l’Edén, fundada per Ramir d’Anglesola amb la prosperitat que va dur la Gran Guerra, portada al punt culminant amb la seva vedet Madamfransuà i música de l’Aleix de Segarra –piano- i el gran Silveri Tona -guitarra; i clausurada arran de la crisi de 1919, després d’haver vist una bona quantitat d’afers tèrbols de gran jocositat; les seves parets han estat testimoni d’embulls de tota mena, passions irreprimibles i fantasies sexuals que desborden la imaginació del lector més inspirat.
Camí de Sirga va encasellar Moncada, per molts lectors, en el gènere de la novel·la rural i va lligar el seu nom al de la vila de Mequinensa. En realitat, és una obra que supera, pel meu gust, els millors escrits de Dickens, de Balzac o de Dumas, i ho fa amb un domini de la llengua extraordinari, rescatant de l’oblit genials frases fetes de la nostra parla.
La Galeria de les Estàtues és encara més sorprenent. Els fets narrats s’esdevenen entre el 27 de novembre i el 7 de desembre de 1957 –els mateixos dies que es desencadena la guerra colonial d’Ifni, decisiva en la trama de la història. L’escenari no és Mequinensa sinó Saragossa –camuflada la identitat de la ciutat amb el nom de Torrelloba. Les trames principals se segueixen a través de les investigacions policials de l’inspector Melquíades Serrador, de la Brigada d’Investigació Criminal de Torrelloba, que depèn jeràrquicament del comissari Costanegre, conegut en el cos com Ave Maria, i del trajecte iniciàtic del jove Dalmau Campells, orfe de pare, estudiant a l’Escola Normal de Torrelloba – com Moncada ho fou de la Normal de Saragossa.
Apareixen constants elements evocadors que transporten els personatges a temps pretèrits, particularment, al final de la dictadura de Primo de Ribera i l’esclat de la guerra civil. L’Agnès de Vallmajor, l’Alexandre Campells, en Tomàs Cabana, en Bernat i la Lluïsa i tota la galeria de personatges són descrits amb un impressionisme de gran eficàcia, a còpia de pedallassos; una petita facècia a cada capítol serveix per arrencar una riallada del lector, però també per anar perfilant les característiques psicològiques, les pors, les inquietuds i els anhels de tots els protagonistes.
No cal dir que els estaments que tallaven el bacallà en aquella època, clergat, exèrcit i forces vives del règim, són estrafets per Moncada, que els fa l’arquet d’una manera genial.
Les aventures i les trames es sobreposen una sobre l’altra; si Txékhov deia que una arma que es presentava al primer acte s’acabava disparant al tercer, i Balzac assegurava que a totes les novel·les apareixia una porta lateral amagada al jardí que resultava decisiva en el gir argumental del darrer capítol, en les novel·les de Moncada el nombre de portes laterals i d’armes que es poden disparar creen un autèntic laberint en l’espai (Mequinensa, Torrelloba, Vallcorba) i el temps –la Setmana Tràgica, les dues dictadures, la guerra civil, les sublevacions al Marroc. El lector ha d’estar disposat a fer-ne una lectura molt atenta i, si convé, prendre algunes notes. L’esforç s’ho val. Llegir Moncada és més que un plaer: és la pura felicitat.
Trenta anys després de la publicació de La Galeria de les Estàtues i disset anys després de la mort de l’autor, agraïm a Mequinensa haver donat al món un dels escriptors més brillants de la literatura universal. No perdeu més el temps i comenceu:
“A l’ínclita, catòlica i gairebé immortal ciutat de Torrelloba, el sol eixia per l’est. Ni els més escèptics gosaven qüestionar-ho. Generacions i generacions torrellobines havien observat el fenomen al llarg dels segles, d’ençà la fundació de la ciutat pels legionaris de l’emperador August (...) Això no obstant, l’any 1939, tot just acabada la guerra civil, hi hagué un moment d’incertesa. En el discurs que pronuncià amb motiu de la inauguració d’un bust de bronze del general Franco, el governador civil de la província –guerrera blanca, camisa blava, gesticulació mussoliniana-, flanquejat per jerarquies militars, polítiques i religioses, evocà més de quatre i cinc vegades la imatge del sol ixent, per al·ludir la gloriosa vinguda al món del salvador de la pàtria, i sempre que ho feu, indefectiblement, assenyalà amb el braç cap a l’oest.”
Si trobeu un principi de novel·la més suggerent que aquest, feu-m’ho saber.
Tres anys abans de La Galeria de les Estàtues, Moncada havia sorprès el món amb un altre llibre fascinant, Camí de Sirga; amb l’excusa de rescatar de l’oblit la vella Mequinensa, engolida pel pantà de Riba-roja, va construir una història coral de la vila, des dels records del vell Arquímedes Quintana a la batalla de Tetuan fins al sepeli de Pasqual de Serafí, que coincideix en el temps amb demolició de la primera casa, l’abril de 1970, que havia construït Llorenç de Veriu, voluntariós jugador d’escacs d’escassa fortuna.
En el batec de la vila s’hi reflecteix la història del món; el tret que forada el front del quadre del pròcer Jaume de Torres a mig pintar s’escau el mateix dia que l’assassinat de Sarajevo desencadena la Primera Guerra Mundial; la mort del vell Quintana coincideix amb la proclamació de la República, l’abril del 31. La història, que en alguns passatges té tints de tragèdia, es llegeix amb un permanent somriure als llavis gràcies a la fina ironia de Moncada, i amb esclats absolutament hilarants; els afers lúbrics dels personatges són narrats amb una sornegueria delirant, i sovint reportats amb escarni per les minyones del casal dels Torres que batxillegen pels descosits i s’afanyen a donar informació a la menuda de com els senyors llauren amb embranzides fogoses les seves amants.
A missa de dotze tothom guarda les aparences, però la vila va plena dels detalls que les minyones han fet córrer, sense deixar al sac ni un grinyol de somier, ni una ranera agònica ni un sospir gemegós de les vilatanes més arrauxades. Quant als afers polítics, són esmicats pels tertulians del Casino de la Roda des d’una perspectiva patrícia i replicats pels assidus al Cafè del Moll que en tenen una visió plebea, si no directament revolucionària, liderats per l’irrepetible Honorat del Rom i pel Nelson, el patró més fi dels llaüts que naveguen per l’Ebre.
Moltes de les embrolles dels vilatans tenen lloc al cafè, al casino, al teatre o als camerinos d’aquella casa de disbauxa que fou l’Edén, fundada per Ramir d’Anglesola amb la prosperitat que va dur la Gran Guerra, portada al punt culminant amb la seva vedet Madamfransuà i música de l’Aleix de Segarra –piano- i el gran Silveri Tona -guitarra; i clausurada arran de la crisi de 1919, després d’haver vist una bona quantitat d’afers tèrbols de gran jocositat; les seves parets han estat testimoni d’embulls de tota mena, passions irreprimibles i fantasies sexuals que desborden la imaginació del lector més inspirat.
Camí de Sirga va encasellar Moncada, per molts lectors, en el gènere de la novel·la rural i va lligar el seu nom al de la vila de Mequinensa. En realitat, és una obra que supera, pel meu gust, els millors escrits de Dickens, de Balzac o de Dumas, i ho fa amb un domini de la llengua extraordinari, rescatant de l’oblit genials frases fetes de la nostra parla.
La Galeria de les Estàtues és encara més sorprenent. Els fets narrats s’esdevenen entre el 27 de novembre i el 7 de desembre de 1957 –els mateixos dies que es desencadena la guerra colonial d’Ifni, decisiva en la trama de la història. L’escenari no és Mequinensa sinó Saragossa –camuflada la identitat de la ciutat amb el nom de Torrelloba. Les trames principals se segueixen a través de les investigacions policials de l’inspector Melquíades Serrador, de la Brigada d’Investigació Criminal de Torrelloba, que depèn jeràrquicament del comissari Costanegre, conegut en el cos com Ave Maria, i del trajecte iniciàtic del jove Dalmau Campells, orfe de pare, estudiant a l’Escola Normal de Torrelloba – com Moncada ho fou de la Normal de Saragossa.
Apareixen constants elements evocadors que transporten els personatges a temps pretèrits, particularment, al final de la dictadura de Primo de Ribera i l’esclat de la guerra civil. L’Agnès de Vallmajor, l’Alexandre Campells, en Tomàs Cabana, en Bernat i la Lluïsa i tota la galeria de personatges són descrits amb un impressionisme de gran eficàcia, a còpia de pedallassos; una petita facècia a cada capítol serveix per arrencar una riallada del lector, però també per anar perfilant les característiques psicològiques, les pors, les inquietuds i els anhels de tots els protagonistes.
No cal dir que els estaments que tallaven el bacallà en aquella època, clergat, exèrcit i forces vives del règim, són estrafets per Moncada, que els fa l’arquet d’una manera genial.
Les aventures i les trames es sobreposen una sobre l’altra; si Txékhov deia que una arma que es presentava al primer acte s’acabava disparant al tercer, i Balzac assegurava que a totes les novel·les apareixia una porta lateral amagada al jardí que resultava decisiva en el gir argumental del darrer capítol, en les novel·les de Moncada el nombre de portes laterals i d’armes que es poden disparar creen un autèntic laberint en l’espai (Mequinensa, Torrelloba, Vallcorba) i el temps –la Setmana Tràgica, les dues dictadures, la guerra civil, les sublevacions al Marroc. El lector ha d’estar disposat a fer-ne una lectura molt atenta i, si convé, prendre algunes notes. L’esforç s’ho val. Llegir Moncada és més que un plaer: és la pura felicitat.
Trenta anys després de la publicació de La Galeria de les Estàtues i disset anys després de la mort de l’autor, agraïm a Mequinensa haver donat al món un dels escriptors més brillants de la literatura universal. No perdeu més el temps i comenceu:
“A l’ínclita, catòlica i gairebé immortal ciutat de Torrelloba, el sol eixia per l’est. Ni els més escèptics gosaven qüestionar-ho. Generacions i generacions torrellobines havien observat el fenomen al llarg dels segles, d’ençà la fundació de la ciutat pels legionaris de l’emperador August (...) Això no obstant, l’any 1939, tot just acabada la guerra civil, hi hagué un moment d’incertesa. En el discurs que pronuncià amb motiu de la inauguració d’un bust de bronze del general Franco, el governador civil de la província –guerrera blanca, camisa blava, gesticulació mussoliniana-, flanquejat per jerarquies militars, polítiques i religioses, evocà més de quatre i cinc vegades la imatge del sol ixent, per al·ludir la gloriosa vinguda al món del salvador de la pàtria, i sempre que ho feu, indefectiblement, assenyalà amb el braç cap a l’oest.”
Si trobeu un principi de novel·la més suggerent que aquest, feu-m’ho saber.