Una de les lliçons que els gestors de la cosa pública haurien d'aprendre d'aquesta pandèmia és que el territori existeix. Per obvi que sigui, cal recordar una i mil vegades que un país no és només la seva demografia o el nombre d'habitants. Malgrat els molts errors comesos, ho hem vist en aquesta crisi: per contenir el virus, frenar-ne l'expansió i per intentar tenir ben controlats tots els seus rebrots és imprescindible una anàlisi territorial ben detallada; comarca a comarca, municipi a municipi.
La gestió territorial de la pandèmia s'ha fet a Catalunya a partir de les regions sanitàries. La província, en tant que delimitació estranya que no reflecteix cap realitat física homogènia, ni cap realitat social cohesionada, s'ha vist superada per les regions sanitàries. Els mitjans de comunicació ens han acostumat els últims mesos a un mapa que no es redueix a la divisió espanyola de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, ja que incorpora les Terres de l'Ebre, l'Alt Pirineu o la Catalunya Central, entre altres espais amb entitat pròpia. En definitiva i tot i les seves imperfeccions, a l'hora de fer una política sanitària seriosa, el mapa de les vegueries ha resultat força més útil que la divisió provincial.
La situació viscuda podria aprofitar-se per donar l'empenta definitiva al desplegament de la Llei de vegueries de 3 d'agost de 2010, tenint molt en compte les necessitats de la població per una gestió eficaç. Això vol dir que les vegueries no haurien de ser cap pretext per crear nous òrgans d'utilitat dubtosa ni s'haurien de convertir en uns ens administratius buits de competències per donar feina a polítics a l'atur o per col·locar-hi els amiguets, cosa que pot acabar passant.
Com que en l'actualitat la constitució de les vegueries ha quedat ajornada fins que no es modifiqui el marc normatiu aplicable, encara s'és a temps de treballar amb la mentalitat digital del segle XXI. Les vegueries, crec, no haurien de ser unes noves diputacions físiques que nasquessin obsoletes en el món d'avui. Ara que venen temps de teletreball, ja no fan falta grans edificis funcionarials o que es construeixin seus faraòniques de la Generalitat a diferents comarques. No, no és això. Penso que la nova concepció territorial hauria de ser, més aviat, una eina per tenir un nou mapa al cap que no es limiti a les quatre demarcacions imposades.
El problema és que no tothom veu el mapa de la mateixa manera, tal com es va constatar en la tramitació de la llei i amb el naixement, ben lògic i merescut, de la vegueria del Penedès. Honestament, penso que es podrien fer més canvis, ja que, per exemple, la comarca del Ripollès no acaba d'encaixar a la regió de Girona. Potser seria més lògic que la vall de Camprodon continués lligada a Girona, mentre que, en canvi, la vall de Ribes i Ripoll s'incloguessin a la Catalunya Central; o bé, parlar de la vegueria de l'Alt Ter. Al capdavall, la pertinença d'un municipi a una regió o a una altra, l'haurien de decidir els veïns i veïnes de la zona en una consulta popular vinculant, o d'acord amb els procediments normatius previstos.
Com tothom sap, la manera de fer avançar de veritat la reordenació regional de Catalunya seria aprovant una llei electoral catalana pròpia ―assignatura pendent—, que convertís les vegueries en noves circumscripcions electorals. Seria més lògic fer-ho així que no amb el model actual, encara que sigui difícil de negociar-ho amb un govern espanyol hostil. Si els diputats són els representants del territori, no té gaire sentit que un mateix electe provincial de Barcelona s'hagi d'ocupar, alhora, de les problemàtiques dels veïns de l'Hospitalet i de Berga.
La caricatura diu que no es pot anar a buscar bolets amb metro; és a dir, que a cada lloc les necessitats i els anhels de la gent són diferents. Tampoc el tipus de política turística per vendre Lloret té res a veure amb Puigcerdà, malgrat que avui els patronats públics i les diputacions facin promoció amb una lògica provincial que, en el cas gironí, va des del Pirineu fins a la Costa Brava. De ben segur que trobaríem molts altres exemples de coses provincials que grinyolen.
El debat de les últimes dècades sobre la reordenació territorial va culminar amb una llei congelada. També s'han publicat a la premsa algunes baralles de campanar sobre quines ciutats han de ser les capitals de vegueries. Són discussions d'importància relativa, ja que, com s'ha vist en la gestió del coronavirus, les vegueries podrien existir sense unes capitals ben definides.
No veig cap partit polític que estigui decidit a agafar el toro per les banyes i que abordi, de veres, el debat territorial català de manera resolutiva. Després de tants anys a la Generalitat de governs teòricament no sucursalistes, em sobta que des de Madrid ens hagin colat les províncies i que no aconseguim de desempallegar-nos-en.
Si ja no existeixen els governadors civils i les matrícules dels cotxes ja no són provincials, ¿per què dimonis encara parlem de províncies? Em sobta que fins i tot en mitjans públics com Catalunya Ràdio es facin desconnexions provincials en què s'informi de les mateixes notícies locals a Vic que a Cornellà de Llobregat.
La gestió territorial de la pandèmia s'ha fet a Catalunya a partir de les regions sanitàries. La província, en tant que delimitació estranya que no reflecteix cap realitat física homogènia, ni cap realitat social cohesionada, s'ha vist superada per les regions sanitàries. Els mitjans de comunicació ens han acostumat els últims mesos a un mapa que no es redueix a la divisió espanyola de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, ja que incorpora les Terres de l'Ebre, l'Alt Pirineu o la Catalunya Central, entre altres espais amb entitat pròpia. En definitiva i tot i les seves imperfeccions, a l'hora de fer una política sanitària seriosa, el mapa de les vegueries ha resultat força més útil que la divisió provincial.
La situació viscuda podria aprofitar-se per donar l'empenta definitiva al desplegament de la Llei de vegueries de 3 d'agost de 2010, tenint molt en compte les necessitats de la població per una gestió eficaç. Això vol dir que les vegueries no haurien de ser cap pretext per crear nous òrgans d'utilitat dubtosa ni s'haurien de convertir en uns ens administratius buits de competències per donar feina a polítics a l'atur o per col·locar-hi els amiguets, cosa que pot acabar passant.
Com que en l'actualitat la constitució de les vegueries ha quedat ajornada fins que no es modifiqui el marc normatiu aplicable, encara s'és a temps de treballar amb la mentalitat digital del segle XXI. Les vegueries, crec, no haurien de ser unes noves diputacions físiques que nasquessin obsoletes en el món d'avui. Ara que venen temps de teletreball, ja no fan falta grans edificis funcionarials o que es construeixin seus faraòniques de la Generalitat a diferents comarques. No, no és això. Penso que la nova concepció territorial hauria de ser, més aviat, una eina per tenir un nou mapa al cap que no es limiti a les quatre demarcacions imposades.
El problema és que no tothom veu el mapa de la mateixa manera, tal com es va constatar en la tramitació de la llei i amb el naixement, ben lògic i merescut, de la vegueria del Penedès. Honestament, penso que es podrien fer més canvis, ja que, per exemple, la comarca del Ripollès no acaba d'encaixar a la regió de Girona. Potser seria més lògic que la vall de Camprodon continués lligada a Girona, mentre que, en canvi, la vall de Ribes i Ripoll s'incloguessin a la Catalunya Central; o bé, parlar de la vegueria de l'Alt Ter. Al capdavall, la pertinença d'un municipi a una regió o a una altra, l'haurien de decidir els veïns i veïnes de la zona en una consulta popular vinculant, o d'acord amb els procediments normatius previstos.
Com tothom sap, la manera de fer avançar de veritat la reordenació regional de Catalunya seria aprovant una llei electoral catalana pròpia ―assignatura pendent—, que convertís les vegueries en noves circumscripcions electorals. Seria més lògic fer-ho així que no amb el model actual, encara que sigui difícil de negociar-ho amb un govern espanyol hostil. Si els diputats són els representants del territori, no té gaire sentit que un mateix electe provincial de Barcelona s'hagi d'ocupar, alhora, de les problemàtiques dels veïns de l'Hospitalet i de Berga.
La caricatura diu que no es pot anar a buscar bolets amb metro; és a dir, que a cada lloc les necessitats i els anhels de la gent són diferents. Tampoc el tipus de política turística per vendre Lloret té res a veure amb Puigcerdà, malgrat que avui els patronats públics i les diputacions facin promoció amb una lògica provincial que, en el cas gironí, va des del Pirineu fins a la Costa Brava. De ben segur que trobaríem molts altres exemples de coses provincials que grinyolen.
El debat de les últimes dècades sobre la reordenació territorial va culminar amb una llei congelada. També s'han publicat a la premsa algunes baralles de campanar sobre quines ciutats han de ser les capitals de vegueries. Són discussions d'importància relativa, ja que, com s'ha vist en la gestió del coronavirus, les vegueries podrien existir sense unes capitals ben definides.
No veig cap partit polític que estigui decidit a agafar el toro per les banyes i que abordi, de veres, el debat territorial català de manera resolutiva. Després de tants anys a la Generalitat de governs teòricament no sucursalistes, em sobta que des de Madrid ens hagin colat les províncies i que no aconseguim de desempallegar-nos-en.
Si ja no existeixen els governadors civils i les matrícules dels cotxes ja no són provincials, ¿per què dimonis encara parlem de províncies? Em sobta que fins i tot en mitjans públics com Catalunya Ràdio es facin desconnexions provincials en què s'informi de les mateixes notícies locals a Vic que a Cornellà de Llobregat.