En la memòria de gran part dels catalans, l'1 d'octubre de 2017 ha quedat fixat com una data emocionant i èpica, de resistència popular, per salvaguardar el dret a vot que simbolitzaven les urnes en el referèndum d'independència convocat pel govern de Puigdemont i Junqueras. També és un dia de decepció i tristesa pel 155 que vindria tot seguit, per la manca de reacció europea a favor de l'autodeterminació dels catalans i per la repressió accelerada amb cops de porra al crit de "¡A por ellos!", abans de la presó i l'exili. Per contra, per aquells que volen girar full, l'1-O és un record incòmode o molest que simplement volen menystenir, ridiculitzar, destruir o evitar que torni de nou.
Les institucions, la premsa, la televisió, els memorialistes i els historiadors tendeixen a recordar dates que afecten el decurs de les coses. La casualitat porta a coincidències. L'1 d'octubre forma avui part de la mitologia indepe. En canvi, durant el franquisme l'1 d'octubre era el Dia del Caudillo, ja que el primer d'octubre de l'any 1936, Francisco Franco va ser investit pels feixistes com a cap de l'Estat. Que em disculpi el lector aquesta comparació anacrònica de calendaris actuals i passats, que res tenen a veure. És només una llicència per fer menys feixuc l'article, abans parlar d'un altre dia encara més llunyà: l'1 d'octubre de l'any 1868 a Vic, just quan acabava de triomfar la revolució Gloriosa que va fer caure la reina Isabel II.
I què va passar els dies 1 i 2 d'octubre de 1868? Els revolucionaris van expulsar els claretians del convent de la Mercè de Vic on tenien la casa matriu i el noviciat. Així ho relatava el pare Jaume Clotet abans que es precipitessin els fets. "Se'ns han fet algunes amenaces, diuen que vindran a cremar-nos el convent...", advertia amb neguit. És una frase espigolada d'un text de més de dos folis de llargària en què relata aquell desallotjament. Durant la vetlla, lògicament els membres de la congregació tenien por. "Arribada l'hora del descans, es van resar les oracions de nit i vaig ordenar que tots anessin a dormir, excepte dos germans que vaig posar de vigilància", continua la seva crònica.
Aquella nit no podia aclucar els ulls. Al carrer, Jaume Clotet va sentir un home i una dona que exclamaven: "Pobres missioners!". Va saber que l'alcalde de Vic havia dimitit i que era cert que els revolucionaris volien apoderar-se de la casa dels claretians. Per això, aconsellat pel bisbe i pel mateix alcalde, va anar a trobar el president de la Junta Revolucionària. Un cop va rebre la confirmació que, en efecte, els revolucionaris es quedarien el convent i que si marxaven no hi hauria violència, es va resignar. Els claretians no podien fer-hi res. En veure que no tenien cap possibilitat d'oferir resistència, el sacerdot va demanar als nous ocupants si els deixarien prou temps perquè els 40 religiosos que hi residien, com a mínim poguessin retirar les seves pertinences.
A les 3 va arribar la Junta. Jaume Clotet va protestar, però de res va servir. "Ara hem guanyat nosaltres i volem el convent. Quan guanyin vostès, ja els el tornarem", va respondre el cap dels revolucionaris. Quan es va consumar el desnonament, Clotet va implorar: "Ens veurem obligats a vendre els mobles i a viure del poc que en puguem treure". Però, sense compassió, la resposta va ser: "Pensi, vostè, que són vicissituds dels temps...". I així va succeir.
El relat d'aquest bon home està extret del seu epistolari i dietari. Per què en parlo? Perquè l'any vinent s'escaurà el bicentenari del seu naixement. Per preparar aquesta efemèride, cal començar a recordar la seva figura de manera solemne. Jaume Clotet i Fabrés, que va ser un dels cofundadors de l'orde dels claretians, va ser un personatge importantíssim per la feina que va fer a favor de l'educació dels nens sords. Se'l considera l'autor del primer catecisme per a sords en llengua de signes i d'un llibret, que és l'embrió de la primera gramàtica de la llengua de signes catalana.
L'Agrupació de Persones Sordes de Vic i Comarca i el grup de recerca Tracte de la Universitat de Vic volem treballar per commemorar un bicentenari que també desperta l'interès de Xavier Moral, responsable del foment de la llengua de signes catalana de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat. Caldrà sumar esforços entre tots per recuperar i estudiar més a fons aquesta part de la història de Vic i de la comunitat sorda de tot Catalunya. La ciutat de Vic s'ha d'implicar en el bicentenari de Jaume Clotet.
Les institucions, la premsa, la televisió, els memorialistes i els historiadors tendeixen a recordar dates que afecten el decurs de les coses. La casualitat porta a coincidències. L'1 d'octubre forma avui part de la mitologia indepe. En canvi, durant el franquisme l'1 d'octubre era el Dia del Caudillo, ja que el primer d'octubre de l'any 1936, Francisco Franco va ser investit pels feixistes com a cap de l'Estat. Que em disculpi el lector aquesta comparació anacrònica de calendaris actuals i passats, que res tenen a veure. És només una llicència per fer menys feixuc l'article, abans parlar d'un altre dia encara més llunyà: l'1 d'octubre de l'any 1868 a Vic, just quan acabava de triomfar la revolució Gloriosa que va fer caure la reina Isabel II.
I què va passar els dies 1 i 2 d'octubre de 1868? Els revolucionaris van expulsar els claretians del convent de la Mercè de Vic on tenien la casa matriu i el noviciat. Així ho relatava el pare Jaume Clotet abans que es precipitessin els fets. "Se'ns han fet algunes amenaces, diuen que vindran a cremar-nos el convent...", advertia amb neguit. És una frase espigolada d'un text de més de dos folis de llargària en què relata aquell desallotjament. Durant la vetlla, lògicament els membres de la congregació tenien por. "Arribada l'hora del descans, es van resar les oracions de nit i vaig ordenar que tots anessin a dormir, excepte dos germans que vaig posar de vigilància", continua la seva crònica.
Aquella nit no podia aclucar els ulls. Al carrer, Jaume Clotet va sentir un home i una dona que exclamaven: "Pobres missioners!". Va saber que l'alcalde de Vic havia dimitit i que era cert que els revolucionaris volien apoderar-se de la casa dels claretians. Per això, aconsellat pel bisbe i pel mateix alcalde, va anar a trobar el president de la Junta Revolucionària. Un cop va rebre la confirmació que, en efecte, els revolucionaris es quedarien el convent i que si marxaven no hi hauria violència, es va resignar. Els claretians no podien fer-hi res. En veure que no tenien cap possibilitat d'oferir resistència, el sacerdot va demanar als nous ocupants si els deixarien prou temps perquè els 40 religiosos que hi residien, com a mínim poguessin retirar les seves pertinences.
A les 3 va arribar la Junta. Jaume Clotet va protestar, però de res va servir. "Ara hem guanyat nosaltres i volem el convent. Quan guanyin vostès, ja els el tornarem", va respondre el cap dels revolucionaris. Quan es va consumar el desnonament, Clotet va implorar: "Ens veurem obligats a vendre els mobles i a viure del poc que en puguem treure". Però, sense compassió, la resposta va ser: "Pensi, vostè, que són vicissituds dels temps...". I així va succeir.
El relat d'aquest bon home està extret del seu epistolari i dietari. Per què en parlo? Perquè l'any vinent s'escaurà el bicentenari del seu naixement. Per preparar aquesta efemèride, cal començar a recordar la seva figura de manera solemne. Jaume Clotet i Fabrés, que va ser un dels cofundadors de l'orde dels claretians, va ser un personatge importantíssim per la feina que va fer a favor de l'educació dels nens sords. Se'l considera l'autor del primer catecisme per a sords en llengua de signes i d'un llibret, que és l'embrió de la primera gramàtica de la llengua de signes catalana.
L'Agrupació de Persones Sordes de Vic i Comarca i el grup de recerca Tracte de la Universitat de Vic volem treballar per commemorar un bicentenari que també desperta l'interès de Xavier Moral, responsable del foment de la llengua de signes catalana de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat. Caldrà sumar esforços entre tots per recuperar i estudiar més a fons aquesta part de la història de Vic i de la comunitat sorda de tot Catalunya. La ciutat de Vic s'ha d'implicar en el bicentenari de Jaume Clotet.