Un home sord, d'edat sènior, cabells blancs, posat afable i sobretot amb moltes ganes de conèixer l'actualitat de la vida municipal de Vic va anar el 2 de març, a les 6 de la tarda a l'Ajuntament, per seguir el ple municipal. Com sol passar amb algunes persones d'edat madura o jubilades, és en aquesta etapa de la vida que potser es disposa de més temps per interessar-se o comprometre's amb els assumptes públics locals. El veí en qüestió es va trobar, però, amb una barrera: el ple del mes de març a la capital d'Osona va ser inaccessible per a les persones sordes.
Com és possible que succeís això? D'entrada, resulta incomprensible, ja que l'Ajuntament de Vic acostuma a ser molt transparent i emet tots els plens en directe via streaming amb interpretació en llengua de signes catalana (LSC) per a les persones sordes. És així, tant per a aquells que assisteixen a la sala com per aquells que segueixen el senyal d'internet. De fet, com en altres ocasions, el 2 de març estava, en teoria, tot preparat. Des d'abans de les 6, les dues intèrprets ho tenien tot a punt i les càmeres també.
Vaig ser testimoni viu del relat que explico. No prové de versions indirectes o parcials. A tres quarts de 6, vaig saludar les intèrprets i em vaig interessar per la seva feina. "Veig que vostè també prefereix venir aquí, en comptes de mirar-ho per televisió!", vaig dir-li amb aprovació a l'usuari sord en una breu conversa informal de cortesia. L'home em va explicar que li agrada més l'assistència presencial perquè, des de la distància curta, resulta més propera la interacció i la vivència que n'obté. Mentrestant, les dues professionals de la llengua signada feien els últims assajos: llegien els punts de l'ordre del dia, repassaven el lèxic més complex i escalfaven les mans per signar. Es disposaven a començar.
El ple es preveia mogut i de seguida es va omplir de públic. Com que l'espai de la casa consistorial vigatana és limitat, aviat va quedar tot atapeït. Veïns contraris a l'edificació de la plaça de la Noguera van acudir-hi amb pancartes. D'altres, en duien en contra de la repressió que colpeja el món independentista. En no cabre-hi als bancs del saló principal, la majoria de la gent es va col·locar a la sala annexa, habilitada amb seients i oberta com altres cops. En el mateix espai reduït, es col·locaven les intèrprets, ja que és el lloc que tenen assignat.
La sorpresa negativa va ser just en iniciar-se la sessió. No se sentia res. El so va fallar. Ni els veïns de les pancartes, ni l'home sord, ni ningú de la sala annexa se'n sabia avenir. "No se sent, no se sent!", es queixaven alguns. Em consta que es van demanar explicacions i que els responsables municipals o els tècnics van fer gestions per arreglar-ho. Però de res va servir. Un altaveu no funcionava i en conseqüència, com que les intèrprets tampoc accedien al so, era impossible traduir res. Ni des d'allà, in situ, ni des de casa per la xarxa, cap sord signant va poder seguir res.
Aquella tarda, en qualitat de professor de la Universitat de Vic, jo acompanyava un grup d'estudiants de Periodisme a fer un rodatge per a una activitat docent. Confesso que em sap greu escriure aquest article perquè, precisament aquell dia, des de l'Ajuntament es van portar molt bé amb nosaltres i ens van posar totes les facilitats perquè els alumnes poguessin gravar el ple. Però una cosa no treu l'altra. Que l'Ajuntament col·laborés amb una activitat estudiantil, cosa d'altra banda normal, ja que els plens són públics per a tothom, no treu que se'l pugui criticar per aquest problema que va afectar la comunitat sorda de Vic.
Em consta que l'equip de govern de Vic dona suport a les persones sordes de la ciutat i que ha fet molta feina positiva els últims anys. S'agraeix el seu suport al festival de cinema Vic Movies o a la Taula Rodona sobre Educació i Comunicació, entre moltes altres iniciatives organitzades per l'Agrupació de Persones Sordes de Vic i Comarca o la UVic-UCC. Insisteixo, però, que una cosa no treu l'altra. No s'entén que un altaveu s'espatlli i que el ple segueixi com si res. Oi que si fallés el micròfon dels regidors o de l'alcaldessa s'aturaria tot fins que anés bé? L'accés a la comunicació per a tots i totes no pot ser, de cap manera, un tema decoratiu ni menor.
Com és possible que succeís això? D'entrada, resulta incomprensible, ja que l'Ajuntament de Vic acostuma a ser molt transparent i emet tots els plens en directe via streaming amb interpretació en llengua de signes catalana (LSC) per a les persones sordes. És així, tant per a aquells que assisteixen a la sala com per aquells que segueixen el senyal d'internet. De fet, com en altres ocasions, el 2 de març estava, en teoria, tot preparat. Des d'abans de les 6, les dues intèrprets ho tenien tot a punt i les càmeres també.
Vaig ser testimoni viu del relat que explico. No prové de versions indirectes o parcials. A tres quarts de 6, vaig saludar les intèrprets i em vaig interessar per la seva feina. "Veig que vostè també prefereix venir aquí, en comptes de mirar-ho per televisió!", vaig dir-li amb aprovació a l'usuari sord en una breu conversa informal de cortesia. L'home em va explicar que li agrada més l'assistència presencial perquè, des de la distància curta, resulta més propera la interacció i la vivència que n'obté. Mentrestant, les dues professionals de la llengua signada feien els últims assajos: llegien els punts de l'ordre del dia, repassaven el lèxic més complex i escalfaven les mans per signar. Es disposaven a començar.
El ple es preveia mogut i de seguida es va omplir de públic. Com que l'espai de la casa consistorial vigatana és limitat, aviat va quedar tot atapeït. Veïns contraris a l'edificació de la plaça de la Noguera van acudir-hi amb pancartes. D'altres, en duien en contra de la repressió que colpeja el món independentista. En no cabre-hi als bancs del saló principal, la majoria de la gent es va col·locar a la sala annexa, habilitada amb seients i oberta com altres cops. En el mateix espai reduït, es col·locaven les intèrprets, ja que és el lloc que tenen assignat.
La sorpresa negativa va ser just en iniciar-se la sessió. No se sentia res. El so va fallar. Ni els veïns de les pancartes, ni l'home sord, ni ningú de la sala annexa se'n sabia avenir. "No se sent, no se sent!", es queixaven alguns. Em consta que es van demanar explicacions i que els responsables municipals o els tècnics van fer gestions per arreglar-ho. Però de res va servir. Un altaveu no funcionava i en conseqüència, com que les intèrprets tampoc accedien al so, era impossible traduir res. Ni des d'allà, in situ, ni des de casa per la xarxa, cap sord signant va poder seguir res.
Aquella tarda, en qualitat de professor de la Universitat de Vic, jo acompanyava un grup d'estudiants de Periodisme a fer un rodatge per a una activitat docent. Confesso que em sap greu escriure aquest article perquè, precisament aquell dia, des de l'Ajuntament es van portar molt bé amb nosaltres i ens van posar totes les facilitats perquè els alumnes poguessin gravar el ple. Però una cosa no treu l'altra. Que l'Ajuntament col·laborés amb una activitat estudiantil, cosa d'altra banda normal, ja que els plens són públics per a tothom, no treu que se'l pugui criticar per aquest problema que va afectar la comunitat sorda de Vic.
Em consta que l'equip de govern de Vic dona suport a les persones sordes de la ciutat i que ha fet molta feina positiva els últims anys. S'agraeix el seu suport al festival de cinema Vic Movies o a la Taula Rodona sobre Educació i Comunicació, entre moltes altres iniciatives organitzades per l'Agrupació de Persones Sordes de Vic i Comarca o la UVic-UCC. Insisteixo, però, que una cosa no treu l'altra. No s'entén que un altaveu s'espatlli i que el ple segueixi com si res. Oi que si fallés el micròfon dels regidors o de l'alcaldessa s'aturaria tot fins que anés bé? L'accés a la comunicació per a tots i totes no pot ser, de cap manera, un tema decoratiu ni menor.