Tothom que té a la vora (per motius professionals o familiars) adolescents i joves és conscient que, a Osona, hi ha problemes d’integració d’immigrants que no s’han acabat de resoldre.

Les escoles i els instituts fan una feina fantàstica; a tot arreu s’apliquen els principis de l’educació inclusiva, i mentre la mainada està escolaritzada, no hi ha conflictes de cap tipus: ni lingüístics, ni socials, ni per motius religiosos. També les AMPA i els grups de mares enllaç han fet una aportació valuosíssima a la bona sintonia entre famílies d’orígens ben diversos. El problema, doncs, comença quan els nois deixen l’escola, sovint de manera prematura.

El fet no és exclusiu dels col·lectius immigrats: la combinació de fracàs escolar amb l’enorme dificultat de trobar una feina  digna als setze anys aboca qualsevol jove a un panorama desolador, ple de frustracions. És, a més, una edat on la implicació de l’entorn familiar no és fàcil, ni tan sols pels pares més responsables. Si la situació laboral de la família també és complicada, o bé els pares i mares es desentenen del problema, la conflictivitat està servida.

Em consta que, en determinats llocs i a certes hores, es produeixen esclats de violència física gratuïta, i la percepció que s’estén és que està protagonitzada principalment pels fills dels immigrats de primera generació, però que a qualsevol pot tocar el rebre. De fet, és un fenomen estès. El pitjor que ens podria passar és que la resposta a aquests fets fos la xenofòbia, la discriminació o el menyspreu. Primer, per una qüestió de principis: pertànyer a un col·lectiu determinat no és motiu per discutir els drets i la dignitat de ningú. I segon, per una qüestió pràctica: caure en una espiral de violència –física, verbal o política- no soluciona res, i empitjora les coses.

Tanmateix, alguna cosa caldrà fer-hi. I el primer pas és reconèixer el problema. Sospito que la tradició patriarcal (el masclisme, si ens podem deixar d’eufemismes) d’algunes cultures complica les coses. Però això no es canvia d’un dia per l’altre. En les societats de tradició catòlica, la mentalitat masclista va prevaldre durant segles, i les reivindicacions a favor de la igualtat entre sexes va comptar amb el menyspreu dels homes durant moltes generacions. Vèncer el masclisme en els col·lectius de tradició musulmana serà una feina titànica i lenta. Tampoc podem ignorar que, de casos de violència masclista contra les dones, n’hi ha a tot arreu, fins en els països més avançats, per vergonya de la humanitat.

La veritat és que no hi ha solucions fàcils, però s’han de buscar amb tenacitat. Catalunya ha estat un país tradicionalment d’acollida, de bona convivència, i on gent vinguda d’arreu hi ha fet arrels sòlides. Tot això ha anat lligat a la prosperitat econòmica del país. La crisi dels darrers sis anys ens ho fa ara més difícil, perquè a l’atur juvenil s’hi han afegit les retallades en els pressupostos de les polítiques socials i educatives, que són la clau de volta de la integració. Ara, quan les coses van magres, el que cal fer és prioritzar. O ser imaginatius. En algun barri conflictiu d’altres ciutats del món van assajar la solució d’obrir uns quants pavellons poliesportius de nit perquè els joves descarreguessin les seves energies jugant a pilota, i possiblement es van estalviar moltes baralles. Per què no provar-ho?

Vetllar per la bona convivència és una qüestió prioritària, i ens hi hauríem d’implicar tots: joves, no tan joves, comunitat educativa, serveis socials dels ajuntaments i, també, els polítics que gestionen la cosa pública. Tenim l’obligació d’aspirar a que la propera generació no s’hagi d’enfrontar al mateix problema.