Lorenzo González, al seu taller de Tona. Foto: Adrià Costa

Lorenzo González té 44 anys i en fa 12 que viu a Tona. Fins fa poc, treballava de cap de manteniment en una cadena d’hotels a Barcelona. Ara, ha obert un petit taller al carrer Major de Tona, on fa petites reparacions. Té tanta feina com vol.

- A l’hotel, quines tasques feia?

- Manteniment. Tot el que calia, pintura, fusteria, ferreteria...

- Estava sol?

- No, tenia al meu càrrec tres persones més.

- I com és que un dia, de cop i volta, decideix deixar una bona feina i obrir un negoci a Tona?

- Estava molt fart de carretera. Eren 150 quilòmetres cada dia... i vaig venir aquí, a l’aventura!

- No tenia por que no funcionés?

- Sabia que funcionaria.

- Per què?

- Perquè és una feina de reparació petita. A Tona feia falta una oferta com aquesta.

- I què repara?

- De tot. Qualsevol cosa, faig de tot, des de pintura fins electricitat, paleta, fusteria, aigua, gas. El que calgui.

- I on ho va aprendre tot això vostè?

- El món de la construcció m’ha agradat molt sempre, tot i que mai he fet un curs de formació professional. Quan vaig deixar el col·legi em vaig posar a treballar a Santa Coloma amb el meu germà, en una empresa de pintura. I llavors vam començar a fer una mica de tot, de lampista, de paleta... I a final, vam arribar a oferir un ampli ventall de serveis. Igual et poso una maneta d’una porta, et pinto, t’arreglo una finestra... un manetes, vaja [riu].

- Quins són els serveis més sol·licitats?

- Petites reparacions, “remiendos”. Una persiana trencada, una maneta d’una porta, una bombeta o una làmpada, un microones.

- I tot, a preus molt barats...

- Arreglar una corretja d’una persiana, per exemple, pot costar 10 euros.

- No m’estranya que no es tregui la feina de sobre.

- Si, gràcies a Déu. A més dono feina a altra gent.

- La seva clientela és de Tona?

- Tota, la majoria famílies. Tinc només tres clients de fora.

- I la gent, com se n’ha assabentat tan ràpid del que feia.

- He posat un petit “xiringuito”, amb uns rètols on s’explica el faig. Però la millor publicitat ha estat el boca a orella entre la gent del poble, ha corregut la veu.

- Per què creu que està tan sol·licitat?

- Temps de crisi. Ara la gent repara més que compra.

- Abans, una cosa s’espatllava i la gent la canviava.

- Ara no. La reparació d’un microones, per exemple, si vas a la casa oficial costa 50 o 60 euros i és més cara que el preu d’un de nou. Si tu t’espaviles i aquesta reparació la fas per 10 o 15 euros, la gent sí que accepta reparar-la. O sigui, es fa una reparació a l’antiga.

- Pensa ampliar el negoci?

- De moment, ja hem ampliat amb un establiment totalment diferent: hem muntat amb la meva dona un “xiringuito” de xurros i xocolata. Ens em llançat.

- I funciona, pel que veig.

- Els dos negocis funcionen. Per què? Perquè són productes molt barats i de qualitat. La gent no està per fer grans despeses ara. Ara el que funciona no és el menjar ràpid, és el preu ràpid.

- A un emprenedor que vol muntar un negoci en temps de crisi, què li diria?

- Que ara mateix no muntés res. No està la situació per engegar negocis.

- No predica amb l’exemple.

- Si demà n’hagués d’obrir un altre potser no ho faria. En el meu cas, ha estat diferent. Ha estat una aventura i una inversió important. Jo era una persona assalariada durant 15 anys amb un bon contracte fix. I vaig llençar-ho tot per tenir més qualitat de vida. A l’hora de muntar el negoci, però, és molt complicat, ningú et dóna cap facilitat.

- Què vol dir? Des de l’administració no se’ls dóna un cop de mà?

- Al contrari. L’únic que fan es posar travetes. Sembla que no vulguin que hi hagi emprenedors. Permisos, impostos, llicències, normatives noves, obertures... i cap ajuda! La meva dona porta quatre anys a l’atur i ara obre la xurreria. El que li haurien de fer és un monument! Tot ha sortit de nosaltres, de préstecs, d’algun estalvi.

- Si li hagués anat malament, per això, vostè té les portes obertes a tot arreu?

- Sí, tinc aquesta seguretat. Si tanco, puc tornar a l’hotel o anar a qualsevol altre lloc.

Lorenzo González, al seu taller de Tona. Foto: Adrià Costa