20-S, la ciutat inflamada

Ens hem acostumat als cabrejos. Un cabreig fa ciutat, agilitza els nervis, afina el caràcter i matisa l’esperit crític. Et fa venir ganes d’activar-te, d’espolsar-te complexes, d’explicar-ho i d’escriure, escriure molt i ràpid. Escriure com un boig. Fer de periodista. El cabreig d’avui és especial. Han enviat uns policies militars a remenar-ho tot. Siguis independentista o no, encara que la política cada dia et posi de més mala bava, vulguis votar o vulguis quedar-te a casa, n’hi ha per cabrejar-se bastant. I què fa la gent quan es cabreja? Sortir al carrer. I jo que em pensava que teníem el carrer abandonat. Només habitat en festes i dates assenyalades. I avui m’ha semblat bonica, inclús una mica emocionant, la gentada.

Al baix de tot de la Rambla de Catalunya la gent seia a terra. Era l’hora de dinar i no dinaven. Hi havia una senyora de més de vuitanta anys que li havien portat un entrepà i unes patates fregides del Pans & Company de la cantonada on, per cert, hi havia cua que sortia al carrer. Les disparaven i enfocaven la porta del departament d’Economia. Al costat la persiana abaixada del vell Club Coliseum, cinema preciós que cria pols des de fa tres anys.
 
Hi havia una rebel·lia impressionant. Girant la cantonada, al carrer Diputació un senyor hi havia aparcat el cotxe, tenia les portes obertes i sonava l'Estaca a tot drap i en bucle. No pensava marxar en tot el dia. Per arribar a l’altra banda de la manifestació, calia donar la volta, baixar per Balmes i agafar la Gran Via. Més d’una dotzena de furgons dels Mossos aparcats davant del Coliseum, molts estudiants en aquesta zona. Moltíssims.

Hi he anat tres cops durant el dia. El primer a les onze, després a quarts de tres i l’últim a les sis, l’hora en què molts sortien de treballar. Molta gent baixant per Rambla de Catalunya. Impressionava tanta riuada. Jo diria que no calia que els hagués convocat ningú oficialment. Hi haurien anat pel seu propi peu. M’agradaria saber quantes de les persones que el 20 de setembre de 2017 han anat a la manifestació de la Gran Via amb Rambla de Catalunya no eren independentistes però han sentit l'impuls i la necessitat d’anar-hi. Per mi seria aquesta la gran qüestió, potser la més substancial de totes. Voldria preguntar-ho però no donaria l’abast.

Tan sols parant l’orella podies entendre moltes coses, capturar molts motius. Eixelebrats, nerviosos, inclús histèrics, podies entendre que el que va passar ahir va despertar algunes consciències, no se sap si adormides, passives, resignades o senzillament contràries a aquest sentiment que des de fa cinc o sis anys deambula pel país, pels carrers, juga a fet i amagar, emprenya i cansa, empeny i s’expressa. Siguis qui sigui, pensis el que pensis, votis el que votis. Estic convençut que molta gent que avui està a la manifestació no és independentista, no desitja la separació, però tampoc desitja ser trepitjada ni que trepitgin les persones que no pensen com ella.

És un dia estrany el d’avui. Molt estrany. També bonic. Històric, potser.