Després del congrés del PP, que ha assistit a l’entronització d’Alberto Núñez Feijóo com a líder d’una formació que creu estar a tocar del seu retorn a la Moncloa, un clima de triomfalisme s’ha instal·lat en tots els àmbits de l’organització. A la casa del PP català s'hi viu també un sentiment d’alegria. En aquest cas, però, l’eufòria va per barris. Des del pinyol que envolta el dirigent gallec, Catalunya es té molt present i s'hi han fet molts gestos. Dues figures surten especialment mimades, Daniel Sirera i Xavier García Albiol. Continuen, alhora, les distàncies amb el president del PP de Catalunya, Alejandro Fernández.
Ja no és un secret per qui somriuen a Génova. Sirera, cap del grup municipal a Barcelona, i Albiol, alcalde de Badalona amb majoria absoluta, són els més cuidats per la direcció del partit. La decisió de Feijóo de situar el regidor barceloní en la ponència d’estatuts, la que havia d’aconseguir extirpar el sistema de primàries com a sistema d’elecció de líder, va ser un indici més del favor que troba el dirigent català a la cúpula conservadora.
La ponència d’estatuts, presidida pel president de Múrcia, Fernando López Miras -un altre baró alineat completament amb Feijóo-, se'n va sortir. La consigna era apaivagar tot tipus de tensió. I el clima generat per l’escàndol del cas Koldo i la caiguda de Santos Cerdán ho va facilitar. Isabel Díaz Ayuso, l’única dirigent territorial en aquests moments capaç de tossir a la cara de Feijóo, va entendre de seguida la situació i va rendir la bandera de les primàries. Això sí, amb la concessió que els compromissaris que han d’elegir el líder en un congrés s’hauran de comprometre amb un dels candidats si hi ha elecció disputada. El que ve a ser un sistema de primàries indirectes.
El PP de Barcelona, "derrotat" per Sirera
Fonts del partit assenyalen una altra dada sensible. L'ascens de Sirera en el favor de Génova es produeix just en un moment de pols entre el cap del grup municipal a Barcelona i la direcció provincial del partit, amb Manuel Reyes, alcalde de Castelldefels, i Josep Tutusaus al davant. La pugna pel lideratge a Barcelona l'està guanyant clarament Sirera, a qui l'entorn de Reyes li retreu d'anar per lliure. No hi ha hagut cap gest de Feijóo envers aquest grup, que lluita també per mantenir un fort lligam amb Génova.
Albiol és l’altre dirigent que surt content del congrés. Feijóo li va demanar que presidís el congrés, el que li ha donat projecció i reconeixement. A més, ha aconseguit col·locar un dels seus homes de confiança, Juan Fernández, portaveu al Parlament, en la llista de 35 membres de l’executiva que ha d’elegir el congrés. L’altre català d’aquest llistat és el mateix Sirera.
La posició d’Alejandro Fernández
L’actual president del PP català està fet d’una pasta diferent a la de molts altres dirigents polítics. Els seus crítics li poden retreure manca de flexibilitat quan es tracta del sobiranisme i ell no ha amagat la seva aposta per la duresa durant el procés. Ha saltat cada vegada que ha tret al cap a l’horitzó la simple possibilitat d’un desgel amb Junts. Els seus defensors també poden argumentar que no pertany als qui se sotmeten fàcilment. No li va ser fàcil arribar al cim del seu partit a Catalunya i s’hi ha mantingut amb una barreja de força de caràcter, dots oratòries i, possiblement, una major ironia i pragmatisme de la que li atribueixen els seus adversaris.
Fernández ha construït un espai propi dins del seu partit i ha administrat fins ara la seva capacitat de dir el que pensa sense portar les coses tan lluny que fes inviable la retirada tàctica. Així va aconseguir ser revalidat com a cap d ellista a Catalunya, malgrat que a un preu elevat: la purga sense misericòrdia dels seus partidaris. Dels quinze diputats al parlament que va gunayrar el PP les darreres eleccions, només la tarragonina Lorena Roldán hi era propera.
En el debat precongressual, Fernández va presentar una esmena, negociada irònicament amb una comissió on hi era Sirera, que volia entorpir tota futura negociació amb Junts. Finalment, es va fer una transacció i es va endurir el llenguatge a l’hora de dialogar amb els nacionalistes. Feijóo, en el seu discurs de diumenge, va recordar que “fora de la Constitució, res”. Però també que vetar, el que es diu vetar, només es farà amb Bildu.
En quina situació queda Fernández? Surt d’aquest congrés com havia entrat. Continuarà com a membre de l’executiva perquè hi és en tant que cap de la formació a Catalunya. Resta en un cert aïllament entre l’establishment dels populars catalans. Però no està sol. Conserva connexions importants en l’entorn d’Ayuso i de l’expresident José María Aznar. Un bloc amb el qual el líder gallec ha d’anar en compte. Un Feijóo a la Moncloa generaria una dinàmica diferent.
A l’hora de parlar dels dirigents catalans del PP cal esmentar Dolors Montserrat, una política que conserva els seus lligams al partit a Catalunya i que, refugiada al Parlament Europeu, ha aconseguit sobreviure a totes les trifulgues internes a base de fer el contrari d’Alejandro Fernández, i no desmarcar-se de Génova en cap circumstància. Actualment és secretària general del PPE i Feijóo l’ha mantingut en el comitè de direcció, nucli dur a Génova. Un dirigent del partit ho radiografia així: "Es dona la paradoxa que és qui té la millor posició sense fer els mèrits que ningú pot negar a Sirera, Albiol o el mateix Fernández quan es va obrir pas a Tarragona”.
