La Candidatura d'Unitat Popular s'enfronta diumenge vinent al repte més gran de la seva història. Mai fins avui havia tingut tant pes polític, ja que durant la major part de la seva vida ha estat fora del Parlament i de les institucions. Però és que, a més, les eleccions del 27 de setembre li van atorgar la clau del futur més imminent del país: permetre la conformació d'un govern de transició o tornar a celebrar eleccions. Una negociació complexa, una càrrega emocional immensa i l'amenaça de l'estat espanyol ha condicionat els darrers tres mesos, però ja només queden cinc dies de compte enrere. 

Des de la setmana passada fins aquest dimarts, dia en què s'acabava el termini, s'han inscrit més de 3.000 persones per assistir a la jornada del 27-D a Girona. Serà la més multitudinària que haurà celebrat no només la CUP, sinó també l'espai que representa, el de l'esquerra independentista. Si hem de posar una data en què neix aquest sector, seria el 1969, amb la creació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) per part dels sectors més joves i propers al marxisme del Front Nacional de Catalunya (FNC). Ja llavors, va aparèixer una dicotomia que acompanyaria fins l'actualitat l'esquerra independentista: el pes que han de tenir les dues lluites, la nacional i la social. 

Una infinitat de sigles i d'escissions han acompanyat l'esquerra independentista des de finals dels anys seixanta: El PSAN-provisional, el Moviment de Defensa de la Terra, IPC, Catalunya Lliure i la Plataforma per la Unitat d'Acció en són alguns exemples. I aquesta divisió també s'ha fet present en altres camps com els moviments juvenils i estudiantils. Va ser tot just el 2012 quan es van fusionar Maulets i la CAJEI en Arran, i sis anys abans havia nascut el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, fruit de la unió de la CEPC i de l'Alternativa Estel. 

La pugna eterna

Al llarg de la seva història, l'esquerra independentista sempre s'ha hagut d'enfrontar oficialment al mateix problema, al de combinar la reivindicació en l'eix nacional i l'eix social. La dicotomia, a vegades, ha derivat cap al mètode, seccionant la militància entre els partidaris de l'agitació més agressiva i els de la lluita amb un format més amable. I, tot sovint, el debat polític i el metodològic han encobert el que hi havia realment en el fons: desencontres personals fruit d'una militància reduïda i endogàmica. Des del 2011, però, la CUP va assolir una implantació territorial destacable amb l'entrada a una vintena d'ajuntaments i amb l'assoliment de quatre alcaldies. Tot plegat va servir per superar el factor personalista amb l'entrada d'un gruix molt més important de militants. 

El debat, tenint en compte la implantació de la CUP i el volum de militants i simpatitzants que s'aplegaran a Girona, serà estrictament polític. Però aquest debat estarà influït pels nuclis ideològics més organitzats de l'esquerra independentista: Endavant, partidari d'anar a eleccions abans que investir Artur Mas per no cedir en la reivindicació social, i Poble Lliure, favorable a facilitar la investidura per no tornar a una lògica autonòmica i teixir aliances amb tot l'espectre independentista. La incògnita més difícil de resoldre, i la que respondrà el resultat final de la votació, és quin volum d'assistents mourà cada sector. I, guanyi qui guanyi, no és descartable una escissió, l'enèsima que viuria l'esquerra independentista. 

El públic sobiranista ha viscut amb amargor els tres mesos que van del 27-S fins al 27-D, especialment el que no estava familiaritzat amb la lògica interna de l'esquerra independentista. Diversos factors ho expliquen. En primer lloc, la lògica negociadora que ha dut a terme Convergència Democràtica, que com actor destacat de Junts pel Sí ha influït enormement en el procés. La maquinària de CDC ha activat el seu aparell de comunicació per tal de traslladar la idea que si la CUP no acceptava el pacte, i això passava inevitablement per la investidura d'Artur Mas, estarien traint al país. L'error ha estat pensar que l'esquerra independentista, acostumada a passar-les de tots colors, tremolaria davant la possibilitat de desgastar-se amb unes noves eleccions o davant els dubtes estratègics. Res més lluny de la realitat. 

Sense por al desgast

L'esquerra independentista, ja es digui CUP, MDT, Endavant-OSAN o en qualsevol de les seves sigles, està acostumada a funcionar sense pressupost, sense la necessitat d'alimentar una estructura a partir de recursos públics. I, d'altra banda, les lluites fins i tot físiques dels seus militants han fet que perdin la por al vertigen de no tenir clara l'estratègia. Qui s'ha acostumat a ser minoritari, no té por de tornar-ho a ser, si té clar que això servirà per continuar tirant endavant el seu full de ruta. Possiblement, Endavant és el sector que menys tem aquest escenari, però no es tracta de blocs estancs, i la filosofia, en molts casos, és compartida. 

L'estratègia de pressió sobre la CUP per part del bàndol convergent es va fer especialment evident el dia 10 de novembre. Els diputats Antonio Baños, Anna Gabriel i Benet Salellas es van reunir al Palau de la Generalitat amb diversos representants de Junts pel Sí. Fonts assistents a la trobada asseguren que s'hauria pogut aconseguir una abstenció dels diputats de l'esquerra independentista a la segona votació de la investidura, fet que no hauria permès a Mas ser president però hauria traslladat un missatge optimista al sobiranisme. Però la filtració d'aquesta possible entesa i de la trobada a la premsa va fer-ho saltar pels aires. Les cares dels representants de la CUP, sortint i trobant-se les càmeres, ho deien tot. 

Després del gerro d'aigua freda que va suposar el primer ple d'investidura, es va entrar en un període de certa letargia i, subterràniament, es va començar a activar la pugna entre els partidaris d'un acord per investir Mas i els que s'hi neguen en rodó. Es podria dedicar tot un capítol a la guerra de comunicats entre Endavant i Poble Lliure, disfressats tot sovint d'articles d'opinió a mitjans i plataformes digitals. Especialment efectiu, pels partidaris de l'acord, va ser un article publicat al diari Ara per part de l'exdiputat David Fernàndez. I, mentre es creava un caldo de cultiu més aviat favorable a l'entesa, va arribar la campanya electoral espanyola.

La paradoxa del 20-D

El fet que no es repetís la fórmula de Junts pel Sí al 20-D, i que la CUP fes oficialment una crida a l'abstenció mentre els seus diversos sectors promovien el vot per Esquerra Republicana i per En Comú Podem va enterbolir l'ambient. Això explica, en gran part, que no hi hagués la mateixa mobilització que el 27 de setembre, i que els resultats hagin estat tan diferents. Sigui com sigui, les eleccions del 20 de desembre estan influint, paradoxalment, en un espai polític que mai no ha reconegut l'autoritat de l'estat espanyol ni del francès. Els més contraris a la investidura de Mas estan presentant la victòria d'En Comú Podem com l'exemple que l'independentisme està virant cada cop més cap a l'esquerra i que si es dóna suport al líder convergent es regalarà aquest electorat al moviment que aglutina Ada Colau a Catalunya. 

Tècnicament, l'assemblea nacional de diumenge pivotarà sobre la proposta d'acord que ha presentat Junts pel Sí. En aquest document, hi ha tres serrells que estan movent especialment el debat: la magnitud del pla de xoc social (els diners que s'hi destinen), la fórmula presidencial del nou executiu i el futur de BCN World, projecte estrella del govern d'Artur Mas. Els crítics diran que les mesures socials estan rebaixades al costat del que plantejava la CUP en el document "Fil a l'agulla", però l'altre argument és que s'ha admès la necessitat de fer una despesa assumible per un govern –encara- autonòmic. La fórmula de tres de presidents de comissió al Govern servirà a uns per dir que es reparteix al poder i a altres per denunciar que Mas continua estant per sobre. I BCN World es presentarà com aturat per uns, i com no enterrat per d'altres. El debat està servit. 

En clau de calendari, aquest dimecres la CUP fa una roda de premsa per abordar els detalls de l'assemblea. Un fet poc habitual però comprensible tenint en compte l'expectació mediàtica que s'està generant. A partir d'aquí, entrarem en el parèntesi nadalenc, cosa que desembocarà en sobretaules entretingudes si es posa en algun moment la situació política a l'agenda familiar. I diumenge, encara paint els torrons i els canelons de Sant Esteve, arribarà l'hora de la veritat. La CUP haurà de decidir si es menja el gripau de la presidència de Mas, o si es convoquen unes altres eleccions. Fins diumenge mateix, serà dificilíssim fer pronòstics, perquè ni els mateixos dirigents de la CUP tenen clar què passarà. Un moment apassionant, si s'és capaç d'abstreure's de la tensió i el dramatisme que han acompanyat, històricament, l'independentisme.