(Foto: José M. Naharro Calderón).

 

"Obama, no Messies ni poeta"
(José María Naharro Calderón, University of Maryland)

El matí és fred, gèlid, però no polar. No obstant això, l’autopista entre Baltimore i Washington, normalment embussada per l’hora punta de les cinc del matí, està deserta. La senyalització informativa alerta d’importants embussos per la investidura de Barak Obama, de la prohibició de circular camions i no sé de quantes plagues més. Això sí, mentre busco l’aparcament desert de la universitat em supera un ciclista amb el seu far guspirejant i el baf de la seva respiració que competeix amb el fum persistent del meu tub d’escapament: em pregunto si també ell es dirigeix cap a l’esdeveniment complint  ante jure amb les consignes de l’estalvi energètic amb el que ja imminent president espera rellançar l’economia a punt del col•lapse.

I no obstant això, després de creuar tot el recinte universitari en el silenci espectral de les vacances d’hivern, excepte per als intrèpids i emprenedors col•legues que s’atreveixen a ensenyar  una assignatura més quant els demés busquem fugir del fred, a l’altura de les vies del metro trobo una fila inacabable de vehicles i cotxes de policia amb les seves llums estridents donant voltes a tota màquina, com si es tractés d’una processó de penitents extraviats rere una convenció d’usuaris del RACC. Com formigues es van  apropiant dels amplis espais d’aparcament de l’estació de College Park, mentre que a la cua d’espera per a dipositar als del Petó i viatge (Kiss and Ride) també s’esllangueix, i la cua davant de les màquines de bitllets arriba a les escales mecàniques (i res de saltar-se la- no hi ha lloc per a la picaresca) o les barreres de pas estan controlades per vigilants atents ja a aquestes hores de la matinada. I de sobte, obre’t sèsam, inusitadament cauen els impediments i ens insten a dirigir-nos  a dos trens que ja ens esperen a l’estació encara que a la sortida ens exigeixen abonar la carrera. Les cares són totes de festa, malgrat l’hora: la dels afroamricans, en particular, amb els seus caps empinats, enfundats en gorres de tota mena on es repeteix el mateix nom. Fins i tot les parelles nord-americanes d’origen saxó i protestant semblen menys preocupades aquest matí per la manca d’espai en l’atapeït vagó que trenca amb l’obligatòria distància i prevenció corporal.
A fora, als voltants del Capitoli, hordes de vianants semblen haver transformat la capital en un nou camí de Santiago de l’asfalt davant la mirada atenta de Dante Aleghieri, el qual des de la Casa Italiana i entre les tenebres s’estira mandrosament no amb l’amable contemplació de l’Arno sinó amb els megafocus de diversos camions de l’FBI, de la CIA, del KGB (perdó) que semblen interrogar-lo a les portes de l’infern (el d’ells) que pertanyen a la brigada de desactivació d’explosius, els quals juntament als centenars de policies d’uniforme i altres, de militars, d’agents secrets i públics assenyalen i ens fan creure que no ens trobem davant d’un pacífic acte de transferència democràtica sinó en algun estat de setge d’un país sotmès a l’autocràcia i el poder del totalitarisme o d’una imminent amenaça exterior. Una insinuació evident cap els poders quasi absoluts que el llogater  sortint de la Casa Blanca ha acumulat més enllà del savi equilibri que els pares fundadors van ancorar en la Constitució entre el poder legislatiu, executiu i judicial i que el disseny arquitectònic de l’Enfant ressalta amb la dominant cúpula del Capitoli, càmara bicèfala  i popular erigida l’esquerra del control judicial, rere els poders financers del Banc Central i la memòria destra i permanent de la Biblioteca Pública, de consulta universal. A baix, la perspectiva retirada de la Casa Blanca aïllada d’aquesta síntesi de representació, cura i coneixement.

Així, la maçònica esplanada central que s’estén des de les escales d’aquest impressionat però sòbriament decorat panteó està avui saturada dels seus veritables am@s, visitants, sense número ni hora i la vista es perd entre la gentada imponent que empetiteix l’estilitzat obelisc del Monument a Washington i dissimula fins al fons el duo de panteons dedicats als pares de la pàtria: Jefferson i Lincoln: aquest, polític d’Illinois la bíblia sobre la qual repeteix jurament el seu llunyà successor. Aquí és on es mostra l’extraordinari poder en perill d’aquesta nació de nacions, gresol d’emigrants, síntesi ètnica política, econòmica i sociocultural que ha elegit aquest “chucho” intel•ligentíssim i modest, elegant i mesurat, a aquest descendent d’africans per als que, avui, finalment, es confirma la totalitat i l’orgull d’identitat taxada en 3/8 d’un home blanc de 1776. Avui, aquests cents i mils d’admiradors de Martin Luter i de Malcom X  es passegen amb els ulls nets i enterbolits per l’emoció, sentiment que Obama no ha volgut oblidar en el punt culminant del seu discurs: les causes i efectes de la seva presència històrica en aquesta investidura. Finalment aquesta democràcia també els pertany, com als milions de mestissos que, a la vegada, poblen aquest rectangle museístic i que ha fet possible, juntament als blancs progressistes, retrets però organitzats i responsables, aquesta victòria, aquest moment únic en la història dels EUA, sense que tal emoció hagués congregat les d’Evo Morales o Hugo Chaves a Bolívia i a Veneçuela, atenent-se, compte, a qüestions ètniques molt menys rellevants a l’Amèrica Hispana d’arrel catòlica i d’esperit martià. Societat de pioners que es mou per la cohesió i l’ordre que ha permès gestionar l’entrada i sortida a aquest recinte d’aquesta marabunta  de complexa mobilitat de centpeus que no ha perdut cap apèndix per certificar de nou la cohesió general del sistema.

Societat i època que hauran de reivindicar molt la seva vitalitat quan s’apaguin els focus dels mitjans, els flashos de les festes i de les càmeres de tots els que avui en la llunyania disparaven a una pantalla de televisió gegantina per certificar la seva presència. Quan es reculli el confetti més d’un@ es despertarà amb l’abominable ressaca d’un somni convertit en un mal son: s’haurà d’abonar els 156 milions de dòlars que han costat les festes i que preludien, paradoxalment, la gravetat de la situació. A grans trets, Obama ha repassat els reptes: la crisi internacional iraquí-afgana de la qual ha mancat clarament una menció directe a Palestina o Guantánamo, però no la determinació de la pau i la recerca de les avingudes multilaterals en les relacions amb veïns i llunyans; la imperativa necessitat  de regular el mercat en el qual s’han comès abusos (adéu al diner de la política monetària de la liquidesa i palpeig als tramposos, compte amb la supervivència del sistema bancari- la resposta catastròfica de Wall Street al voltat del sector ha estat immediata) i benvinguda a les noves tecnologies, planetàries també, on el nom d’Espanya, per interessos geopolítics (Amèrica Llatina, relacions amb els àrabs), i per dots naturals i empresarials, va puntejar de nou divendres passat en un discurs d’Obama en una fàbrica de tecnologia eòlica.

Investidura i discursos sobris amb la factura del ritme poètic d’un Martin Luter King però amb la força executiva i no la utopia i el desig. El millor dels polítics extret dels lírics, emulant a Shelley o a Juan Ramon Jiménez i ignorant a Plató però amb el sentiment retret del càncer larvat que deixa rere seu la corrupta administració de Bush que ha estat acomiadada juntament al seu sinistre acòlit, Cheney, amb xiulets, amb cançons al•lusives a la seva partida i amb algun altre aïllat Criminal de guerra. Discurs de solidaritat i de responsabilitat en el que, compte, Obama no ha promès mesiànicament res sinó que ha instat als seus conciutadans a buscar el millor de la seva comesa industrial, tecnològica o de serveis, en la seva energia personal, la seva pròpia imatge com a reflex i garantia de les grans oportunitats per als nord-americans futurs i el món.

Però diversos sobresalts  simbòlics han enterbolit la cerimònia, més enllà de l’obligada obsessió de nou poble elegit amb la intervenció de dos pastors de conviccions oposades, sense oblidar que Obama, per primera vegada en una investidura, ha remarcat secularment la pluralitat d’una nació de no-creients, o que mentre el seu discurs arribava nítid a través dels altaveus per tot el recinte, es reverberava, a la vegada, per l’eco de la seva potència acústica mentre que les imatges desprogramaven la simultaneïtat de la veu amb l’habitual retard del directe-diferit dels simulacres fabricats, que la multitud creia digital i virtualment reals. O que quan l’helicòpter que per fi removia de Washington al mandatari sortint, volava ja per un cel ennuvolat que havia enfosquit i refredat l’atmosfera d’esperança del tebi sol de gener que va lluir suficientment per tal que el Jutge del Tribunal Suprem, a la confirmació del qual s’havia oposat l’anterior senador d’Illinois, llegís erròniament el jurament del president, del qual l’espavilat estudiós de dret constitucional ho va percebre immediatament amb una mirada còmplice a la seva roca Michelle: Premonició de les dificultats i/o venjança subtil per tacar l’inici d’aquesta nova representació del fons d’un discurs com el de Kennedy: no el que el país pot fer per tu sinó el que tu pots fer per ell?