A aquestes altures del procés polític, queda clar que l'espanyolisme no és capaç d'omplir res més enllà d'una plaça Catalunya i, per si fos poc, la pura reiteració de negatives, amenaces i prohibicions converteix en missió impossible l'eixamplament de la base social d'un espai ja de per si molt identitari i ideologitzat. En un sentit institucional, els dos partits hegemònics a Espanya, PP i PSOE, tenen unes delegacions a Barcelona en franca decadència, amb lideratges precaris i una influència social en clara regressió. Fins i tot Ciutadans, la pressuposada força emergent, ha demostrat una capacitat de creixement molt limitada en aquestes eleccions europees, fins al punt que les pròximes municipals poden convertir l'alcalde unionista en una raresa. Les elits de Madrid no tenen base social a Catalunya. Ni n'hi tindran.

Per això l'última il·lusió del vèrtex de l'estat és aconseguir que, políticament, Catalunya retrocedeixi en el temps fins a la primera meitat del segle XX. L'objectiu suposa, d'entrada, la destrucció dels líders polítics actuals, però amb una seqüència molt més llarga, destinada a intimidar les elits econòmiques. Així ho descriu José Antonio Zarzalejos, exdirector de l'ABC i germà del secretari general de la FAES: "Si es coneix la història de Catalunya, s'adverteix que quan la seva societat i el seu microsistema polític-institucional entren en crisi, apareix –en formes diverses però molt reconeixibles– l'anarquia". I, tot seguit, Zarzalejos ressuscita Companys i Durruti: "Cal imaginar-se el Passeig de Gràcia barceloní amb una majoria municipal d'ERC i Guanyem. Doncs imaginin-s'ho perquè, si ningú no ho impedeix, això és el que passarà". En fi que, com cantaven els mítics Sex Pistols, "vull destrossar els vianants perquè vull l'anarquia".

L'Espanya de sempre s'ofereix pel de sempre: Salvar els amos de la fàbrica del seu propi poble. El problema és que aquella burgesia catalana de Liceu, querida i havà fa temps que es va extingir i el teixit productiu actual, les empreses i els autònoms que se la juguen i s'espavilen, no necessiten guàrdies civils, sinó infraestructures, transparència i, tan aviat com sigui possible, oblidar-se de la família Zarzalejos.