El cas Comorera és un dels episodis més apassionants de la lluita antifranquista. Joan Comorera, líder fundador del PSUC i exiliat el 1939, va caure en desgràcia entre els seus companys quan va gosar defensar la sobirania del partit. Expulsat del PSUC i condemnat pel PCE, es va desfermar contra ell una campanya de calúmnies. Retornat a Barcelona, va ser detingut pel policia Antonio Juan Creix a la sòrdida comissaria de Via Laietana.
El periodista Antoni Batista aporta a La veritat del cas Comorera una documentació inèdita que fa llum sobre aquesta història, com el fons personal de Creix sobre l’interrogatori i l'arxiu dels serveis d'espionatge del govern basc a l'exili. El llibre es llegeix com un gran relat d’intriga i aclareix les circumstàncies de la caiguda de qui va ser un dels polítics més interessants -i calumniats- de la Catalunya contemporània.
Tot el que explica al llibre va passar?
No ho puc explicar millor que com ho he escrit en l’inici del llibre. Tot el que hi explico va passar, potser algunes coses no de la manera com les explico perquè m’he pres alguna llicència del gènere de la no-ficció de novel·lar realitats. Sempre sense trair la versemblança, a partir del contrast de versions.
Qui era Comorera?
Un dels polítics catalans més importants del segle XX. Era també un intel·lectual, que crea discurs polític. Era un home institucional: forma part de gairebé tots els governs de Companys, és a la presó amb ell al Puerto de Santa Maria després del Sis d’Octubre i després funda el PSUC, que és el partit més destacat de la resistència antifranquista, encara que a la pel·lícula El 47 no aparegui. Després l’agafen i mor a la presó. Tots aquests factors fan que Comorera sigui un personatge excepcional i pel periodista que escriu -dir-me escriptor sempre m’ha semblat excessiu- és una història fascinant.
El llibre aporta un testimoni fins ara inèdit del cas Comorera: el del policia que el va detenir i interrogar, Antonio Juan Creix. Com ha arribat al fons personal de Creix?
Jo vaig escriure un llibre, La carta, on aporto molt material de Creix, que obtinc dels arxius de Via Laietana i del Govern Civil. Allí descobreixo la importància que per la seva trajectòria personal i humana té la detenció de Comorera. Josep Benet em va dir que tenia material. Benet tenia una relació diguem-ne que correcta amb ell. Quan parlo amb la família Creix, el fill m’explica que la seva germana, en el moment de màxim estigma de la figura del seu pare, va cremar la documentació. Però per raons familiars, es traslladen de casa, fan neteja de tot i un dia em truca el fill i em diu que ha trobat els papers de Creix sobre Comorera. I m’ho deixa consultar tot. Hi havia la declaració íntegra de Comorera, la seva biblioteca, informes de serveis d’intel·ligència. No m’invento res.
Anem al context de l’època. Com passa Comorera de ser el secretari general del PSUC a ser un traïdor en opinió dels seus? Perquè la campanya del PCE i el PSUC contra ell va ser d’una gran duresa. “Gos titista”, “repugnant delator”... Deixa la crispació d’ara com un joc.
Mentre Comorera exerceix les seves responsabilitats durant la guerra, és un home poderosíssim. Era un senyor que vivia a la Pedrera, col·laborador estret de Companys. En aquell moment, el PCE havia d’entomar que el PSUC tingués veu pròpia a la Komintern. Però un home que té Macià com un dels referents, que defensa el dret d’autodeterminació en temps de Gramsci i Tito, per força molesta el PCE. Aquest és el factor de discòrdia.
Hi ha episodis d’una enorme crueltat. Com la carta que escriu Núria Comorera, la seva filla, contra el pare.
I l’escriu en tercera persona, com si renunciés al seu pare. Ell tenia por que l’assassinessin, que li apliquessin l'anomenat Protocol M, com explico al llibre.
Es mostra el component podríem dir religiós de la militància comunista. És un fanatisme que no es comprèn sense una visió fonamentalista del partit.
És el que Vázquez Montalbán anomenava el partit-comunió. La cultura religiosa, fe a banda, aporta moltes coses, com entendre la litúrgia del poder. Quan veus algunes escenificacions de congressos d’aquells partits, semblen una missa concelebrada. Hi ha translacions del món religiós al polític. Recordo ara com després de la victòria francesa de Valmy contra els prussians, durant la Revolució, un general demana que es toqui la Marsellesa amb la solemnitat d’un Te Deum.
Comorera va entrar a Catalunya amb el suport dels serveis bascos i l’M16 britànic?
És correcte i està documentat. El paper dels bascos és fonamental. Comorera fuig dels seus i de la policia franquista. L’ajuden els bascos. La clàssica amistat basco-catalana, la gran amistat entre Companys i el lehendakari José Antonio Aguirre. La Generalitat dona acollida als bascos quan cau Euskadi i venen aquí milers de bascos. I hi ha un interès polític. La democràcia cristiana que representa el PNB està en contacte amb nord-americans i britànics, i tot el que sigui afeblir els comunistes i ajudar la dissidència els interessa. Tinc ben documentat el paper que juga el PNB.
Hi ha moltes línies a seguir en el llibre i la del servei d’espionatge del PNB és apassionant. Emergeix aquí la figura de Jesús Insausti.
Sí, Insausti era el cap, però hi ha aquí també un català, Reyes Just, un periodista adscrit a aquests serveis d’intel·ligència basc que era el contacte habitual amb Comorera.
"Galíndez, el famós agent basc, passava diners a Comorera a través de George Simenon"
La connexió George Simenon és de novel·la.
Un dels suports logístics de Comorera era l’escriptor Ferran Canyameres, que era editor i traductor de les novel·les de Simenon. Els bascos li compren la casa a Comorera i li passen una quantitat. Ell, per treure’s un sobresou, fa de negre de Canyameres i tradueix les novel·les de l’inspector Maigret. Simenon potser no sabia qui era Comorera, però vivia aleshores als Estats Units i Jesús Galíndez, el famós membre del PNB vinculat als serveis bascos i amb lligams amb la CIA -assassinat després pel dictador dominicà Trujillo-, passava diners a Canyameres a través de Simenon que arribaven a mans de Comorera.
Assenyala en el llibre que és cert que Comorera va mantenir contactes amb els serveis secrets franquistes. Quin tipus de contactes?
Només sabem el que van dir ells, que van mantenir-hi contactes. Segurament Comorera volia treure’n algun rèdit, però no s’acaba de precisar més.
Explica en el llibre com Comorera té l’enfrontament amb el PCE, no pas amb l’URSS ni amb Stalin, i que creu que Moscou no el deixarà caure. Aquí no va ser una mica ingenu?
Dir això seria fer presentisme. Però podem situar-nos en la seva posició, d’un fundador del PSUC que ha unificat comunistes i socialistes i que ha ingressat a la III Internacional. Ell despatxava amb Stalin. Era ben vist a Moscou i ell tenia les obres d’Stalin sobre la qüestió nacional. Ell pensava que l’ajudarien a partir de certa base real.
Els policies es fan passar per empleats del gas per entrar a casa de Comorera. És de pel·lícula. Com arriben fins a casa seva, en un immoble del carrer Consell de Cent de Barcelona. El delata algú?
Creix hi arriba per tres fonts: la policia té un confident a la direcció del PCE, tenen un confident en el nucli dur comorerista i un agent doble fitxat per l’NKVD soviètic molt a prop d’un nebot seu.
En el moment de la detenció, hi ha un moment sorprenent. Quan el volen emmanillar, Creix ho impedeix i diu que se’n fa responsable. I quan ja són a Via Laietana, Creix deixa Comorera una mica astorat quan li diu: “Segui, conseller”.
És una informació que m’ha arribat de molt bona font. Tenim l’arquetipus del franquista espanyol i se’ns escapa una mica el del franquista català. Creix a casa seva parlava català. I quan està sol amb Comorera li parla en català.
"Creix li proposa un pacte: la llibertat a canvi d'explicar tot el que sap, però Comorera no va delatar ningú"
Creix li proposa un pacte.
La llibertat amb una identitat nova amb destinació final en un país amic, potser la República Dominicana, amb la idea que abans es traslladi a la Iugoslàvia de Tito i allí desapareixeria. De fet, és on anirà la seva dona, Rosa Santacana, que mor a Split. A canvi, Comorera havia d’explicar tot el que sabia de noms i infraestructures. Però Comorera no "canta" res més enllà del que la policia ja sabia. Comorera no delata ningú.
És quan pregunta a Creix si el torturarà com va fer amb López Raimundo.
Creix li diu que no li posarà la mà a sobre com tampoc va fer amb López Raimundo. El que és cert perquè ell mateix ho explica a les seves memòries.
El Creix que apareix en el llibre és molt més complex que l’arquetipus. No li fa por blanquejar-lo?
Home, vaig escriure el primer llibre sobre la Brigada Social, sobre les tortures, vaig treballar el primer projecte de Via Laietana… Entenc la pregunta i m’agrada donar la resposta. Però explico la realitat amb tota tranquil·litat perquè és el que dona credibilitat quan expliquem la tortura. Si Creix, a partir dels interrogatoris a Comorera i Miguel Núñez, es replanteja els mètodes més bèsties d’interrogatori, hem de dir-ho.
L’ha sobtat el Creix que apareix aquí?
El personatge el tenia bastant clar a partir de La carta. Però el cas Comorera reforça aquesta perspectiva.
Què va passar en el judici? Bé, vostè diu que, de fet, Comorera en va patir dos de judicis. El del partit i el del règim.
El van condemnar a la pena de 30 anys de presó. Va ser una manera de dir que els franquistes no eren com els comunistes, que potser el volien eliminar. Per justificar la condemna van incloure en l’acusació actes de terrorisme i el que era el punt més sagnant de la República, que eren les patrulles de control. Per justificar que no es tractava d’un judici polític sinó criminal.
Acaba de sortir una biografia de Josep Pallach. En què s’assemblen Comorera i Pallach?
Comorera i Pallach van ser dues figures cabdals del catalanisme d'esquerres i estic segur que en Safont haurà retratat Pallach com es mereix. S’assemblen, també, en què a tots dos els ajuden a passar la frontera els serveis secrets bascos. I en un plantejament de socialisme catalanista i federalista.