[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=7B6U2OYXzDA[/youtube]
Un rei a Barcelona, peti qui peti. És el missatge subliminal que deixa anar aquesta visita de Felip VI en plena campanya, a poques hores d’un debat decisiu a Madrid i quan encara fumegen les barricades. A manca de respostes polítiques, el monarca s’ha convertit en l’últim símbol de la perpetuació de l’Estat a Catalunya, i la seva presència pretesament institucional vol ser alhora una demostració de força.

La decisió de La Zarzuela de mantenir l’acte, però, ha generat distorsions sobre les estratègies dels partits espanyols, que preparen a aquesta hora el debat de la nit. El primer damnificat per qualsevol disturbi pot ser Pablo Casado, que veu com Vox li ha pres la bandera de la contundència i cavalca ja en tercera posició a les enquestes. Casado ja fa temps que no treu rèdit de Catalunya, i ara només espera que les barricades no aboquin a Vox els vots que ha recuperat en els últims mesos.

El segon damnificat pot ser Pedro Sánchez, que ha fet bandera de la “mesura” i la “proporcionalitat” a Catalunya i que es pot trobar atrapat pels esdeveniments. Sánchez trobarà un atac per terra, mar i aire en aquest debat. Sap que no pot competir en mà dura amb PP, Cs i Vox, i sap també que qualsevol temptació de desplegar mesures excepcionals malmet els interessos del PSC, la font d’un de cada sis vots que obtindrà a aquestes eleccions. 

Paradoxalment, la pretesa ‘normalitat’ de la presència del Rei a Barcelona acabarà torpedinant el debat electoral i projectant un cop més al Món les imatges del conflicte a Catalunya. És part del preu que paga l’Estat per la seva aposta per les porres, i no pel diàleg. L’altra part del preu, previsiblement, es farà evident el 10-N, quan l’escrutini de les urnes determini que –dues eleccions després- l’independentisme torna a ser la clau de volta de qualsevol majoria al Congrés.