Prop de quatre hores de consell nacional van servir perquè ERC donés l'aval definitiu als pressupostos de Salvador Illa. Una trobada llarga (i amb un discurs de gairebé una hora i mitja del líder del partit) perquè "tothom volia dir la seva", segons una font present a la reunió del màxim òrgan dels republicans entre congressos, on es van exhibir certes discrepàncies més en les formes que no en el fons. O dit d'altra manera: no hi havia ni molt menys un rebuig majoritari als comptes, però una part dels presents sí que van intentar posar números al seu suport. Per motius diferents, això sí, perquè un sector afí a la direcció nacional volia votar per donar més força al "sí" i l'altre per exhibir que existia una part de vots negatius.
Més enllà d'algunes discrepàncies amb la gestió de l'acord, el pacte no ha despertat un sentiment contrari de gran part de la militància més enllà d'algunes queixes a les xarxes. Hi ha cert remor de fons entre els crítics, però no transita de la queixa a l'acció i s'opta per la passivitat. Antics opositors de la direcció consideren que es respira "inquietud" sobre les relacions amb els socialistes, però per ara no s'altera la pau després del retorn d'Oriol Junqueras a la presidència. Tant afins com distants amb la cúpula constaten que l'únic element que podria fer trontollar aquesta calma serien uns mals resultats en el pròxim cicle electoral, que és el que sempre obre la caixa dels trons. Però les enquestes donen ara motius per a l'optimisme.
Una votació que no va ser
L'executiva liderada per Junqueras arribava al consell sense la intenció de sotmetre a votació el suport als comptes. Però alguns sectors ho van proposar. Un d'ells va ser el corrent intern Àgora Republicana que lidera Joan Tardà. D'altres eren crítics que volien escenificar que el suport als comptes no era unànime. Finalment, es va produir una proposta d'alteració de l'ordre del dia per votar si, valgui la redundància, es feia una votació de l'aval als comptes. No va tirar endavant, tot i que va haver-hi un nombre considerable de vots en blanc que certificava, com a mínim, cert desacord.
Algunes veus, tant afins com contràries a la direcció, coincideixen a no entendre la negativa a votar. Totes dues parts creuen que el suport als comptes hagués estat força alt tot i que, evidentment, és una arma de doble fil. Una veu més optimista sobre l'aval dels membres del consell nacional considera que l'executiva "n'hagués sortit molt reforçada" mentre que una altra de més crítica opina que, tot i que els comptes no s'haguessin rebutjat, s'hagués vist una certa oposició. Finalment, l'aval es va tancar amb una votació per assentiment que no quantifica el suport a l'estratègia dels de Junqueras però que tampoc la qüestiona.
En aquesta discrepància, cadascuna de les parts té els seus arguments. És cert que la secretària general Elisenda Alamany considerava en la campanya interna, llavors com a candidata, que la militància havia de votar sobre un acord dels pressupostos catalans. Però també ho és que, com recorda l'equip de Junqueras, aquesta mena de decisions mai han passat el filtre d'una votació. Els precedents més recents són en els pressupostos generals de l'Estat, sense votació per validar-los, malgrat que també se'n va informar al consell nacional.
Una remor de fons sense reactivació
Més enllà de la no-votació, alguns sectors han criticat que es presentés al consell nacional un acord "que ja estava fet". En plena crisi educativa amb uns sindicats als quals s'atribueix bona relació amb el partit i amb la caiguda de la línia vermella de l'IRPF, consideren que rebaixava les exigències inicials. "Calia mantenir l'aposta pels guanys de sobirania", sosté una font consultada. Des de la direcció consideren que la majoria catalana al Consorci de la Zona Franca, la societat d'inversions o la gestió del litoral sense la tutela de l'Estat formen part d'aquests avenços. El suposat "canvi de condicions" respecte al pacte d'investidura és el que s'hauria d'haver refrendat, segons els crítics.
La remor de fons és menor i ningú pretén reactivar res. Només el Col·lectiu 1 d'Octubre, molt minoritari, ha presentat una reclamació per una suposada vulneració dels drets dels militants mentre que intenta recollir les signatures per fer una consulta sobre l'acord amb el PSC. "El malestar existeix, però poca gent està disposada a fer moviments", apunta un militant més actiu en la discrepància amb Junqueras. Qui també va protagonitzar un principi d'oposició al pacte pressupostari va ser el Jovent Republicà, i així es va expressar al consell nacional d'ERC, però finalment ha donat un nou "sí crític" als comptes, tal com va passar amb la investidura d'Illa.
Ara bé, des la direcció tampoc hi ha inquietud amb aquest cert malestar. De les intervencions al consell nacional en constaten una satisfacció generalitzada amb l'acord i emmarquen el grau de crítica en el debat habitual d'una formació diversa. En favor del plantejament de l'executiva, avui dia els grups més actius de l'oposició són els que van tenir un suport més baix durant el congrés intern. La direcció hi manté un contacte freqüent a través de reunions periòdiques, igual que també parlen habitualment amb tots els corrents del partit, independentment de si estan constituïts formalment o no.
Un cicle electoral amb optimisme
Malgrat tot, res canvia amb l'acord pressupostari. Diferents fonts consultades consideren que la pau interna està condicionada al pròxim cicle electoral. I ERC és l'exemple més gran perquè l'antiga direcció, presidida pel tàndem Junqueras-Marta Rovira, no va ser qüestionada durant els pràcticament quinze anys de bons resultats i la concentració de molt poder institucional, però tot es va enfonsar arran de la pèrdua evident de poder a totes les administracions en l'últim cicle electoral.
L'avantatge i el cert mèrit amb el qual juga l'actual direcció, però, és que les expectatives electorals del partit tendeixen a l'alça. Les exigències negociadores d'ERC amb els socialistes els han fet retallar terreny i internament ja es veuen més a prop dels trenta diputats al Parlament que no pas a la dels vint actuals. A Madrid, malgrat el xoc constant amb Gabriel Rufián, també es veuen en posició de mantenir o superar els set diputats actuals. I a Barcelona, amb la secretària general Elisenda Alamany com a candidata, també aspiren a retallar distàncies amb Jaume Collboni i fins i tot assaltar l'alcaldia. L'optimisme electoral el dibuixen enquestes públiques i el confirmen altres d'internes.
Uns resultats electorals en els quals la direcció nacional s'hi juga collir els fruits o no de la seva estratègia, però que també té altres condicionants. Les primeres eleccions són les municipals i aquí s'hi juga molt tota la militància, tant és si són afins o crítics amb Junqueras. De fet, dins dels equilibris que la direcció ha volgut mantenir després del congrés intern -com mantenir càrrecs de responsabilitat a persones que van concórrer amb altres candidatures- hi ha el component que alguns candidats a les alcaldies són antics opositors. Si l'harmonia regna fins llavors, serà un win-win per totes dues parts i, probablement, pels interessos d'ERC.
