Xavier Antich (La Seu d'Urgell, 1964) torna a presentar-se a la presidència d'Òmnium Cultural. Hi va arribar el 2022, quan va agafar el relleu de Jordi Cuixart. No ha estat una etapa senzilla: es continuen notant els efectes de la repressió -l'amnistia no s'ha aplicat de manera completa-, l'independentisme ha perdut el poder, Aliança Catalana ha irromput amb força i hi ha una sèrie de malestars que són persistents, com ara el funcionament de les Rodalies o bé la crisi de l'habitatge. En aquest context, però, Antich no perd l'esperança, i assenyala que el país ja s'encamina cap a un nou cicle. El cap de setmana vinent serà reelegit al capdavant de l'entitat amb una junta directiva renovada.

Presideix Òmnium des del 2022. Per què val la pena revalidar el càrrec?
El 2022 hi havia continuïtat amb l'Òmnium que comença el 2010. El projecte anava orientat a aguantar la fortalesa de la casa, a aplicar la renovació de lideratges i fer un reset estratègic. Després de quatre anys, hem fet una entitat més incident, més vertebradora, més capil·lar. Pel que fa a la renovació, la junta que sortirà d'aquesta assemblea només té una persona que hi fos la tardor del 2017. Hem aconseguit posar la llengua al centre de l'agenda política, i considerem que és el moment de continuar. 

En tot aquest temps, des del 2022, han passat moltes coses. Junts i ERC es van divorciar definitivament, la reivindicació independentista continua en una corba descendent i ha aparegut Aliança Catalana. L'eslògan de voler aplegar el 80% del país és vàlid, encara?
Sí. El 80% estava en el gran consens al voltant que Catalunya té dret a decidir el seu futur polític. Més enllà de les variables sobre el suport a la independència, el consens continua estant aquí. És cert que en quatre anys han passat moltes coses, sobretot des de la perspectiva del moviment per a l'alliberament del país: la fractura entre els partits independentistes i fins i tot sobiranistes no només no ha baixat d'intensitat, sinó que ha crescut. Ara mateix, el gran consens social no té traducció política. 

Existeix la sensació de nus. Les grans mobilitzacions no tornaran en un futur immediat, i el cansament ha propiciat la frustració. Com s'ha de desfer, aquest nus?
Som en la constatació que el país està obrint un nou cicle. Si ens n'anem al 2022 i recordem amb rigor els grans debats, estaven ancorats en el 2017. A hores d'ara, el país està mirant endavant. Des d'aquesta perspectiva, és cert que hi ha elements preocupants (com la incapacitat dels partits per traduir políticament els grans consensos, o el deteriorament del país en infraestructures o educació), però és cert que hi ha elements molt positius. Per exemple: l'eufòria del Correllengua, o que han crescut un 75% els creadors de contingut en català. Ens hem de refermar en els brots d'esperança, perquè són el símptoma d'un canvi en l'estat d'ànim del país. La fase del desconcert, del desànim, del mal humor, continua existint, però ja no té el lloc hegemònic que ha tingut en els últims anys. Alguna cosa està canviant. 

Impera massa un discurs apocalíptic?
És la temptació. Qualsevol estirabot que generi la canalització d'un malestar recent genera molta reacció, però no adhesions polítiques. No hi ha projecte que generi adhesions sense horitzons d'esperança i de futur. A Òmnium som immunes al desànim i militants de l'esperança. Hem de treballar per avançar. Tota la nostra força està abocada aquí. 

Abans deia que només una persona de la nova junta en formava part el 2017. Totes les institucions s'han renovat, però Carles Puigdemont i Oriol Junqueras encara presideixen Junts i ERC. Quina reflexió els mereix?
Ja vam dir que no tornaríem a insistir amb dos lideratges que tenen l'aval de la seva militància. Practiquem el respecte amb els partits, amb això no hi ha debat. Sí que és cert que, des de l'època de Jordi Cuixart, a Òmnium partim de l'evidència que part de la impossibilitat que els partits independentistes arribin a consensos o acords polítics per avançar depenia que tothom tenia un historial de retrets que ho feia impossible. Malauradament, encara som una mica aquí. Són lògiques que no s'han aconseguit canviar. 

Es poden construir dinàmiques diferents amb els mateixos actors?
No hauria de ser un impediment. Som sempre escrupolosament respectuosos pel que fa a les decisions de les militàncies dels partits. 

Puigdemont i Junqueras estan pendents de l'amnistia. I, a banda, hi ha actors dels dos partits que es dediquen als retrets al Congrés, com és el cas de Gabriel Rufián i Míriam Nogueras. 
Com a persona constructora de consensos, els retrets perpetus no són bons. Aquesta situació no ajuda a avançar. Pel que fa a l'amnistia, no hem d'oblidar que els dos líders dels principals partits no poden concórrer normalment en les disputes polítiques habituals. Els tenim lligats de peus i mans per l'efecte repressiu de l'Estat. És insòlit a nivell europeu: els tribunals són els principals incomplidors de la llei. D'alguna manera, això està impedint la normalitat del joc democràtic. És una anomalia escandalosa i que cal recordar. 

No es posen mai en les dinàmiques de partit. Però ara Rufián està disposat a treballar per la unitat de les esquerres plurinacionals a l'Estat. Ha de ser feina del sobiranisme, això?
Per suposat, no és feina d'Òmnium. El marc amb el qual treballem és Catalunya i els Països Catalans. El nostre objectiu no és transformar l'Estat, sinó sortir-ne. Per tant, els moviments que facin els partits són responsabilitat seva.

Si fa deu anys els haguessin dit que ERC validaria els pressupostos d'un president com Salvador Illa, segurament no ho haurien previst. Creu que és una bona decisió, tenir nous comptes?
Des del punt de vista teòric, sempre és bo pel país. Catalunya no en té des del 2023. Ara bé, Òmnium no entra en el regat curt de la política. A nosaltres ens preocupa que el país avanci en termes nacionals i pugui abordar una situació d'asfíxia econòmica coneguda pels efectes del dèficit fiscal i els incompliments de l'Estat. I per la incapacitat del país d'articular uns pressupostos que posin el dia allà on van els diners. Hem de veure per quina Catalunya treballem a deu o vint anys vista. 

L'informe Fènix va en aquest sentit. 
L'estem analitzant a fons. Hi ha molts ítems que són inapel·lables, és una magnífica aportació. És un crit d'alerta molt solvent. No hi ha respostes fàcils a problemes complexos. 

Té bona relació amb el president Illa?
Per a Òmnium, el president de la Generalitat és la màxima autoritat institucional reconeguda per l'entitat. Des de sempre, no només amb ell, tenim l'obligació de tenir-hi bona relació. És lleial, fluïda i franca des de la diferenciació de molts posicionaments. Ens pertoca fer incidència política, governi qui governi, des del màxim respecte i des de la màxima exigència. Mai ens dedicarem a erosionar una institució com la Generalitat.

Considera que el debat públic està espanyolitzat?
Malauradament, està espanyolitzat sempre. Mentre Catalunya continua sent una autonomia, el debat està sempre condicionat, de manera inequívoca. Òmnium sempre aspira que tots els debats siguin autocentrats. Ara i avui, en moltes qüestions, això no passa. 

En part del debat públic s'ha tornat als bàsics. És el cas de la llengua: la situació és reversible, malgrat el que indiquen les enquestes?
És absolutament reversible. Som esperançats de mena, i les dades ens ho avalen. Som on som perquè durant molts anys no s'ha fet la feina que s'havia de fer, segurament de manera comprensible. Catalunya està creixent demogràficament a un ritme anòmal, extraordinari, que no és de per si una mala notícia: és la pròpia vida del país en els últims cinquanta anys: creix per la immigració, no la natalitat pròpia. Això necessita un suplement d'esforços en la promoció del català que no s'ha fet en els últims anys. Fins abans de la pandèmia, el pressupost de política lingüística no arribaven als 30 milions, i ara en tenen 85. Ho celebrem. 

S'ha de seduir menys i obligar més?
És una bateria d'intervencions que van juntes. D'una banda, hi ha iniciatives legislatives que s'han de posar en marxa. Hi ha elements que han canviat en una dècada: el consum cultural dels joves no passa per TV3. Catalunya havia lliurat la normalització lingüística a l'escola, i avui descobrim que el coneixement de la llengua no n'assegura el seu ús. I sabem que és tan important el temps que els infants i joves passen dins les aules com el que passen a fora. Els plans de normalització de fa deu anys estan obsolets. 

Abans parlava del creixement demogràfic. És oportú que Catalunya arribi als deu milions d'habitants?
Sabem des de fa molt temps que intervenir sobre la limitació dels fluxos migratoris és com un impossible polític. Creiem que cal treballar amb les realitats que tenim per recuperar el projecte del catalanisme democràtic. Estem en la tercera gran onada migratòria del segle: el més rellevant és preservar el projecte d'una Catalunya inclusiva, integradora. No estem demanant res original, sinó no oblidar-nos de la força del catalanisme democràtic. Aquest país ha convertit aquests moments en incorporació de nous catalans i catalanes. 

Aquestes setmanes hem vist vagues de mestres i de metges, i també malestar de la pagesia. El procés va fer que se'n parlés menys, de tot això?
És una evidència que entre el 2010 i el 2017 el país va posar al davant de totes les preocupacions caminar cap a la independència. En un horitzó com aquest, tothom té la tendència descurar coses que podrien semblar petites, però no ho són. Ara aquestes qüestions passen al primer terme. Per nosaltres és molt important tornar a recuperar l'horitzó esperançador d'un projecte de país, perquè dota de sentit les lluites concretes. El país té dèficits estructurals de gran importància: no podrem abordar-los plenament sense parlar de què volem fer amb el país. Volem recuperar l'ambició del marc, que dota de sentit les batalles. 

Els grans debats han tornat 25 anys enrere, com les infraestructures. 
Estem parlant de dèficits estructurals fonamentals que cal denunciar. No només estem igual, sinó que estem pitjor. Ahir [per dijous] vaig trigar tres hores per tornar de Girona. Hi ha negligència i hostilitat pressupostària de l'Estat cap a les infraestructures del país. L'Estat està maltractant de manera sistemàtica, estructural i cruel el funcionament de la vida de Catalunya. Ni tan sols una qüestió tan urgent com aquesta compta tampoc amb un gran consens polític que pugui articular el malestar social. 

Les manifestacions pel funcionament de Rodalies no van ser precisament massives. 
Efectivament. Aquesta causa ens preocupa. El 2022 vam diagnosticar el perill que el desànim i la desorientació acabés comportant desconfiança. Hem de ser molt curosos. Un cert desànim de país està instal·lat en la consciència que hi ha coses que no es puguin resoldre. Això és letal, erosiona la desconfiança de la ciutadania en les eines per transformar les coses. Passa arreu del món, de Trump a Putin: com les democràcies estan desactivant la capacitat de la ciutadania per modificar les coses. També ens afecta. 

Les principals organitzacions del país han perdut la capacitat per canalitzar les frustracions?
No ho penso. Catalunya és un país amb una força organitzada de la societat civil que és molt potent. Ens sentim partícips de l'associacionisme. Ara estem en una dissociació entre els grans consensos i la dificultat que tinguin traducció política. 

Quina resposta inclusiva, guanyadora i majoritària es pot donar a l'extrema dreta?
Un projecte de país que no es basi en el desànim ni en el catastrofisme perpetu, ni en les solucions fàcils a problemes complexos. L'extrema dreta no és més que una de les cares d'un populisme molt perillós: respostes fàcils a qüestions complexes. Creiem que aquí i arreu l'extrema dreta creix quan les institucions i els partits no donen resposta adequada a problemes que sent la ciutadania. Això interpel·la organitzacions com la nostra. Hem de ser capaços de tenir un projecte de país a deu o vint anys vist. Aleshores, cada mesura pot ser entesa de manera gradual. Quan l'horitzó no és clar, és quan creixen els monstres. Ara som aquí: en absència d'un projecte de país articulat des del punt de vista polític que sigui il·lusionant i esperançador, creixen els monstres

Un dels problemes de la irrupció d'Aliança és que la majoria independentista no és operativa al Parlament. Com s'ha d'actuar?
Cal treballar per reconstruir l'hegemonia social per tornar a disputar, quan canviïn les circumstàncies, l'hegemonia política. El gran objectiu és vertebrar la societat civil. Només el 2025, hem desplegat projectes amb més de 3.500 organitzacions de la societat civil.

S'ha reunit o es reunirà amb Sílvia Orriols?
No. 

Vostès van ser espiats amb Pegasus. Han rebut alguna disculpa del govern espanyol, al marge del procés judicial?
No, mai. Continuarem en aquesta batalla. L'única resposta és oficial i timbrada, del Ministeri de l'Interior, dient que suposàvem un perill més gran per a l'Estat que el terrorisme, i que s'havia de combatre amb les eines de la lluita antiterrorista. Ens sembla un escàndol de dimensions mundials.