El fet que el passat Onze de Setembre marqués una mobilització popular insuperable, sumat a una difusa -però certa- desconfiança de les bases catalanistes respecte als partits als quals voten ha fet que el sobiranisme català s'hagi instal·lat, permanentment, al límit de la pròpia capacitat de mobilització. Les estelades que havien d'onejar quan la Diada han acabat envellint-se als balcons fins transformar-se en tovalloles de platja a l'estiu. Al llarg d'aquest any, hi ha hagut centenars d'actes i mobilitzacions parcials a tots els municipis del país. El nivell d'activisme és tan alt que un Camp Nou ple fins dalt ni tan sols va tenir rellevància informativa fora dels mitjans catalans.

Però una societat no es pot mantenir tensionada al màxim de forma indefinida. L'emplaçament de Via Catalana és un encert que pot aportar una imatge espectacular al món. Però també és una prova dificilíssima per al catalanisme, que arrisca la seva credibilitat. No és el mateix convocar al passeig de Gràcia que assignar un tram remot i desconegut al qual cal arribar pels propis mitjans. I un sol forat serà utilitzat miserablement per il·lustrar una falsa decadència del catalanisme.

L'autogol és possible i és ara que cal ser realista. L'èxit de Via Catalana és més difícil que el de qualsevol manifestació a Barcelona. Ahir, segon diumenge d'agost, vam poder comprovar-ho a Osona, quan 1.500 persones van haver de combatre un sol de justícia sense acostar-se, ni de lluny, a un objectiu que hauria necessitat més del doble de participants. És vital, ara, assegurar l'èxit de Via Catalana, però tenint en compte que l'estratègia del més difícil encara porta, necessàriament, al fracàs. Aquest 12 de setembre, per tant, serà el moment de frenar l'esforç social per passar a pressionar, a fons, polítics i institucions.