Si les sospites es confirmen, Nicolas Sarkozy hauria obtingut informació confidencial de com anaven els seus afers judicials a través de dos magistrats del Tribunal de Cassació, als qui sembla ser que hauria promès algunes compensacions. Per això ha estat detingut. Un fet que, des del punt de vista d'un ciutadà de l'estat espanyol, acostumat a un nivell molt inferior de democràcia, genera dues sorpreses majúscules: Una, que sigui possible detenir l'anterior cap de l'estat, sense més tràmits que els ordinaris. I l'altra, que un polític que ha estat al vèrtex de l'estat es vegi en la necessitat de subornar magistrats. A Espanya no caldria, els nomenen el PSOE i el PP.

Això no és tot. L'any 2011, Jacques Chirac va ser condemnat a dos anys de presó perquè l'any 1995 set dels seus col·laboradors a l'Ajuntament de París -quan ell n'era l'alcalde i aspirava a la presidència de la República- van dedicar-se preferentment a feines de partit, en comptes de fer tasques municipals. La sentència, molt dura, deia que: "Jacques Chirac ha faltat a l’obligació d'integritat que recau en els responsables polítics, en detriment de l'interès públic dels parisencs". Novament, dues sorpreses: Sí, nord enllà es pot condemnar un excap de l'estat. I sí, a França es penalitza que hi hagi gent de cobri de les institucions mentre treballa pel partit. Inaudit.

Per si fos poc, els últims anys un total de quatre primers ministres francesos han estat encausats per dubtes en la seva gestió, sempre per casos molt menors, vistos des d'aquestes latituds. Dos d'ells, Edith Cresson i Alain Juppé han estat condemnats i els altres dos -Laurent Fabius i Dominique de Villepin- van resultar absolts.

Tot això s'assembla a una democràcia bastant més que Espanya. Clar que el mariscal Pétain va ser condemnat a cadena perpètua el 1945, mentre el general Franco tot just estrenava un càrrec que va aconseguir transmetre per la legitimitat del seu dit índex. I fins avui.