Des de la recuperació de les llibertats, la Diada ha estat una fotografia de la realitat política que vivia Catalunya. La celebració de 1976 a Sant Boi de Llobregat va ser la primera tolerada després de la dictadura, però es va haver de fer fora de Barcelona. La primera que es va poder celebrar a la capital de Catalunya va ser el 1977, amb un component reivindicatiu evident, i també d'unitat democràtica i antifranquista. Feia pocs mesos que s'havien celebrat –el 15 de juny- les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Però l'autonomia encara no s'havia guanyat. "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia" era un lema vigent. El reclam de la recuperació de la Generalitat era l'exigència immediata, amb el retorn del president a l'exili, Josep Tarradellas, que es va produir l'octubre següent. Un milió de persones van omplir el cor de la capital.

La Diada de la LOAPA

L'Onze de Setembre es va declarar la Diada Nacional de Catalunya després de l'aprovació de l'Estatut del 1979. Fins al 1981, es va seguir celebrant la manifestació unitària dels principals partits polítics, sempre amb un to reivindicatiu, malgrat que des de l'elecció del primer Parlament després del 1980, el component més institucional de la celebració s'anava imposant.

La Diada del 1981 va ser especial. Seria la darrera que convocarien la majoria de forces polítiques. La UCD, aleshores encara al govern, ja no va assistir el 1981. Sí que ho feren CiU i PSC, però la cosa va anar de mal borràs. Després de l'intent de cop d'Estat del 23-F, UCD i PSOE fan aprovar a les Corts una llei que pretén recentralitzar l'Estat i que és vista com el que és, una agressió a l'autonomia. El paper del PSC es fa impossible d'argumentar des del catalanisme. Els crits de "Som una nació" ofeguen els partits sucursalistes i els líders del PSC han de sentir com se'ls titlla de "botiflers". Però, malgrat el nervi vindicatiu, la institucionalització de l'autonomia va, a poc a poc, retallant el potencial popular de la Diada. Val a dir que en aquella ocasió, el TC va acabar anul·lant bona part de la Loapa.

Les manifestacions davant el monument de Rafael Casanova comparteixen protagonisme amb l'acte que se sol fer al matí al Fossar de les Moreres, convocat per l'esquerra independentista més radical. El 1981, per cert, hi ha incidents amb la policia quan es cremen banderes espanyoles i un orador del PSAN serà detingut l'endemà durant unes hores. El governador civil de Barcelona és Jorge Fernández Díaz.

La "conversió" en festa no reivindicativa

La manifestació de l'Onze de Setembre mai va deixar de tenir un component reivindicatiu. Però a partir d'inicis dels vuitanta, els partits estatutaris –bàsicament, CiU i PSC- van deixar d'afegir-s'hi i la principal concentració fou abanderada per ERC, que a partir del 1989 es proclamaria nítidament independentista. Eren els anys del pujolisme governant, amb una CiU amb majoria absoluta, i un socialisme dominat a Barcelona i a l'àrea metropolitana. L'alcalde Pasqual Maragall demanava que la Diada perdés les actituds reivindicatives i el secretari general de CDC, Miquel Roca, definia l'Onze de Setembre com "una festa". Si el 1978 havien sortit al carrer mig milió de catalans, el 1980 ho van fer 150.000, i el 1981, 100.000. A partir d'aleshores, cal parlar de desenes de milers de persones que s'aplegaven en els diversos actes convocats, però era evident que la Diada com a clam rupturista restava fora del bloc central de la política catalana.

"Catalunya, nou Estat d'Europa"

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 va suposar la gran inflexió en la política catalana des de la recuperació de la Generalitat. Però el gir ja es covava des de feia anys, des del moment en què es va evidenciar que l'intent de procés constituent que, d'alguna manera, el president Maragall va voler encarnar amb el nou Estatut, no trobava interlocutor seriós a l'Estat. La gran manifestació del juliol del 2010 contra la sentència va ser el pròleg de les Diades massives que vindrien.

La del 2012, amb el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa", va aplegar prop de dos milions de persones a Barcelona. Aquest cop, l'Onze de Setembre tornava a ser el gran dia de les forces polítiques i socials que ocupaven el bloc central del país. CDC hi va tornar. El PSC, no pas, i d'aquesta manera persistia en una línia de "sucursalització" de la qual només havia sortit, de manera efímera, de la mà del president Maragall.

El que ha vingut després és ben conegut. La Via Catalana del 2013 –una cadena humana de 400 quilòmetres- va emular la manifestació massiva de la Via Bàltica del 1989. Des del 2012, la Diada ha recuperat el Tremp que va començar a tenir el 1976 com a gran retrat d'una societat que reclama el lloc que li pertoca al món. Aquest 2016 no serà pas diferent..