Jaume Bosch (Barcelona, 1953) feia la mili quan va morir Franco. Ja estava compromès en la lluita contra la dictadura movent-se pel teixit associatiu de Sant Feliu de Llobregat, on va començar la seva trajectòria com a responsable polític com a regidor de Governació pel PSUC. Llicenciat en Dret, funcionari del cos superior de la Generalitat, va ser subdirector general de Coordinació de les Policies Locals (1983-87), àmbit en el qual és especialista.

Bosch acaba de publicar Fer política (Edicions 3 i 4), un títol arriscat en temps de desafecció. El llibre repassa la seva trajectòria -amb paper rellevants al Pacte Nacional pel Referèndum- i ho fa, coincidint amb els 50 anys de la fi del franquisme, amb voluntat pedagògica de vindicació de la feina de molta gent que es compromet amb el servei públic per millorar l’entorn.      

Publica el llibre just quan fa 50 anys de la mort de Franco. Pels qui van lluitar contra la dictadura, no té un sentiment agre quan veu ara que l’extrema dreta creix i alguns joves hi creuen?
Jo vaig participar en el combat antifranquista ja al seu final, els anys 70. Molta gent jove d’aquella època es va comprometre per superar la dictadura i recuperar drets socials i nacionals. Un dels objectius del llibre era precisament explicar a joves que no ho van viure què va suposar allò. Soc crític amb el nivell de democràcia que tenim, però no té punt de comparació amb la dictadura. Que no només implicava que partits i sindicats estiguessin prohibits, sinó que afectava els costums, la llengua, les universitats. I ara, o som capaços d’omplir la democràcia de continguts que ajudin el benestar de la gent o serà difícil de convèncer-los amb paraules.

Utilitza el terme “antifranquisme tou” per definir l’ambient polític a la seva família.
Sí. És un concepte que vaig escoltar del Joaquim Nadal, que expressa el que passava a moltes cases. La gent que havia viscut la guerra no en volia parlar i molts volien, a Catalunya, que s’acabés la dictadura però no es comprometien amb l’antifranquisme actiu. La meva família era catalanista i havien participat en alguna activista cultural, però mai se’ls va passar pel cap fer cap acció obertament antifranquista.

Era una família de classe mitjana.
Sí. El pare era oficial de notaria i la mare havia treballat d’administrativa en una empresa d’aquí, de Sant Feliu. 

I l’avi, subscrit a Destino.
Sí. L’avi que vaig conèixer. L’altre, que havia conegut en Macià, va morir el 1932. L’avi em va subscriure a Cavall Fort perquè deia que volia que conegués la llengua i va ser actiu en el pla cultural, en la creació del Premi Martí Dot de Poesia junt a l’escriptora Joana Raspall. Per tant, aquest activisme cultural sí, però amb una por terrible pels pares que a mi em passés alguna cosa.  

Explica com, a casa, de nit escoltava des del llit els consells legals que el seu pare, oficial de notaria, donava a pagesos de Sant Feliu que anaven a consultar-li. Va ser la seva primera vivència amb el món del dret.
Involuntària. La casa era petita, l’àvia vivia amb nosaltres i el pare necessitava un espai per despatx i jo un espai per dormir. La solució va ser desplaçar una llibreria molt gran empotrada a la paret i posar-hi el meu llit. I moltes nits escoltava els consells que donava el pare a persones que venien a fer-li consultes. Jo era molt petit i no sé si això em va influir, però mai se sap.

A la Salle teniem un germà que penjava la creu gammada en cada aniversari de la caiguda de Berlín i en el mecanisme central del rellotge apareixia cada minut el rostre de Hitler

Deia abans que el franquisme ho empeltava tot. M’ha impactat això que explica d’un dels germans de la Salle, Clemente, on va estudiar.
Aquest germà Clemente era un nazi que passejava pel pati amb el braç aixecat i posava la bandera amb la creu gammada en un pati interior en cada aniversari de la caiguda de Berlín en mans de l’exèrcit soviètic. Sembla que havia intervingut a instal·lar l’aparell central dels rellotges de l’escola, on cada minut apareixia una imatge d’Adolf Hitler.

Trobo que és bastant al·lucinant.
Ho és. És que no parlem de la postguerra sinó dels anys 60 i potser inicis dels 70. I el que trobo més fort és que la direcció ho tolerés. 

És a la Facultat de Dret on va entrar en contacte amb el PSUC, a través de Bandera Roja.
Exactament. Qui aleshores exercia una gran influència era Jordi Solé Tura, professor de Dret Polític. No es podia dir Dret Constitucional perquè no hi havia Constitució… Jo ja duia un bagatge catalanista de casa, però el mestratge de Solé Tura em va fer una persona d’esquerres. Estava relativament identificat amb Bandera Roja perquè la manera de tractar el tema nacional no m’acabava de convèncer. El 1975, quan Bandera Roja entra al PSUC i acabo la mili, jo hi entro a militar.

El seu primer càrrec elegit va ser regidor de Sant Feliu de Llobregat, en les primeres eleccions municipals de la democràcia, el 1979. Vostè volia ser regidor de Cultura, però li toca Governació, que és com comença a connectar amb el tema de la seguretat.
Sí, jo havia estat en entitats culturals a Sant Feliu, però l’alcalde em va dir que com que havia fet Dret, em pertocava Governació, que volia dir Policia Municipal i l’organització interna de l’Ajuntament. Ho vaig agafar sense ser conscient que això marcaria el meu futur professional. No era fàcil assumir que podia tenir responsabilitats sobre un cos policial. Més aviat la relació que hi teníem era que no ens enxampessin. 

Esquerra i policia en aquells moments devia ser una combinació complicada.
És veritat que a les forces democràtiques els faltava reflexió sobre aquest tema. En el Congrés de Cultura Catalana es va parlar de sanitat, urbanisme, llengua, però no de policia i seguretat. A partir d’aquest encàrrec, vaig anar llegint, formant-me i parlar amb molta gent, especialitzant-me en el tema de seguretat.    

Van tenir un cap de la Policia Municipal molt rellevant, Joan Delort.
Però això va ser més endavant, els anys 80. 

Era regidor de Seguretat quan va produir-se el 23-F. Aquella nit va tenir feina. Va prendre decisions.
Vaig contactar amb totes les forces policials establertes a Sant Feliu. Quan vam telefonar la Guàrdia Civil, la resposta va ser: “Estem esperant ordres”. Sense concretar més de qui les esperaven, però ens ho imaginàvem. Vam posar policia local de confiança en les proximitats de la caserna per vigilar si hi havia moviments. En canvi, la policia, que en aquell moment estava dividida entre Policia Nacional i Cos Superior de Policia, va tenir una actitud diferent. 

Vaig anar a la comissaria per parlar amb els seus caps i tots dos em van dir que estaven al servei de la legalitat. Els vaig dir si podien acompanyar-me a l’Ajuntament a comunicar-ho a l’alcalde perquè eren moments de neguit. I ho van fer. L’anècdota del moment és que mentre pujàvem per les escales, ens creuem amb un sindicalista i em pregunta discretament si em duien detingut…

Vostè va estar en llocs de responsabilitat institucional fins al 2015, quan deixa el Parlament. Just quan el procés entra en una fase més definitiva.
Fins al 2015 vaig participar en algunes dels moments vinculats al procés, com la declaració de sobirania feta pel Parlament i en la consulta del 2014. Quan ja no era diputat, el president Puigdemont i Joan Coscubiela, portaveu de Catalunya Sí que es Pot, van pactar que jo estigués en l’executiva del Pacte Nacional pel Referèndum, presidit per Joan Ignasi Elena. Era un àmbit molt transversal, amb gent que venia del PSC, Convergència, gent d’Esquerra, dels grans sindicats. Em vaig esmerçar en favor d’un referèndum pactat. Sempre he pensat que Catalunya té dret a decidir el seu futur, però tenia clar que això havia de ser pactant amb l’Estat. Sempre vaig estar per un referèndum pactat i en contra d’una DUI que em va semblar un error. Un error que ara alguns dels qui la van defensar reconeixen. En això tinc com a referència Josep Fontana.

En quin sentit?
Fontana, un dels millors historiadors que ha tingut el país, era un defensor del dret d’autodeterminació que va escriure que en l’ADN de Catalunya hi ha l’aspiració a la independència, però s’adreçava als independentistes amb advertiments seriosos, com quan es preguntava si Europa ens acolliria amb els braços oberts. Ell va dir que no creia en els contes de fades. 

Sí, recordo que això ens ho va dir en una entrevista.
En efecte. Jo en aquells temps escoltava coses que em preocupaven. Recordo quan es va preguntar a Gabriel Rufián què succeiria amb el control de l’espai aeri en cas de declaració d’independència, i va dir que no en tenia ni idea. Jo em recolzo molt en Fontana davant gent que només fa desqualificacions. Quan Puigdemont va decidir eliminar el Pacte Nacional pel referèndum i anar cap a la declaració unilateral vaig creure que havia comès un gran error. Va ser més èpic, però un error greu. Guardo dues imatges del 27 d’octubre.

Quines?
Una va ser la bandera espanyola penjada al Palau de la Generalitat que algú va dir a TV3 que seria despenjada. I TV3 es va passar hores mostrant la bandera, que continua allí. I l’altra imatge era la dels diputats al Parlament, que mostraven una preocupació extrema. Excepte els de la CUP, que curiosament van ser els únics que no van tenir ningú a la presó. Eren preocupacions justificades. 

Es mostra dolgut en el llibre per com va actuar l’independentisme l’octubre del 2017 i el paper d’ERC.
Mentre el president Puigdemont admetia en petit comitè que no hi havia res preparat, ni mediadors ni els Mossos ni cap suport internacional, es transmetia a la gent que era tot el contrari. En això TV3 hi va jugar molt amb el seu “Estem preparats”. Potser poden dir que estaven preparats per cobrir informativament el que passés, però el missatge subliminal era que el país estava preparat.   

No em va agradar el discurs de Coscubiela del 7 de setembre

Vostè s’ubicava en el sector sobiranista d’Iniciativa i reconeix que es va sentir incòmode per l’actitud de Joan Coscubiela. 
Sí perquè dins d’Iniciativa hi havia hagut dues maneres d’enfocar el tema nacional. Una que lligava amb el PSUC de Joan Comorera i Josep Benet, i una altra anomenada federalista que per mi era més una manera de dir no al dret a decidir. Amb Coscubiela som molt amics, vam fer la carrera junts, però en aquest tema no hem coincidit. El ple del 6 i 7 de setembre va ser, crec, un error de l’independentisme perquè per reformar l’Estatut calen dues terceres parts i s’entén que per un nou Estat hi ha d’haver la mateixa majoria. Però reconec que no em va agradar el discurs de Coscubiela.   

També detalla algunes escenes curioses entorn la sentència del Tribunal Suprem del 2019. El president Torra el va convocar.
Jo ja era fora del Parlament. Em van trucar per convocar-me a una reunió amb el president a la Casa dels Canonges. Em trobo l’expresident del Parlament Joan Rigol. Ens havia convocat perquè s’apropava la sentència i ens demanava una proposta de reacció que fos el més transversal possible. Vam preparar per separat dos textos i els vam lliurar a Presidència. Ja no en vam saber res més, més enllà d’una trucada donant-nos les gràcies. Ens van demanar sobretot que no diguéssim res, que fóssim discrets, com així va ser. Per més inri, un dia ens trobem filtrat als mitjans que ens havien fet aquesta proposta. Des de Palau ens van admetre que se’ls havia escapat dir-ho a la premsa. Això és molt poc seriós.

En fi…
La veritat és que el president Torra no ens va fer ni el més mínim cas. Crec que algú li devia suggerir els nostres noms i ell ho va fer, sent després del tot superat pels esdeveniments d’Urquinaona. En canvi, explico en el llibre que ell va venir a Sant Feliu a inaugurar una de les exposicions de roses i el president va donar la mà a la primera fila dels assistents, i un dels polítics presents, un senador de Ciutadans, li va negar la salutació. Jo, d’immediat, li vaig dir: “Jo sí que li dono la mà”. Cada cosa al seu lloc. Jo discrepo de com va actuar però era inacceptable que un tipus de Ciutadans es negués a saludar-lo.  

Elogia el major Josep Lluís Trapero.
No jutjo com està gestionant ara la direcció general de la Policia. Això a part. Quan jo era a l’Institut de Seguretat Pública, hi havia parlat sobre el risc que tenia que se’ls intentés forçar a trencar la legalitat. Un cos policial no pot trencar la legalitat. Un ciutadà, si ho fa, es juga un cop de porra, però un policia es juga la feina i la llibertat. Trapero era conscient que això no havia de passar, cosa que, en canvi, David Madí sí que ha reconegut que volien fer. Trapero va explicar en el seu judici que havia aplicat el que havia aprovat el Parlament, actuar amb proporcionalitat. El tribunal el va absoldre.     

Jo defenso el Trapero de l'1 d'octubre. Un cos policial no pot trencar la legalitat

Posa com a modèlica la sentència del magistrat Ramón Sáez que absol Trapero i tres processats més. 
Sí senyor, és modèlica. S’hauria d’ensenyar en tots els centres de formació policial de l’estat espanyol. Diu que els Mossos estan obligats a complir els principis dictats pel Parlament i, en base a això, l’absol. Ara ell ha fet la seva elecció personal d’acceptar la direcció general de la Policia, que és del tot legítima. Jo defenso el Trapero de l’1 d’octubre.  

Critica les dues sortides d’escena de Puigdemont, que segons vostè van deixar els caps dels Mossos als peus dels cavalls.
En el llibre reprodueixo una cosa que ell va escriure en el seu bloc quan jo era diputat, molt elogiosa, tot dient que amb la meva visió del dret d’autodeterminació sí que es podia pactar, i després em va proposar pel Pacte Nacional pel Referèndum. Sobre la seva sortida després del 27 d’octubre, considero legítim el que va fer tothom, tenint present un seguit de factors de tot tipus. Però soc especialment crític amb la seva vinguda l’agost passat, amb motiu de la investidura de Salvador Illa.

Per què?
Quin era l’objectiu? Teòricament, entrar al Parlament perquè se suspengués el ple. I que si el detenien també se suspengués. Aparèixer, parlar i marxar, deixant en una situació compromesa els Mossos quan ell ha estat president de la Generalitat, em va semblar molt malament.  

Queda molt per saber del procés. Vostè esmenta les incògnites encara en el camp del govern espanyol.
S’han anat sabent coses des de la part de l’independentisme, no totes, però des del costat del PP hi ha hagut un silenci sepulcral. S’ha amagat qui va ordenar les càrregues policials. Si la policia Nacional i la Guàrdia Civil van actuar com ho van fer va ser perquè algú els ho va ordenar. I hi ha un tema interessant: qui va decidir que s’havia d’anar a un lloc o un altre. Això tampoc era casualitat. Hi va haver algun poble on hi vivia poca gent però resulta que hi vivia un comandament dels Mossos. Per exemple. Algú va pensar. anem allà perquè farem mal especialment aquesta persona. Prefereixo no dir el lloc. Jo espero que si Junts, algun dia, es planteja algun tipus d’acord amb el PP, sigui igual d’exigent amb el PP com ha estat amb el PSOE, i que el PP expliqui què va passar l’1 d’octubre.  

I ara, què? Escriu en el llibre que estem en una situació que fa pensar en els anys 80, quan tocava fer país. 
N’estic convençut. És important que la gent sobiranista assumeixi que, a curt i mig termini, no hi haurà independència. Per tant, ens hem de plantejar què es fa. Crec que hem de tancar ferides del procés. En aquests moments, el que toca és fer nació, apostar més que mai per Catalunya, un sol poble, com deia Benet, incrementar l’autogovern, amb una situació a l’estat espanyol que ho permet, i protegir la llengua. 

El Pacte Nacional per la Llengua és una bona línia però s’ha de desenvolupar més. I demostrar a la gent que des de l’autogovern es poden millorar les seves condicions de vida. En Rodalies, en habitatge, en sanitat. Si no som capaços d’omplir de contingut social l’autogovern hi pot haver una desafecció important.  

Per una persona del PSUC com vostè, la Catalunya, un sol poble és ara més difícil?
Jo soc optimista, però és veritat que durant el procés es va tensar molt. Recordem els resultats de Ciutadans. En el tema del català, trobo que és una vergonya que hagin quedat 4.000 persones a l’any sense inscriure’s a places de català perquè no hi havia places. Això no és culpa de Madrid, sinó del Govern. Siguem una mica coherents.  

És una vergonya que hagin quedat 4.000 persones a l’any sense inscriure’s a places de català perquè no hi havia places. Això no és culpa de Madrid

En el llibre fa moltes referències a la seva activitat internacional i als dirigents que ha conegut. Un dels qui més esmenta és Enrico Berlinguer, líder del partit Comunista Italià i exponent de l’eurocomunisme. 
Per mi ha estat un referent important. Vaig ser al míting que va fer a la Monumental. La seva reflexió sobre l’eurocomunisme sorgeix del cop d’estat contra Allende a Xile. Berlinguer deia que no n’hi havia prou de guanyar unes eleccions sinó que calia una àmplia majoria que defensi la democràcia i els avenços socials. Va dir això davant la manca de llibertats a l’URSS, que era un handicap per les esquerres comunistes a Europa occidental, que no convencia ningú, a nosaltres els primers. 

Berlinguer també tenia la idea que calia conèixer a fons l’Estat. Una cosa que ho hagués hagut de fer l’independentisme. Si hagués d’esmentar algú altre seria Pepe Mujica, a qui vaig conèixer a Montevideo, on vam anar amb Miquel Caminal a explicar l’Estatut. Davant el deteriorament de la política, Mujica és la imatge del que hauria de ser la política. Però tampoc era Teresa de Calcuta. Va ser un guerriller. Sempre hem de contextualitzar. Mujica va actuar com ho va fer perquè era bona persona però també un combatent d’esquerres. A mi m’ha agradat molt la pel·lícula El 47, però s’hi amaga que el protagonista era del PSUC i de CCOO, i això explica com va actuar.     

Ha esmentat Montevideo i explica en el llibre que és la primera ciutat del món on es va fer un monument a Lluís Companys.
El primer cop que hi vaig anar, un company del Front Ampli m’hi va dur. Crec que el van erigir el 1944.