El café para todos va néixer com una eina política que servia per negar la singularitat de Catalunya i Euskadi. Però és evident que, en pocs anys, es va convertir en una manera de repartir diners a través de les estructures territorials del PSOE i el PP. Una part d'aquests fons públics, la de la superfície, ha tingut la funció de fidelitzar el vot als diversos territoris. El cas més emblemàtic és el dels subsidis a Andalusia i Extremadura, però aquesta mateixa filosofia ha estat el criteri essencial en el repartiment dels fons del finançament autonòmic.

Però l'iceberg sempre és més gran del que sembla. També hi ha hagut un component submergit del café para todos, basat en els fluxos de diner opac que s'han vehiculat a través persones i empreses de l'entorn dels diversos partits polítics. A Catalunya això ha passat igual, però no fins el punt de ser l'única raó de l'existència de les estructures autonòmiques.

Per això quan els mitjans públics valencians -asfixiats pels deutes- han deixat de ser aprofitables com a negoci s'han tancat. Durant dues dècades, la RTVV s'ha expremut al màxim. Ha servit per comprar tertulians madrilenys a 800 euros l'estoneta, ha generat directius que assetjaven sexualment les presentadores, s'ha muntat un negoci permanent amb les productores de l'entorn del PP... I, al final, les llistes negres tenien més noms que les blanques.

El PP valencià no volia uns mitjans públics. I menys encara uns mitjans públics en català. Només eren una excusa per omplir i omplir-se les butxaques. Tot molt previsible. L'única sorpresa és que els ciutadans sí que s'han cregut el país. I ara reclamen el que és seu des de les enquestes i des del carrer. Lluita i futur.