La política pot donar girs espectaculars en qüestió de pocs dies. O d'hores. El PP estava a punt d'assaborir aquest dilluns el que hagués estat una victòria impensable fa pocs dies, cobrant-se el cadàver polític de Pedro Sánchez. Però s'ha hagut de quedar amb un pam de nas. L'anunci del president espanyol que continuarà "encara amb més ganes" a la Moncloa ha tornat a deixar astorats propis i estranys. La decisió de Sánchez assenyala també uns límits clars a la pretensió dels ideòlegs de l'estratègia de la tensió, que té dos puntals clau: mitjans d'agitació ultra i un sector de la branca judicial.
Des del punt de vist de l'escenificació, els 5 dies de "reflexió" de Sánchez han suposat posar el focus sobre l'estratègia d'oposició de la dreta espanyola. A mesura que passaven els dies s'anava imposant la idea que l'operació de descrèdit del líder socialista havia trobat el taló d'Aquil·les del líder del PSOE. Mentre s'ha anat obrint la possibilitat que Sánchez llancés la tovallola, el PP ha endurit el seu discurs agressiu i amb creixents atacs personals contra el líder socialista.
Aquest dissabte, des d'Ulldecona, Feijóo va posar al mateix sac el president espanyol i Carles Puigdemont, afirmant que tots dos tenen el mateix problema: "Han de retre comptes a la justícia". La insistència del PP a llançar l'acusació de corrupció contra Sánchez -a través de la denúncia de Manos Limpias contra Begoña Gómez- és la resposta als escàndols que han esquitxat el partit i més recentment la parella d'Isabel Díaz Ayuso. Però és el súmmum d'una deriva radical que ve de lluny.
El líder del PP i els màxims dirigents del partit han acusat Sánchez de violentar la "llibertat de premsa" per rebutjar la campanya de l'anomenada fachosfera digital contra ell i la seva família. Potser el moment màxim va arribar quan el cap de l'oposició va dir que no es veien tants tics autoritaris en un president des dels temps de Franco.
Feijóo ha entrat en una espiral de sortida difícil. Aquest dilluns, ha qualificat la declaració institucional de Sánchez com la més "perillosa" de les que ha fet i l'ha considerat una "amenaça per a la democràcia". És un discurs no homologable amb el de gairebé cap altre partit de dretes de la UE, amb l'excepció d'Hongria i, potser, Polònia.
El cost de barrejar-se amb Manos Limpias
Els estrategues de Génova deuen haver calculat el cost de barrejar-se amb Manos Limpias. Donar impuls a la denúncia del pseudosindicat ultra -que ara amenaça d'aportar "més proves" contra Begoña Gómez i d'obrir foc judicial contra el mateix Sánchez- indica que el nucli dirigent dels conservadors està desfermat per intentar arrossegar el líder socialista fins al penya-segat.
En la seva declaració institucional, Sánchez ha volgut crear un marc mental on situar la seva reflexió: l'amenaça de la "política del fang", que ha dit que no és exclusiva de l'estat espanyol, sinó que forma part d'un "moviment reaccionari mundial". En aquests moments, el PP s'alinea amb l'estratègia deslegitimadora que el moviment trumpià ha dibuixat quan acusa el govern demòcrata de ser una amenaça per a la democràcia. Donald Trump mai ha reconegut els resultats del 2020 (el PP no ha anat tan lluny, però va jugar a insinuar irregularitats en el vot per correu el 23-J), invoca els valors de la Constitució que assegura defensar en exclusiva, acusa Joe Biden de lliurar el país a "l'esquerra radical" i equipara els demòcrates al règim de Veneçuela.
La judicialització de l'oposició
El PP té pressa, no vol que la legislatura es consolidi i de la mateixa manera que els republicans nord-americanes temen la franja ultra de l'electorat, Feijóo està obsedit per evitar que Vox li arrabassi més vots i resta sotmès als criteris del bloc Aznar-Ayuso-mitjans conservadors madrilenys. Crida l'atenció el mimetisme amb què Génova segueix les estratègies del trumpisme, tant pel que fa al recurs a l'univers de mitjans digitals ultres com en el que es pot anomenar judicialització del combat polític contra l'adversari. En aquests moments, hi ha un front judicial obert als EUA que va començar fa anys.
Un Senat de majoria republicana va impedir cobrir una plaça al Tribunal Suprem al final del mandat de Barack Obama que hagués desequilibrat del costat progressista l'organisme. Després, amb Trump ja a la Casa Blanca, els senadors republicans van facilitar la designació de fins a tres magistrats conservadors. L'actual Suprem és el que ha obert la porta a restringir el dret a l'avortament, que s'ha convertit en una batalla a nivell federal. Un dels fills de Biden, Hunter, afronta un seguit de causes judicials, entre elles les de suborn mentre feia negocis a Ucraïna, basades en un testimoni que s'ha demostrat fals. I tot això mentre Trump ha de respondre de més de 90 acusacions.
L'estratègia del fang i l'ús al poder judicial són elements comuns de l'estratègia de la dreta populista. Mitjans pseudoperiodístics i jutges s'han convertit en les noves armes per desestabilitzar governs elegits democràticament. Però aquesta via necessita assolir els seus objectius amb rapidesa. Aquest cap de setmana semblava haver-lo aconseguit a Espanya. De moment, hauran d'esperar.