En aquest país passen coses extraordinàries. Ahir a la reunió del Cercle d'Economia que se celebra a Sitges, un cadàver polític com és Alfredo Pérez Rubalcaba debatia amb un altre polític que es resisteix a convertir-se'n, Josep Antoni Duran i Lleida.

El dimissionari líder del PSOE intentava vendre la màgia d'una tercera via. En diu reforma federal. La cara d'en Duran era un poema. Ni tant sols de resignació. El líder d'UDC se'l mirava murri i li deia amb el gest, el to i la paraula que això de reformar constitucions no va enlloc. En Duran matant ell mateix una tercera via!

“No vull marxar d'Espanya, però no em quedaré si em desfiguren!”. Una frase lapidària. Duran que fa quatre mesos va advertir que esdevindria independentista quan ell ho decidís i no li ho decidissin altres per ell, ja comprova sense escarafalls que a l'altra banda ni tant sols paren l'orella. Fins i tot, davant els empresaris del BOE va tancar files amb el president de la Generalitat, Artur Mas.

A més, Unió té dues figures clau i imprescindibles en aquest procés. En primer terme, l'obsessiva vicepresidenta, Joana Ortega, que rau capficada de manera malaltissa en tenir tot preparat i amb totes les previsions possibles pel 9-N. Més enllà de tenir urnes, controlar el registre de votants o la distribució dels funcionaris, insisteix en trobar-se i convèncer els alcaldes perquè no pateixin.

La vicepresidenta sap que els alcaldes tenen policies locals i les claus dels col·legis electorals. La vicepresidenta colla funcionaris, assessors i col·laboradors en llarguíssimes sessions de treball. Només cal veure com aquesta setmana es va encarar amb una mala llet inèdita en ella amb el diputat popular Joan Roca per defensar el procés.

L'altra peça clau és el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, que controla el que en diríem una estructura d'Estat bàsica: la del monopoli de la força. Espadaler frisa per poder acomodar els Mossos perquè el dia 9-N tinguin una “legalitat” amb què emparar la consulta i que no hi hagi sorpreses ni abandonaments comprometedors en els moments més delicats. Tots tres tenen ara, suposadament, la màxima confiança de Mas.

Unió, doncs, rondina, gemega i toca sovint allò que no sona, però aquí està. De moment, a cinc mesos de la consulta, treballa pel procés malgrat que la seva lleialtat algun cop grinyoli per dir coses que no toquen quan no toquen i que no van més enllà.

Suposo que en tot això hi ha hagut molta feina. Això és una bona notícia. En canvi, Can Vies, es miri per on es miri i miris la banda que es miri, és una mala notícia. Ves que quan s'ha assolit que els d'ordre estiguin per la feina, no l'espatllin els que se suposa que lluiten per canviar l'ordre.