"El jutge encarregat del Registre escoltarà al peticionari, especialment per comprovar el grau d'adaptació a la cultura i estil de vida espanyols", especifica la llei de l'Estat per concedir la nacionalitat a un estranger. Per cert, sense especificar el més interessant, que és el que els jutges han d'entendre per un estil de vida espanyol. Un cop demostrat el que sigui (que sap qui és Belén Esteban, potser?), el sol·licitant haurà de jurar o prometre fidelitat al rei i obediència a la Constitució i a les lleis". Déu n'hi do.

"Serà un factor determinant", deia ahir el portaveu del Govern, en referència al coneixement del català per part dels immigrants que sol·licitin processos d'arrelament, reagrupament familiar o renovació de residència. És la diferència entre ser un estat o només un territori de residència. L'estat, en matèries constitutives, sempre té un punt d'arbitrarietat, com la referència a l'estil de vida espanyol. El coneixement de la llengua, en canvi, és un factor objectiu que ni tan sols es considera excloent.

Sigui com sigui, la Generalitat ha d'aplicar el criteri amb prou rigor com per fer-lo una condició necessària. Perquè, en aquest cas, hi ha en joc bastant més que la credibilitat d'una administració.