Fa més de deu anys, l’analista nord-americà Thomas Frank va escriure l’assaig Què passa amb Kansas?. Hi explicava com la dreta més agressiva s’havia fet amb l’hegemonia ideològica als Estats Units. Per resumir-ho de manera simple: com és possible que una part significativa de les classes populars votin candidats que propugnen polítiques que van directament contra els seus interessos? És una lectura recomanable. No només per entendre la política nord-americana, sinó també entorns més propers. El cas del candidat Donald Trump ve a tomb per mostrar l’èxit de determinats missatges.

Donald Trump s’ha convertit en la gran estrella de la precampanya electoral als EUA. El seu estil de pinxo de saloon l’ha convertit en l’ídol d’un sector de les bases republicanes, les més primàries. Els mitjans, sempre delerosos de noves "joguines" amb què entretenir la gana en una campanya llarga, li han donat espai. Les declaracions provocatives contra els seus contrincants, contra els mexicans, contra les dones, contra els periodistes, han donat a Trump una popularitat desproporcionada i, ai!, efímera.

Una campanya presidencial nord-americana és, abans que res, una gran trituradora d’expectatives. Quan comencin les primàries pròpiament dites -a començaments de l’any vinent-, hi haurà un munt de “cadàvers” estesos. Els aspirants marginals que hagin arribat políticament vius als primers Estats que celebrin primàries, seran aviat bandejats. Quan arribi la primavera, quedaran pocs candidats dempeus. El fenomen Trump està destinat a ser passavolant. Potser la seva fortuna li permetrà resistir una mica més. Si les seves ganes de jugar són moltes -cosa improbable-, aixecarà una candidatura independent que traurà als republicans uns vots preciosos.

El fenomen Trump és, en ell mateix, anecdòtic. No deixarà res. Té més interès mirar d’entendre com és possible que candidatures com la de Trump hagin trobat oxigen en determinats mitjans de comunicació i en franges significatives de l’electorat. No és la primera vegada que figures amb un discurs similar -contra els drets civils, contra els immigrants, contra els col·lectius febles- han rebut alè.

Des dels anys vuitanta, exponents de l’extrema dreta han trobat espai mediàtic en l’escenari polític dels EUA. Es deien Pat Buchanan, Jerry Falwell, Pat Robertson… Dirigents demagògics que feien un còctel de referències bíbliques, intolerància i simplisme. Els anys seixanta i setanta, personatges així eren inversemblants. El liberalisme -el “progressisme” en el vocabulari polític dels EUA- mantenia un predomini en la cultura i les idees. Ara és diferent. El conservadorisme es va rearmar des del triomf de Ronald Reagan el 1980, i es va afanyar a “despertar” una Amèrica suposadament oblidada per les elits de Washington i els grups d’interessos. La paradoxa de les darreres dècades de la política nord-americana és que els qui han fet un discurs més populista i aparentment antielitista han estat els candidats del Partit Republicà, el més vinculat al "gran diner".

El discurs de Trump molesta ara molts dels qui, en el fons, pensen semblant. El multimilionari, fent caricatura d’ell mateix, ha cremat les seves opcions. Però una part rellevant dels republicans pensen com ell. El reaganisme moral és el que ha permès la proliferació de Trumps arreu. També a l’estat espanyol, on la FAES fotocopia els guions del Tea Party, convenientment depurats. Trump passarà, però no tant, els corrents de fons que permeten que discursos com el seu, més edulcorats, acabin imposant-se.