L'Espanya de sempre necessita un dolent. Un de sol. Algú pervers que exerceixi la funció de la maldat absoluta, de la bogeria destructiva, de la traïció conspirativa. En aquest paper s'hi han anat succeïnt diversos personatges que han servit per donar conversa a les tavernes dels pobles i per cohesionar les cantines dels militars. Un d'ells va ser, en el darrer franquisme, Santiago Carrillo. Però el vell comunista, passats uns anys, va ser substituït per Jon Idígoras. De l'Astúries roja a l'Euskadi insurrecta.

Temps després, Xabier Arzalluz va guanyar el següent càsting i va quedar-se el paper. Les seves frases s'acompanyaven d'un -molt ben estudiat- rictus de menyspreu quan pronunciava la paraula Madrid. A Catalunya, aquell va ser el moment màxim de la tradicional bascofília. Arzalluz, sempre altiu, contrastava amb les maneres d'un Jordi Pujol encadenat a aquell cove i entregat a l'humil tràfic de peixos. I així va acabar el segle XX.

Però el nou mileni va canviar els gustos populars. Va aparèixer Josep-Lluís Carod-Rovira i, des d'ell, els dolents oficials han estat, sobretot, catalans. A Carod el va succeir -amb un brevíssim parèntesi protagonitzat pel lehendakari Ibarretxe- Joan Laporta, aleshores president d'un Barça escandalosament català. Personatges malèficament antiespanyols, tots ells.

I ara li toca a Artur Mas. El problema és que no fa declaracions provocatives, no aixeca la veu i no replica mai quan l'insulten. Sembla racional, parla idiomes i té aspecte formal i educat. Ni tan sols sembla que l'importi que li hagin assignat el paper... Així que potser aquesta vegada tenen raó. Potser aquest cop tenim sort i és el pitjor de tots.