La victòria d’Ada Colau a Barcelona ha agafat més d’un amb el peu canviat. Que un partit sense una definició clara en la qüestió nacional i en l’actual context polític que viu el país hagi estat capaç de guanyar l’alcaldia, genera dubtes sobre un fet que, a priori, tothom donava per superat; sense un programa clar sobre la independència de Catalunya no es pot aspirar a guanyar res a les urnes. Si fins ara havíem cregut que les formacions alineades en la gama del blanc o del negre tenien les de guanyar, la victòria de Colau ha trencat aquesta presumpció tot donant ales a aquells que aposten per encarar el 27-S com unes eleccions autonòmiques i no com les plebiscitàries que defensen els partits independentistes.

La confluència d’esquerres que s’albira pot arribar a ser una gran pedra a la sabata per CDC, ERC i la CUP, interessats en que el debat pivoti, fonamentalment, sobre el sí o el no a la independència de Catalunya. ICV, Podem i Procés Constituent no lliuraran aquesta batalla, i intentaran canviar el caire de les eleccions venent allò que ha elevat Colau als altars; renovació, anti-corrupció i transparència. Tot això amanit, això sí, amb una defensa del dret a decidir del poble català. Aquest discurs que intenta fer virar l’eix electoral pot anar a la mida d’aquell elector catalanista però que no té la independència com a prioritat, un perfil que ocupa encara un elevat percentatge en moltes enquestes i que fàcilment rebutjaria una llista unitària si és encapçalada per algú com Mas, centre dels atacs de l’esquerra per les retallades, les privatitzacions i la seva proximitat amb les corrupteles d’algunes elits catalanes.

El perill d’aquest 27-S és que la confluència i el seu calculat posat sobiranista acabi essent més atractiva que no les forces independentistes, barrejades en el fangar de la llista unitària. El debat sobre el com li treu força al què, i això, a l’independentisme, li juga en contra. CDC, ERC i la CUP tenen una majoria electoral justa, i és probable que el votant indecís sigui el que decanti la balança. Aquestes formacions tenen ara un competidor, i, paradoxalment, no és ni Ciutadans ni el PP.