A principis de l'any 1453 la capital bizantina era el darrer reducte de mil anys d'història de l'Imperi Romà a Orient, cristianitzat per Constantí el Gran, el fundador de la ciutat. Però en aquell moment un altre Constantí, l'últim emperador, sabia que a l'altra banda de les muralles hi havia un exèrcit formidable, amb 258.000 turcs armats fins les dents que esperaven el moment de l'assalt. Va ser aleshores quan Constantí va comprovar que els membres del seu Consell estaven discutint, aferrissadament, sobre quin és el sexe dels àngels i, simultàniament, sobre si el diable és de grans dimensions o si passa pel forat d'una agulla. Van morir tots.

Les discusions bizantines tenen això, mai no poden tancar-se perquè són impossibles de comprovar. I, sobretot, impedeixen prendre les decisions més importants, incloses les vitals. Per això la llista/llistes que encenen els ànims del sobiranisme són del tot bizantines; ningú no pot assegurar, amb certesa, que una opció sigui millor que l'altra i, de moment, el debat paralitza un procés que hauria d'entrar en fase resolutiva.

Hi ha solucions: Un pacte global sobre els noms dels independents, que després es repartirien per les dues llistes; la renúncia d'un dels dos líders a encapçalar una candidatura única; fer una llista de consens a partir del resultat matemàtic de les municipals; una llista de l'ANC; dues llistes amb noms creuats... En fi, que no és necessari que decidim si el diable és gran o petit, el que cal és que tinguem molt en compte que té un estat.