En defensa d'Esquerra

Jordi Fàbrega i un grup d'independentistes signen una carta a favor del partit i li reclamen renovació interna, enfrontament amb Espanya i voluntat d'obertura per ser pal de paller

Publicat el 06 de novembre de 2010 a les 09:52
Fàbrega, cremant el Decret de Nova Planta al Fossar de les Moreres, la Diada Nacional de 2010.

Un grup de mitja dotzena d’independentistes més o menys rellevants –entre els que destaca Jordi Fàbrega- ha signat una carta pública en favor d’Esquerra Republicana, a la qual defensen enfront de la criminalització de la qual creuen que està essent víctima, i al mateix temps reclamen que aquest partit s’obri més a la societat i a d’altres organitzacions per tal d’esdevenir el pal de paller de l’independentisme del futur.

El més conegut dels signants és Jordi Fàbrega, president de Decidim.cat, la plataforma que aglutina un miler de càrrecs públics pel dret a decidir, i que també és delegat de la Generalitat a la Catalunya Central. Fàbrega forma part de l’Entesa pel Progrés Municipal (EPM) una organització vinculada a ICV. També és alcalde de Sant Pere de Torelló (Osona) i ha destacat en els darrers anys com un dels principals punts de referència de l’independentisme català.

La carta, que ha estat donada a conèixer avui pel diari El Periódico, estaria subscrita també per d’altres persones, de les quals el rotatiu no en detalla els noms, i que serien, per exemple, Gerard Fernández (PDD), Hermen Llobet, que havia estat membre de l’MDT fa uns vint anys, Sergi Perelló (Intersindical CSC), Ramon Moragues (UM-9, de Sant Pere de Ribes), i Antoni Ribas, independentista històric detingut els anys 80.

Tot i que el diari barceloní –citant fonts republicanes- dóna per fet que els signants ingressaran a ERC, Fàbrega ha declarat aquest matí a Nació Digital que “jo no tinc previst afiliar-me a ERC en els propers mesos, i tot el que es digui en aquest sentit són especulacions periodístiques. Una altra cosa és que després de les eleccions ERC arrenqui un procés de refundació amb aires nous, amb un esperit d’obertura molt ampli i que es proposi esdevenir de debò el lloc de confluència dels independentistes, en un marc de treball conjunt i unitari amb altres grups polítics i socials del mateix àmbit”.

Fàbrega creu que la carta –que ha negat a ND que signi com a delegat del Govern, tot i que en el diari hi surti així- no ha de ser interpretada com un xec en blanc a ERC, sinó com una “exigència i com una crida perquè assumeixi una responsabilitat davant de la missió històrica que passa per la confrontació directa contra Espanya, i per la recerca de la unitat d’acció per la independència”, ha explicat a Nació Digital.

Les gestions d’ERC per aconseguir eixamplar els seus suport de cara a unes eleccions que se li presenten molt difícils van començar fa uns mesos per iniciativa directa del seu màxim dirigent, Joan Puigcercós, i van incloure l’oferta a determinats independentistes d’incorporar-se, fins i tot, com a convidats sense carnet a les reunions de l’executiva nacional dels republicans. Però el grau de desgast que ha estat patint Esquerra hauria impedit que s’aconseguís la formació d’un lobbi prou potent com per donar un gran cop d’efecte abans de les eleccions.

La idea inicial del col·lectiu signant era que el document es difongués després del 28 de novembre, però per part d'ERC hi ha hagut una voluntat molt insistent que aquestes adhesions juguin en favor del partit de cara a les eleccions: "Una patacada d'Esquerra seria dolenta per a tot l'independentisme, estigui en el nostre partit o no, i cal fer el possible perquè això no passi". ha comentat una font oficiosa d'Esquerra a Nació Digital.

És així que aquesta carta-manifest no inclou cap crida ni al vot ni a l’afiliació al partit, sinó que més aviat situa l’horitzó polític en la fase postelectoral, a l’entorn de com haurà de ser la futura ERC a l’oposició. Perquè, això sí, hi ha el convenciment en el partit i en el seu entorn que aquesta vegada no es pactarà amb ningú que no garanteixi un referèndum d’independència dins la legislatura. I com que aquesta és una possibilitat descartada tant per CiU com pel PSC, el destí segur d’ERC sembla ser l’oposició.

Amb aquest pronunciament polític, Jordi Fàbrega recupera la seva vinculació a ERC, partit en el qual havia militat entre 1989 i 1993, i al que es va incorporar procedent del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), on era des de 1986. Després de deixar ERC per discrepàncies amb l’aleshores secretari general Àngel Colom, va impulsar una plataforma municipalista, l’Entesa pel Progrés Municipal, que manté un acord de coalició als ajuntaments amb ICV, i és alcalde de Sant Pere de Torelló des de 1999. I sens dubte que en aquest procés d’apropament ha funcionat una vella “química” existent entre Joan Puigcercós, actual president d’ERC, i Jordi Fàbrega, ja que tots dos havien estat els màxims dirigents de les Joventuts del partit, les JERC, l’any 1990.

Fàbrega també ha comentat a Nació Digital que veia que l’independentisme “ho té complicat per seguir avançant dins d’Iniciativa per Catalunya, ja que hi ha resistències dures, tant de sectors veterans com de joves”. Els gestos que ha efectuat ICV d’apropament cap al sobiranisme en els darrers temps “no són suficients per allò que ja li cal aquest país”, ha assenyalat a ND.

La radicalitat independentista del delegat del Govern a la Catalunya Central –càrrec que ha ocupat durant tot el segon tripartit- l’ha portat més d’un cop arran de la destitució en els darrers anys. Tanmateix, ni el president José Montilla ni el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira van voler assumir la responsabilitat de la seva decapitació, i així ha anat mantenint-se en el lloc fins avui. La darrera d’aquestes "crisis" es va produir quan Fàbrega va cremar el Decret de Nova Planta al Fossar de les Moreres el passat Onze de Setembre. Uns dies abans, havia presidit la celebració de la primera assemblea dels municipis desvinculats de la Constitució espanyola, celebrada a Port de la Selva (Alt Empordà).

- Veure referències sobre Jordi Fàbrega a Nació Digital

...........................................


Text de la carta

28 de novembre, compromís per la independència

La sentència del Tribunal Constitucional, la resposta ciutadana multitudinària clamant per la independència el 10-J, les més de 500.000 persones que hem participat en les consultes sobre la independència en més de 450 municipis han marcat un abans i un després al nostre país. El debat sobre la independència és present en el conjunt de la societat i de les opcions polítiques.

Vivim en un context de crisi econòmica sense precedents, agreujat per una retallada de la despesa pública que afecta seriosament les polítiques socials. L'atur afecta ja el 16%, de la nostra societat, el 18% de la població viu al llindar de la pobresa, les administracions del nostre país viuen en una situació d'asfíxia econòmica. La disminució de la recaptació directa, però sobretot l'espoli fiscal depredador que ens imposa Espanya i que ens substrau el 10% (PIB) de la riquesa que generem cada any, i que mai retornen en forma de serveis al principat de Catalunya. De cada 10 anys que treballem, un el dediquem a pagar uns impostos a un Estat que no ens dona cap contraprestació a canvi. Això, en un context de crisi econòmica i de decisió unilateral per part de l'Estat, d'aplicar retallades en els drets socials i laborals als nostres pensionistes, els nostres treballadors públics, privats i autònoms.

Pensin i reflexionin; hi ha una sentència del Tribunal Suprem alemany davant la reclamació del land de Baviera que havia de pagar més del 4% del seu PIB al Govern central alemany, i el tribunal suprem va resoldre que cap land d'Alemanya podria aportar més enllà de 3,6% del seu PIB al Govern central, ja que posava en perill el desenvolupament mateix del territori propi, nosaltres paguem el 10%, la pregunta és, què podríem fer els catalans i catalanes amb aquest 10% que deuen ésser uns 18.000 milions d'euros l'any 2010? I no només les coses que podríem fer, sinó de les coses imprescindibles que deixem de fer (en recerca i posicionament econòmic del país, infraestructures, integració social...) de forma que la seva manca determina la nostra mort econòmica per combustió lenta que es combina amb l'ofensiva judicial, política i mediàtica en el flanc sociocultural i identitari.

Catalunya viu immersa en una situació difícil a nivell social i de crisi de valors, desapareix la cultura de l'esforç i estem ofuscats entre el desànim i el català emprenyat, però a sobre no tenim la capacitat de poder decidir sobre el nostre futur per nosaltres mateixos. Constantment estem supeditats als designis de l'Estat central, és en aquest context que cal més que mai superar el marc autonòmic i afrontar sense renúncies i decididament la via de la nostra independència nacional. No sols per consciència nacional, sinó també per sentit comú i aquí no sols hi hem de treballar els independentistes, sinó sobretot els que no ho són.

L'independentisme és també social, hem d'acceptar amb normalitat que la llengua castellana també és la llengua pròpia de moltes persones del nostre país, que hi pot haver ciutadans que tinguin sentiments vers Espanya i alhora estar d'acord amb la independència. Hem de saber sumar i no restar, hem d¿aprendre a positivitzar i no negativitzar, a construir i no a destruir, a ésser generós i no mirar pels propis interessos personals o de partit. La independència sols la podem aconseguir des de la cohesió del país i amb tots plegats, no hi sobra ningú i hi falta tothom.

En el marc del Govern d'entesa o popularment dit tripartit, ERC ha realitzat una tasca de govern en polítiques que no s'havien realitzat mai al nostre país. Malgrat tot, la percepció social és negativa. Nosaltres entenem que això no és just. Sectors polítics i socials criminalitzen ERC pel seu pacte amb en Montilla, però no per les seves polítiques socials o nacionals. Cal reconèixer-li a Esquerra la tasca feta en la construcció nacional des de la Generalitat. Impulsant lleis estratègiques (cinema, vegueries, consultes...) o desplegant i fomentant polítiques en l¿àmbit del turisme amb identitat, el petit comerç, la indústria, els ajuts al món municipal com mai havien tingut, o les polítiques públiques amb els sectors més desafavorits ...

Nosaltres pensem que el país s'ha de gestionar en el dia a dia i donar resposta a les inquietuds i les necessitats immediates. No creiem en falses promeses d'una independència que ha d'arribar el dia de Reis. No creiem en purismes d'última hora destinats a reescalfar una parròquia ja convençuda. El país ja acumula massa frustracions per confiar en propostes express que no fan sinó aplanar farines a aquells que prometen un concert econòmic que quan tocava no van reclamar i que el sentit comú de qualsevol ciutadà que no sigui devot dels miracles és suficient per veure que si l'Estatut no ha estat possible, això encara menys.

Aleshores, quin és el camí? Per nosaltres no és altre que el d'obrir un procés democràtic cap a la independència, cercant la confrontació política i institucional amb l'Estat. Allò que no ens reconeixen ni ens deixen exercitar, com és l'autodeterminació.

Ara és l'hora de la insubmissió vers Espanya, i per això volem fer una crida a ERC com a únic partit independentista i d'esquerres fins ara amb presència parlamentària, del seu compromís cap aquesta via, gestionant el dia a dia, abanderant les polítiques socials des de l'esquerra no dogmàtica i sobretot cercant la unitat d'acció postelectoral amb les formacions polítiques parlamentàries i extraparlamentàries, formacions municipalistes, moviments socials i societat civil en general en el marc d'una majoria social que aprofundeixi en el  camí cap a la independència.

Per nosaltres ha finalitzat una etapa, s'ha forçat el màxim amb l'Estatut i s'ha demostrat que ja no tenim encaix a Espanya. Ara és l'hora d'encetar al costat de la gent valenta i amb il·lusió una nova senda, d'afrontar amb serenor, intel·ligència i responsabilitat els nous reptes que planteja el camí cap a la independència.

Pel compromís cap a la independència cal que ERC com a opció política sòlida d'esquerres i seriosa afronti aquesta nova etapa. Caldrà cercar complicitats amb altres formacions, espais polítics i socials del sobiranisme català en aquest nou camí en el marc d'una entesa nacional. De la seva força en depèn en gran part el futur de la nostra llibertat i del llegat que ens varen deixar Macià i Companys, però sobretot per les futures generacions, per elles val la pena que ens movem i ens comprometem. Nosaltres, així ho farem.

- Veure El Periódico