A Catalunya s'està assajant un experiment que mai no surt bé. Es tracta de trobar la manera de torçar una voluntat popular clara per la via de les pressions discretes, les maniobres de sotamà i les travetes dissimulades. Des de la societat civil, pràcticament ningú no dóna la cara contra la consulta, però s'intueixen advertències poderoses que enfanguen el camí que han traçat les urnes i el carrer. Això, per no mencionar l'asfíxia ordenada i executada des de Madrid.

Tot plegat segueix fil per randa el manual de la transició espanyola, que va aconseguir que les estructures del franquisme es mantinguessin intactes gràcies a una combinació d'amenaces explícites i eixamplament de la classe dirigent, amb aportacions provinents dels partits i organitzacions de l'oposició. Tot plegat, per tal de desmobilitzar la minoria més activa i, en paral·lel, atemorir una majoria molt despolititzada.

Però l'opinió pública catalana de la segona dècada del segle XXI no té res a veure amb la societat espanyola dels anys setanta. Avui dia aquest és un país amb una cultura política elevada, capaç de mobilitzar-se massivament i amb ciutadans que tenen criteri propi i el volen materialitzar. I si no es va acceptar la sentència del Tribunal Constitucional, encara es consentirà menys qualsevol intent d'estafa política provinent de les elits.

Aquest procés polític va començar des del carrer i el que ara es decideix no és si continua o no, sinó si l'impuls definitiu ha de tornar a venir des de baix.