08
de juny
de
2017, 22:00
Actualitzat:
11
de juny,
18:48h
Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i comandant suprem de les Forces Armades. Són els papers que la Constitució Espanyola reserva a Felip VI, que el 2014 va obrir un regnat immers en un mar de corrupció, inestabilitat política i un profund deteriorament institucional. Atiat per la caiguda de la imatge pública de la monarquia fruit dels successius escàndols protagonitzats per la seva família, com el cas Urdangarín, Felip VI ha mantingut públicament un discurs dur amb l’independentisme que ha farcit amb gestos hostils com el que va protagonitzar en negar-se a rebre a La Zarzuela a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Alhora ha escenificat un acostament amb la Generalitat i ha explorat tímidament vies de solució que van més enllà del "no" de La Moncloa. El 2015, Albert Rivera va dir d’ell que havia fet més per la unitat d’Espanya que el govern espanyol, però a part dels gestos, els discursos i les apel·lacions a la concòrdia, el monarca ha optat per mantenir-se calculadament al marge de la pitjor crisi política de l’Estat.
Més enllà del rol merament institucional que li atorga la Constitució, la seva incompareixença té com a mínim tres explicacions, segons els seus interlocutors. La primera és als llibres d’Història, i té un nom propi: Alfons XIII. El besavi de l’actual monarca es va implicar plenament i de forma erràtica en la deriva política del país, amb el conflicte català i la guerra del Rif de teló de fons, i després de donar suport a la dictadura de Primo de Rivera va acabar enfilant el camí de l’exili el mateix dia de la proclamació de la Segona República. El seu regnat va donar lloc a una nova paraula: "borbonejar", que Jorge Martínez Reverte defineix com la forma d’intentar dominar la política espanyola des de “l’avantatgisme, la falta de visió a llarg termini, el regat curt i la manipulació de voluntats que va caracteritzar el regnat d’un picar anomenat Alfons XIII”. Felip VI no vol ser acusat, com ho va ser el seu avi Joan de Borbó i en menor mesura també el seu pare, Joan Carles I, de ‘borbonejar’.
El segon motiu és que malgrat compartir l’objectiu, el monarca manté una discrepància subtil amb l’estratègia de Mariano Rajoy. Durant la ronda de contactes amb els líders de les formacions polítiques per a la formació de govern, Felip VI es va interessar per les fórmules que proposaven per solucionar el problema català, i va preguntar almenys en dues ocasions –durant les reunions amb Homs i Domènech- sobre l’oportunitat d’una reforma constitucional que trobi un nou encaix a Catalunya dins de l’Estat. Un enfocament exploratori que va més enllà dels postulats del president espanyol, contrari a obrir aquest meló. Amb el seu silenci i el seu discurs públic en favor de la “concòrdia”, Felip VI evita a tota costa un xoc amb La Moncloa que només pot afectar negativament el seu regnat.
La tercera explicació té a veure, precisament, amb aquesta necessitat de preservar la institució. El monarca espanyol va veure com el seu pare abdicava de forma precipitada després de ser objecte d’una campanya d’escarni per mèrits propis, però impulsada en bona mesura des de l’ala dreta del PP. Necessitarà les dues grans formacions espanyoles per assegurar la continuïtat de la monarquia, i de moment ja acumula una topada amb el líder del PP, que no va entendre que s’atrevís a encarregar a Pedro Sánchez la formació de govern després de la seva renúncia per manca de suports.
Malgrat que ha multiplicat les seves visites a Catalunya i ha recuperat l’antiga residència d’Alfons XIII a Barcelona, el Palauet Albéniz, el rol de Felip VI en la resolució de la situació a Catalunya ha quedat ofegat en un mar de cortesia institucional i per l’animadversió que desperta la seva figura com a símbol de l’Estat. El monarca se cenyeix estrictament al rol que li atorga la Constitució i apareix com un actor superat que ara per ara cap dels dos bàndols té en compte. Mentrestant, sembla còmode interpretant el paper de rei de palla que saluda i llegeix els discursos aprovats prèviament per La Moncloa, encara que això el porti a aguantar estoicament any rere any la ja tradicional xiulada de la final de la copa que porta el seu nom. 
Més enllà del rol merament institucional que li atorga la Constitució, la seva incompareixença té com a mínim tres explicacions, segons els seus interlocutors. La primera és als llibres d’Història, i té un nom propi: Alfons XIII. El besavi de l’actual monarca es va implicar plenament i de forma erràtica en la deriva política del país, amb el conflicte català i la guerra del Rif de teló de fons, i després de donar suport a la dictadura de Primo de Rivera va acabar enfilant el camí de l’exili el mateix dia de la proclamació de la Segona República. El seu regnat va donar lloc a una nova paraula: "borbonejar", que Jorge Martínez Reverte defineix com la forma d’intentar dominar la política espanyola des de “l’avantatgisme, la falta de visió a llarg termini, el regat curt i la manipulació de voluntats que va caracteritzar el regnat d’un picar anomenat Alfons XIII”. Felip VI no vol ser acusat, com ho va ser el seu avi Joan de Borbó i en menor mesura també el seu pare, Joan Carles I, de ‘borbonejar’.
Felip VI no vol ser acusat, com ho va ser el seu avi Joan de Borbó i en menor mesura també el seu pare, Joan Carles I, de "borbonejar"
El segon motiu és que malgrat compartir l’objectiu, el monarca manté una discrepància subtil amb l’estratègia de Mariano Rajoy. Durant la ronda de contactes amb els líders de les formacions polítiques per a la formació de govern, Felip VI es va interessar per les fórmules que proposaven per solucionar el problema català, i va preguntar almenys en dues ocasions –durant les reunions amb Homs i Domènech- sobre l’oportunitat d’una reforma constitucional que trobi un nou encaix a Catalunya dins de l’Estat. Un enfocament exploratori que va més enllà dels postulats del president espanyol, contrari a obrir aquest meló. Amb el seu silenci i el seu discurs públic en favor de la “concòrdia”, Felip VI evita a tota costa un xoc amb La Moncloa que només pot afectar negativament el seu regnat.
La tercera explicació té a veure, precisament, amb aquesta necessitat de preservar la institució. El monarca espanyol va veure com el seu pare abdicava de forma precipitada després de ser objecte d’una campanya d’escarni per mèrits propis, però impulsada en bona mesura des de l’ala dreta del PP. Necessitarà les dues grans formacions espanyoles per assegurar la continuïtat de la monarquia, i de moment ja acumula una topada amb el líder del PP, que no va entendre que s’atrevís a encarregar a Pedro Sánchez la formació de govern després de la seva renúncia per manca de suports.
Felip VI necessitarà les dues grans formacions espanyoles per assegurar la continuïtat de la monarquia, i de moment ja acumula una topada amb el líder del PP
Malgrat que ha multiplicat les seves visites a Catalunya i ha recuperat l’antiga residència d’Alfons XIII a Barcelona, el Palauet Albéniz, el rol de Felip VI en la resolució de la situació a Catalunya ha quedat ofegat en un mar de cortesia institucional i per l’animadversió que desperta la seva figura com a símbol de l’Estat. El monarca se cenyeix estrictament al rol que li atorga la Constitució i apareix com un actor superat que ara per ara cap dels dos bàndols té en compte. Mentrestant, sembla còmode interpretant el paper de rei de palla que saluda i llegeix els discursos aprovats prèviament per La Moncloa, encara que això el porti a aguantar estoicament any rere any la ja tradicional xiulada de la final de la copa que porta el seu nom.
Els monarques espanyols, al costat de Rajoy i Cospedal. Foto: Europa Press