Gennaro Ferraiuolo, professor de dret a la Universitat de Nàpols Foto: Josep Prat
El catalanòfil Gennaro Ferraiuolo (Nàpols, 1974), professor de dret constitucional a la Universitat de Nàpols Federico II, subratlla les diferències abismals entre una i altra convocatòries. De fet, recalca que la Lega Nord hi va donar suport, però com una mesura "propagandística". "Són propostes que neixen i acaben el mateix dia. Sempre que les porten, la Cort Constitucional les rebutja, i allà s'acaba", reflexiona.
En aquesta entrevista amb Nació Digital, Ferraiuolo reconeix la tasca d'internacionalització del procés independentista que està duent a terme la Generalitat de Catalunya, ja sigui per la via del Diplocat -"Fa unes setmanes van estar a Roma, i si bé a ningú no el van tornar independentista, van aconseguir fer conèixer un altre punt de vista sobre la qüestió catalana"-, ja sigui per les aparicions a la premsa italiana del president català, Artur Mas. "Quan la gent comença a llegir espera trobar-se un Mas semblant als líders xenòfobs Umberto Bossi o Mario Borghezio de la Lega... En canvi només hi veuen una persona formada, civil, amb idees clares, amb idiomes...", sentencia.
El catedràtic, que es mostra partidari de la unitat d'Espanya per bé que amb un canvi d'status quo, avisa que "no hi haurà mai una declaració prèvia de suport" per part de cap dirigent italià a la independència de Catalunya. "Però un cop feta la independència, la pròpia Espanya serà la primera interessada en reconèixer Catalunya. Seria un problema tenir un veí no reconegut amb qui es tenen vincles culturals, econòmics, socials. És de sentit comú pensar que s'acabarà trobant la manera", augura.
- Es pot comparar el referèndum del Vènet amb el català, tal com ho va fer la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría?
- Als diaris catalans i espanyols, des de fa més de dos anys gairebé sempre hi ha una referència a les demandes catalanes a les portades. A Itàlia hi ha hagut aquest referèndum, que va ser una iniciativa espontània, però també hi van haver dues lleis aprovades pel Consell Vènet al juny de l’any passat, sobre un referèndum d’autodeterminació. Si obres els diaris italians, aquest és un assumpte del qual ni se'n parla. La independència del Vènet no és tema de debat a Itàlia, mentre que sí que ho és a Catalunya i a Espanya, almenys des de la sentència de l’Estatut. Es tracta d’una qüestió en què catalans i espanyols estan cridats a confrontar-se. A Itàlia, als carrers això no és notícia. A més a més, aquestes lleis venetes van ser aprovades per partits que tenen una forta connotació estatal (Força Itàlia i Nou centre dreta). No se n’ha sabut res d’un debat intern per prendre aquesta decisió. Seria clamorós que PSOE o PP es posicionessin a favor del referèndum sobre la independència de Catalunya sense un gran debat públic ni un gran ressò mediàtic, oi? Aquestes iniciatives de la Lega són propagandístiques: neixen i acaben el mateix dia. Sempre que les proposen, la Cort Constitucional les rebutja, i allà s’acaba. No hi ha com a Catalunya una pressió posterior, un clamor en contra. A parer meu, crec que és fonamental veure la seriositat, l’arrel històrica d’aquesta reivindicació i, pel que he pogut llegir, la tensió, l’encaix entre Catalunya i Espanya és un tema que ve de segles enrere, una constant.
- A Itàlia no és així, doncs.
- No. A més a més, el que veiem és que la Lega és un partit que s’està estatalitzant. Té sintonia amb partits ultranacionalistes estatals com el Front National de Le Pen. La Lega forja el seu consens en temàtiques ideològiques d’extrema dreta més que no pas en l’aspecte territorial. Això li serveix com a instrument, com a propaganda en algunes fases, però ben ràpid es veu que té ben poca consistència.
- Tant la Constitució italiana com l’espanyola fan impossible qualsevol secessió unilateral d’una part del seu territori. S’hauria de canviar?
- No, seria com si una constitució preveiés el botó de l’autodestrucció. Em sembla que no hauria de ser possible, tot i que és cert que han d’existir vies per les quals determinades reivindicacions puguin expressar-se i legitimar-se. És una dada que la majoria de constitucionalistes espanyols, també els catalans, sostenen que la independència no és una opció constitucionalment vàlida. Al mateix temps, llegeixo importantíssims constitucionalistes espanyols que admeten que Catalunya necessita un tractament diferenciat per valorar la seva riquesa històrica, cultural, social. Ara bé, un cop admesa aquesta problemàtica, una situació d’immobilisme total que no dóna resposta pot crear les condicions per una crisi del sistema. En un context democràtic, de reconeixement de la pluralitat nacional, hi hauria d’haver negociacions per salvaguardar la unitat. Negar un problema, tancar-se en banda, pot esdevenir la causa de la ruptura, no l’instrument per la unitat. Tampoc al Quebec es permet la independència unilateral, però s’obliga a negociar entre les parts. En canvi, a Espanya hi ha hagut un tancament total a parlar d’una reforma territorial. Davant de la majoria social actual amb la reivindicació d'independència, l’actitud del govern espanyol em sembla poc conforme amb l’esperit democràtic d’una Constitució.
- A Madrid es parla de suflé, i que cal només deixar passar el temps, a que la crisi econòmica minvi, per exemple.
- Això ho diran els catalans, si té raó el govern espanyol... Però fins ara la mobilització s’ha mantingut alta per molt temps i, per tant, aquesta idea del suflé fins ara no s’ha confirmat. Segons la meva percepció, des del 9 de novembre s’ha rebaixat la tensió, però sabem que ara toquen municipals i després les anticipades, i caldrà veure si el nivell de mobilització es manté o no. Ara bé, fins ara sempre ha anat creixent, i la consulta del 9-N va ser una manifestació més, que quedi clar. Va ser l’enèsima prova de determinació dels catalans: la representació del gest de votar que s’ha negat. Cal veure que passarà en un futur, sobretot amb la incògnita de Podem i la desfeta de la unitat dels partits favorables al procés, indicatives d’alarma.
- El periodista Enric Juliana sempre parla de la ‘pulsió leghista’ del nacionalisme català. S’estableix des d’Itàlia un paral·lelisme amb la Lega?
- La gent a Itàlia té tendència a assimilar el que passa a Catalunya amb la Lega Nord. I sí, el llegeixo, però també he llegit articles en què el mateix Juliana desautoritza el paral·lelisme... De vegades és crític en excés amb què el nacionalisme assumeix determinades vessants de tipus leghista. La sensació que tinc és de diferència claríssima, són dos fenòmens totalment diversos. En l’imaginari italià, però, és cert que hi ha una confusió entre ambdós, tot i que la gran atenció d’aquests últims anys sobre el tema hagi millorat la visió que es té del nacionalisme català. El més interessant de tot és que periodistes com Marisol Brandolini, amb una clara sensibilitat d'esquerra, expliquin molt bé, a través de la seva feina, la diferència entre nacionalismes.
- I el teu entorn acadèmic entén el procés polític de Catalunya?
- En general, els constitucionalistes rebutgen la idea de secessió, que significa la ruptura de la unitat. La Constitució italiana és més tancada que l'espanyola, i no preveu la possibilitat, ni tan sols teòrica, de modificació de alguns principis fonamentals, entre els quals l'article sobre la unitat de la República. Per el que fa la percepció de l'opinió publica, els diaris italians, amb els temps, han ajudat a anar canviant una mica les coses. En aquest últim any hi ha hagut més quantitat de notícies sobre Catalunya, i sobretot més qualitat.
- El president Mas ha aparegut diversos cops en forma d'entrevista o escrivint un article en els mitjans italians. Ha tingut repercussió?
- Sí, entrevistes com la de la periodista Conchita de Gregorio a La Repubblica han ajudat, perquè quan la gent comença a llegir espera trobar-se un Mas semblant als líders xenòfobs Umberto Bossi o Mario Borghezio de la Lega... En canvi només hi veuen una persona formada, civil, amb idees clares, amb idiomes...
- Roberto Maroni, president de la regió de la Llombardia, va venir a fer una visita a Catalunya, i Mas va intentar amagar-se'n al màxim possible.
- És obvi que l'havia de rebre per raons de protocol: Maroni es el representant institucional de una important regió italiana. Jo crec que Mas va fer el màxim que podia: va reunir-se a porta tancada i immediatament després va publicar un article a La Repubblica ('L'esperit català') on insistia en què el nacionalisme català i el del nord d'Itàlia no tenen res a veure. En aquest sentit, és curiós que la premsa catalana entengués perfectament tot això, però la de Madrid intentés jugar brut emfatitzant la reunió.
- Costa fer entendre que hi ha nacionalismes diferents a Europa?
- Sí, i cal que des de Catalunya se segueixi insistint en marcar la diferència amb nacionalismes com el de la Lega, que es això que en àmbit lingüístic es definiria com fals amic. És normal que en un moment on arriben pocs suports, un se senti temptat a acceptar-ne qualsevol; però la Lega, a part de ser un partit minoritari a Itàlia, no té res a veure amb Catalunya i pot espatllar la seva imatge.
- En els últims mesos hi ha hagut una creixent preocupació en l’independentisme català per l’ascens de Podem, i l’efecte que pugui tenir en les eleccions pels partits independentistes. Creu que, com s’està dient últimament, Podem pot ser el partit salvador de la unitat d’Espanya?
- Jo espero que se salvi la unitat d’Espanya, però no mantenint l’status quo. Per mi el procés sobiranista té també el significat d’una forma per canviar Espanya. Podem és una prova important per al nacionalisme català. Una victòria seva a nivell espanyol crec que seria positiu, en tant que amb les declaracions que he escoltat respecte el dret a decidir manifesta una posició més oberta d’aquella del PP i del PSOE. Una victòria a nivell català, que treu vots a les forces favorables al procés, òbviament caldria fer un esforç per trobar un nou camí per adreçar les demandes dels catalans. En tot cas, si des de l’Estat no hi ha una voluntat de solucionar aquesta situació, Podem podrà haver estat un èxit, però al cap i a la fi, serà quelcom transitori.
- Però Podem ha anat aigualint el seu suport al dret a decidir.
- En els últims mesos potser el discurs d’aquest partit ha tendit a perdre vots a Catalunya per tenir-ne més a nivell espanyol, manifestant-se ambigu respecte la qüestió catalana. Però em sembla que en l’ADN hi ha necessàriament una obertura, i això és positiu.
- Al final CiU i ERC no aniran junts en una mateixa candidatura. És una decisió equivocada?
- Se li dóna massa importància a aquest aspecte, i el que veig és que s’ha utilitzat des de les forces polítiques per guanyar una mica de temps. De fet, cadascuna de les possibilitats tenia els seus avantatges i els seus inconvenients. Segons el meu punt de vista, és més encertat fer dues llistes separades, tenint en compte que hi ha la CUP i potser una altra candidatura d’esquerres [en referència a MÉS]. Un procés el més plural possible dóna una major capacitat a l’hora de negociar, i és que la força del mateix ha vingut de la seva transversalitat. És aquesta la força que ha permès tirar endavant, fins i tot desafiant la prohibició del Tribunal Constitucional.
- Sembla, però, que a mida que avança tot, la transversalitat trontolla.
- Perdre aquest patrimoni és un risc. Em sembla que la CUP ja no mira amb bons ulls l’acord entre Mas i Junqueras i ICV-EUiA s’està desvinculant. I tot i que abans l’ANC va demanar la tornada a la unitat, ara accepta que tothom vagi pel seu compte.
- És efectiu de cara a obtenir reconeixement internacional l’anar “cremant etapes”, és a dir, evidenciar que Espanya no vol cap canvi?
- Ja s’ha fet, i molt. De fet, el Diplocat està fent molt bona feina. Fa unes setmanes van estar a Roma, i si bé a ningú no el van tornar independentista, van aconseguir fer conèixer un altre punt de vista sobre la qüestió catalana. Ara cal veure quina serà la reacció del govern espanyol amb els següents desafiaments que venen, com el 27-S, i com li voldrà treure el caràcter plebiscitari.
- L'ambaixada espanyola va assistir a l'acte per repartir-hi fulletons en favor de la unitat d'Espanya?
- És cert que hi van assistir algunes persones de l'ambaixada. De fet, hi estaven convidades. Van repartir un memoràndum on hi exposaven els seus motius pels quals la independència no era possible o era perjudicial. Però no va haver-hi cap problema, ans al contrari: un dels ponents, el professor Antoni Abat i Ninet, va utilitzar les afirmacions que s'hi feien per fer-ne una eficaç argumentació en contra.
- Serà una tasca difícil obtenir el suport d’Itàlia davant d’una hipotètica secessió, tenint en compte que té realitats nacionals que podrien veure’s encoratjades a donar un pas endavant?
- En teoria, no hi hauria d’haver aquest reconeixement. Però no sé si és realista que això sigui possible. Tot depèn, és clar, de com s’arriba al resultat, de la manera de com s’arriba a la independència. El que és cert es que no hi haurà mai una declaració prèvia de suport. Però un cop feta la independència, la pròpia Espanya serà la primera interessada en reconèixer Catalunya. Seria un problema tenir un veí no reconegut amb qui es tenen vincles culturals, econòmics, socials. És de sentit comú pensar que s’acabarà trobant la manera.
- Renzi no n’ha dit res. Creu que és un tema en què pensa?
- Crec que està molt centrat en altres qüestions, i òbviament s’ha de pensar que té problemes interns també ell. En aquesta fase seria difícil que donés qualsevol tipus de suport als catalans. Recordo que en la campanya electoral de les europees, Ska Keller i Tsipras han manifestat certa sensibilitat respecte la demanda de votar dels catalans: això ja em sembla molt important. Amb tot, Catalunya és un banc de prova per Europa, que demostra sobre què s’ha construït, i dirà que és més que sobre l’Europa dels europeus, sobre l’Europa dels Estats. I en una Europa dels Estats – i del Governs dels Estats – està clar que hi haurà sempre hostilitat.
