Aquesta setmana li ha passat una cosa bona al catalanisme: ha arribat a un acord sense eufòria, sense tirar coets. S'ha arribat a un acord de la millor manera que s'ha de fer un acord: amb una cosa clara, dues o tres difuses i la resta amb un ja ho trobarem que la processó és molt llarga -9 mesos- i el ciri molt curt. 

Foragitat el virus de l'ara o mai, del psicodrama, de la hiperventilació, de la tendència al fatalisme o a la joia naïf desmesurada,  -ara només resta eradicar el virus del 'temisme'-, el catalanisme ha decidit que per guanyar cal continuar fent la punyeta a l'adversari i no a ell mateix.

 L'acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras és una mena de nebulosa en la qual s'hi pot llegir “ho farem tot, però no ho direm tot, perquè potser tampoc no sabem com fer-ho”. Tant se val. Al capdavall, el valor de les eleccions del 27-S no el decidiran ni Mas, ni Junqueras, ni la CUP, ni l'ANC, ni els unionistes sinó la gent que anirà a votar. 

El pacte de dimecres també fa palès que per primera vegada el catalanisme vol regular la seva habitual arítmia deixant marge a una improvisació astutament controlada. La prova és que Junqueras va sortir al faristol de la sala Torres-Garcia amb apunts. Va ser la primera vegada que s'ha vist el líder d'ERC mirant apunts durant una intervenció.