La crisi econòmica està essent l'oportunitat adequada per recentralitzar les atribucions polítiques i administratives a Madrid, en un reflux exactament invers al que va representar el café para todos. Hi ha menys diner públic disponible, així que les noves elits autonòmiques quedaran fora del repartiment. A més, amb l'esclat de la bombolla immobiliària ja no tenen sentit requalificadors ni captadors de crèdit d'unes caixes territorials que, majoritàriament, han deixat d'existir. Tot el que es pugui fer o decidir a Madrid es farà i es decidirà a Madrid. Així de simple.

Però aquesta operació acordió no es limitarà a les autonomies inventades a principis dels vuitanta. L'estat sempre s'ha preocupat que la societat catalana interioritzi que pot rebre tota mena de represàlies. En aquest sentit, el pal sempre ha estat ben vistós. Però -en ple segle XXI i dins l'àmbit de la Unió Europea- hi faltava la pastanaga. I, encara que sigui de manera indirecta, comença a clarificar-se que l'incentiu pel qual Catalunya hauria d'abandonar el procés d'emancipació política serà una certa quantitat d'excepcions en aquesta recentralització massiva.

Ho insinuava ahir Enric Millo a RAC1: "La racionalització no vol dir eliminar-ho tot". És a dir, potser Madrid podria garantir recursos suficients com per mantenir el Síndic, el CEO o el Servei Meteorològic de Catalunya... En definitiva, l'oferta ja és sobre la taula, ara només cal decidir.