L'opció del no a la independència va perdent suport acceleradament. A hores d'ara, només un de cada cinc catalans votaria per quedar-se dins d'Espanya i el percentatge va baixant. Comença a ser estrany escoltar opinions favorables a un futur espanyol per a Catalunya, i les que circulen provenen d'un extrem. En aquests moments, el sí ocupa la franja, amplíssima, que va de Montserrat Nebrera a Moisès Broggi. El no està arraconat en l'arc, estret, que relliga Francesc de Carreras i Paco Caja. I va minvant.

En teoria, és possible defensar una Catalunya espanyola des de la racionalitat. Però ningú no ho intenta perquè l'espanyolisme pensa que entrar en el debat equival a aixecar la prohibició i ells, tradicionalment, han viscut molt còmodes vegetant sobre un tanc aparcat al principi de la Diagonal. Abans, els arguments del no estaven amagats per menyspreu, ara ho estan perquè els paralitza la por.

Per tot plegat, el no s'ha quedat dins del perímetre de la imposició i l'amenaça. La futura Catalunya espanyola, conseqüentment, no té un projecte propi, només aspira a la derrota dels que argumenten públicament, de la part més vital de la societat, dels que plantegen un projecte ambiciós i col·lectiu. Els que defensen el no saben que ho tenen tot perdut i per això no tenen més remei que lluitar -en silenci- contra la democràcia.